Mèxic, territori comanxe per al periodisme: cada 14 hores una agressió

Francisco Pacheco va ser cosit a trets a la porta de casa seva el matí del 25 d’abril del 2016 a Taxco de Alarcón, a l’estat de Guerrero. En el diari que va fundar 17 anys abans, El Foro de Taxco, s’ocupava d’investigar la gestió de les arques municipals. Teresa Montaño va patir un segrest exprés el 13 d’agost del 2021 presumptament per la seva condició de periodista. Els segrestadors van entrar a casa seva i li van robar arxius de les investigacions de corrupció, algunes llibretes, l’ordinador, un ipad «vellet», l’enregistradora i la càmera, també el seu cotxe. Tots els seus «instruments de feina». Cynthia Valdez va quedar atrapada enmig de les pugnes que van sorgir entre dos grups del càrtel de Sinaloa després de l’extradició del Chapo Guzmán: el dels fills del Chapo i el dels fills de Dámaso López. Va haver d’escriure al dictat dels narcos i va patir i continua patint en el dia d’avui amenaces i episodis de fustigació. Alejandro Lorenzo Ortiz va abandonar a la carrera Guerrero fa poc més d’una setmana després de patir un tiroteig a l’exterior de casa seva en què van morir tres persones. Des del 2015 ha anat encadenant amenaces, agressions, robatoris i més amenaces per part dels mateixos que van protagonitzar el «tiroteig». Ara està a Espanya amb la seva dona i els seus dos fills gràcies a Reporters Sense Fronteres (RSF). Valdez, Montaño i una filla de Pacheco també han rebut el suport d’RSF.

Són només quatre exemples de la situació catastròfica que viu la premsa a Mèxic, on des de l’1 de gener han sigut assassinats 11 periodistes, els mateixos que en tot el 2016, l’any més mortífer per al gremi de les últimes dues dècades. «Cada 14 hores s’agredeix un periodista o un mitjà de comunicació per exercir la seva tasca», explica a EL PERIÓDICO Paula Saucedo, responsable del programa de Protecció i Defensa d’Artículo 19 Mèxic, organització que vetlla per la llibertat d’expressió i el dret a la informació. «Sembla que està configurat tot un sistema que fa que la violència contra la premsa sigui possible. Bàsicament facilita que s’agredeixi la premsa».

Roberto Rock, vicepresident segon de la Societat Interamericana de Premsa (SIP) i director general del portal La Silla Rota, situa l’any 2000 l’inici d’aquest fenomen, que coincidia amb una alternança al Govern després de 70 anys de poder del PRI i un enfortiment dels càrtels mexicans de la droga. La premsa, recorda Rock, «no estava capacitada», amb «periodistes mal preparats, mal pagats, sense Seguretat Social i uns mitjans febles». I aviat els grups del crim organitzat van convertir aquests professionals en un blanc específic per «apaivagar-los, atemorir altres periodistes o, simplement, per escalfar la plaça».

Impunitat del 98%

Els motius d’aquesta deriva violenta són diversos, tot i que tant Saucedo com la resta de periodistes consultats per a aquest reportatge coincideixen que el més rellevant és la impunitat d’aquests crims, que és de més del 98% (a la resta de crims és del 90%). «El missatge que envien (les autoritats) és que hi ha llibertat per matar (...). Si des del primer moment hi hagués hagut justícia no hauríem arribat a aquesta situació», assenyala Ortiz. «Avui es mata a sang freda un periodista com si no es matés ningú», explica Priscilla Pacheco, filla de Francisco Pacheco i encarregada que el seu cas no es perdi en el miasma burocràtic i judicial. «No hi ha un càstig, no s’arresta els autors intel·lectuals, es detenen bocs expiatoris...», afegeix Cynthia Valdez.

A aquesta impunitat s’uneix el fet que els principals agressors de periodistes són servidors públics, paradoxalment els qui estan obligat a protegir-los. «Les policies no estan capacitades en matèria de drets humans i molt menys en matèria de periodisme», remarca Pacheco. Aquests atacs passen a tot el país, però es concentren especialment a les zones controlades pel narcotràfic en els estats de Guerrero, Tamaulipas, Oaxaca o Veracruz, aquest últim territori que ostenta el rècord trist de professionals de la premsa assassinats (31 des de l’any 2000). Narcotràfic i política han acabat formant equip -narcopolítica n’hi diuen– i aquells que informen d’assumptes que afecten els seus interessos corren el risc de patir amenaces de tota mena, des de l’inici d’accions legals a violència sexual o física, així com campanyes de desprestigi, intimidació, fustigació o, en última instància, la mort.

