Els rescatadors del Donbass

Dins la furgoneta hi ha el cirurgià Íhor Alekseiev, a banda de Bohdan Martxuk, estudiant de medicina de 25 anys en els últims cursos i un militar que també fa de conseller de seguretat. Dotada amb llitera i material de primers auxilis per assistir els ferits, la discreta pick up s’endinsa diàriament en aquestes perilloses rutes, bombardejades de forma recurrent per les forces enemigues, per recollir, amb el màxim de discreció possible, en punts geogràfics acordats prèviament i secrets, els últims ferits al front de batalla, ja pertanyin a l’Exèrcit o es tracti de civils afectats per les bombes. L’equip, dirigit per Svitlana Druzenkoi i pertanyent al Primer Hospital Mòbil de Voluntaris Mikola Pigorov –un cèlebre metge del segle XIX considerat el pare mundial de la cirurgia de campanya– té com a seu la localitat de Bakhmut, al Donbass sota control ucraïnès, tot i que es manté constantment en alerta i es mou gairebé diàriament per tota la regió. Ningú cobra ni cinc per la seva tasca, malgrat l’enorme desgast personal i familiar que això suposa.

«El tipus de ferides que principalment tractem són impactes de metralla, en el cas dels civils, a tot arreu del cos; en el cas dels militars, al portar una armilla antibales que els protegeix, les ferides són més freqüents a les extremitats i no tant a l’abdomen», constata l’Svitlana. Assegura haver vist de tot durant aquests llargs mesos d’experiència que ha atresorat tractant ferits de la guerra amb Rússia, però els casos que més la sorprenen són els pacients que fins i tot presentaven símptomes que en principi es corresponen amb els provocats pels atacs químics, tot i que admet ser incapaç de determinar quina mena de substàncies s’han pogut fer servir. «He vist pacients que tussen, es mostren desorientats, marejats; però no podem dir res més», remarca.

Ambulància aparcada entre els arbustos

Tot just arribar al punt de trobada, el Vova aparca l’ambulància, pintada de camuflatge, entre els arbustos de la cuneta. Qualsevol mesura de prudència és poca per assegurar-se que no la veuen les forces russes, que vigilen constantment el territori, ja sigui des de les seves posicions a pocs quilòmetres o mitjançant drons, avions no pilotats. Serhí Speed (velocitat en anglès) el militar a càrrec de la seguretat de la comitiva, un home que prefereix no dir el seu cognom per seguretat i que ha sigut batejat així pels seus companys d’armes per la rapidesa amb què pot arribar a córrer, comença a donar instruccions: «Si passa res, heu d’amagar-vos rere aquests matolls; si passa alguna cosa més greu, us heu d’amagar sota aquell pont», assegura, mentre assenyala una sèquia que hi ha a la vora.

Notícies relacionades

L’ofensiva russa al Donbass s’estanca

Lila Ogneva: «Els russos van matar el meu marit i el meu fill el primer dia de la guerra»

En cas que apareguin els ferits, el grup té clars els protocols d’actuació: «La prioritat és mantenir les constants vitals, és a dir, la respiració i el flux sanguini, les altres coses són secundàries», assenyala el cirurgià Aleksiev. «Preferim avorrir-nos a tenir feina; un dia sense res a fer és un bon dia», afegeix el Vova.

L’acció, reconeixen els membres d’aquesta brigada de voluntaris, pot sorgir en qüestió de segons, i de vegades ni tan sols és necessari anar al front de guerra. Després d’un parell de dies d’inactivitat, l’equip rep una trucada a primera hora de la tarda, i el Vova ha d’agafar la furgoneta i enfilar juntament amb l’Svitlana i la resta de l’equip en direcció desconeguda, esquivant vehicles i ignorant senyals de circulació dins la mateixa ciutat de Bakhmut. I és que projectils d’origen desconegut acaben de rebentar, fa una mitja hora, un edifici d’apartaments en un barri perifèric de la ciutat. Quan arriben, l’edifici, un sector del qual està cremant, ha col·lapsat a causa de la violenta explosió, però amb prou feines hi ha uns quants contusionats amb lesions menors. El gruix del treball aquí, en realitat, és per als bombers, que al cap d’una hora comencen a extreure bosses negres amb cadàvers a l’interior.