Gasolina i infermeres

En aquest punt del mapa, al sud del sud del Níger, el tema de conversa de juny a setembre és la fam. O l’aliment i la seva falta, si volen. Si hi hagués bars, els parroquians ho comentarien recolzats a la barra. Però aquí el debat es trasllada a una estora a terra, si és que queden forces per parlar.

En aquestes estores esperen les mares i les àvies dels nens i nenes que la fam gairebé ha derrotat; els que estan ingressats en aquest centre d’atenció a la malnutrició aguda (CRENI, en les seves sigles en francès) d’Aguié. En parlen poc, en realitat, però el tema ho cobreix tot com el tendal que les protegeix del sol inclement de l’estiu africà. Saben el que s’acosta sense llegir les xifres que estimen que el nombre de persones que passaran gana aquest any al Níger seran més del doble de les que ho van fer l’any passat.

«El que estem veient és l’abans que passi el pitjor», diu Ibrahim Seydou, infermer i responsable del centre. El pitjor s’espera d’aquí a un mes, quan els graners estiguin buits de reserves i encara falti molt per collir els fruits de la nova collita, cada any menys abundant –per culpa del canvi climàtic. «Necessitem amb urgència dues coses: gasolina i infermeres. Gasolina per a les ambulàncies, perquè el preu del combustible s’ha disparat. En aquesta època de sembra que comença, o anem a buscar els nens desnodrits allà on estiguin, o les mares no podran portar-los. Molts moriran a la seva esquena mentre elles planten les llavors». Ho diu amb calma, perquè fa molt de la seva primera vegada.

Per a mi aquesta sí que és la primera vegada que miro la fam cara a cara. No la nostra gana entre àpats, el nostre petit soroll a l’estómac. La fam amb majúscula, la fam que no es pot satisfer; la fam que és massa tard per satisfer, tot i que es vulgui. Entro a la sala on s’atén els nens i nenes més greus. Amb prou feines es mouen; només miren. Em miren. Jo només arribo a agafar-me a l’estructura del llit, perquè em sostingui. Que difícil sostenir-los la mirada. Quina vergonya sento de no poder acabar amb aquesta fragilitat, de cop, quina impotència que no siguem capaços de canviar tot el que fa que la fam tingui aquests ulls.

Notícies relacionades

Una unitat militar busca justificacions per atacar els periodistes

La societat israeliana exigeix al carrer un alto el foc que alliberi els ostatges

8 de cada 10 nens que arriben aquí es recuperen. 8 de cada 10, em repeteixo. 8 de cada 10. Cal quedar-se amb això, per avançar, per creure. Però els dos que falten, falten. I quan els penso, m’he de continuar agafant al llit.

A sota de casa meva hi ha un supermercat. El veig cada dia a l’anar a treballar; el visito dos o tres dies a la setmana. Però aquí, l’expressió «fer la compra» simplement no té sentit; no existeix com a concepte. Aquí només hi ha dues opcions: l’autoproveïment o l’ajuda humanitària. Quan les sequeres es repeteixen i s’allarguen, només queda la segona. En això estem, en això ens concentrem a Save The Children. Això és el que respondrem a Seydou: «Aquí ho tens, Seydou: gasolina i infermeres».