A aquest últim extrem s’ha arribat en 156 ocasions des de l’any 2000, segons el recompte d’Artículo 19. ONG i organitzacions internacionals consideren Mèxic com el país més perillós i mortífer per als periodistes fora d’una zona de guerra. I ocupa el lloc 143 de 180 països en la Classificació Mundial de la Llibertat de Premsa 2021 d’RSF.

Els punyals de López Obrador

En aquest context, doncs, sonen com si fossin punyals les paraules del president mexicà, Andrés Manuel López Obrador, qui cada dimecres a les mañaneras –com es coneixen les rodes de premsa diàries que fa– dedica una secció a esbroncar periodistes i mitjans de comunicació que, segons el seu parer, menteixen o exageren. «Ha configurat una espècie de tribunal de la veritat (...). La premsa per descomptat pot ser debatuda, però aquests debats han de venir de la societat, no de l’Estat», assegura Saucedo, mentre destaca que aquesta «cacera» augmenta «els riscos de la premsa a patir més violència». «És una estratègia del Govern per treure legitimitat, respectabilitat i deshumanitzar la premsa», afegeix Rock.

Teresa Montaño considera que López Obrador es dedica a assenyalar els periodistes corruptes, però admet que el seu discurs «no ajuda i hauria de donar-li un tomb per dignificar el gremi». «És aberrant i contribueix a estigmatitzar la premsa», afirma amb contundència Alejandro Lorenzo Ortiz. En la mateixa línia, Cynthia Valdez, afirma que el president «ha contribuït moltíssim més a aquestes agressions perquè les està permetent i alberga els agressors».

Les conseqüències d’aquesta situació són múltiples. D’una banda, els periodistes agredits i les famílies dels assassinats no obtenen una reparació, ja que els casos rarament acaben amb els culpables castigats. Aquells que estan amenaçats poden sol·licitar el Mecanisme de Protecció per a Persones Defensores de Drets Humans i Periodistes posat en marxa fa un any pel Govern, però molts usuaris en denuncien la ineficàcia. «Dels 11 companys assassinats aquest any, dos d’ells tenien mesures de protecció», recorda Ortiz. Ell mateix va comprovar la inutilitat del botó del pànic, ja que quan van començar a sonar les bales a l’exterior del seu domicili el va polsar però la policia li va respondre que tardarien 75 minuts a arribar. Una cosa semblant li va passar a Priscilla Pacheco.

Revictimització

La revictimització és una altra de les conseqüències. La majoria de periodistes que pateixen aquesta mena d’agressions moltes vegades perden el suport dels mitjans de comunicació i, en el cas dels freelance, tenen moltes dificultats per poder tornar a vendre les seves històries. «Ningú se’t vol acostar, ningú et vol donar feina perquè ets un periodista amenaçat. No es volen fer responsables de contractar-te i que et passi alguna cosa», afirma Valdez, que era corresponsal a Sinaloa del diari Milenio i arran dels problemes que va tenir amb els narcos va perdre la seva feina.

Notícies relacionades

L’Índia obre avui les urnes amb la victòria de Modi per descomptada

Alerta per risc de tsunami després de l’erupció d’un volcà a Indonèsia

Aquesta estratègia d’assetjament i demolició contra els informadors està provocant, així mateix, que cada vegada hi hagi més autocensura i que alguns es plantegin llançar la tovallola per «poder tenir una vida normal», com diu Valdez. «La censura és l’única sortida moltes vegades entre ser assassinat i continuar amb vida o mantenir la integritat», afegeix Saucedo. I això, de retruc, provoca que la ciutadania «s’estigui perdent informació».

El pessimisme s’ha apropiat de la professió. «Mèxic és un país culturalment parlant molt vast, molt bonic, però socialment som una societat morbosa, que li agrada veure sang, que ha normalitzat el narcotràfic, els crims i que no hi hagi justícia», remarca Pacheco, que defineix la situació de la premsa com a «catastròfica». Montaño considera que es troba en «emergència». «Sense esperança», lamenta Valdez. En definitiva, resumeix Ortiz: «No es donen les condicions per exercir el periodisme a Mèxic».