Mariúpol, el bastió de la resistència ucraïnesa, en claus

La ciutat de Mariúpol, a l’est d’Ucraïna, és un enclavament estratègic que els russos anhelen dominar. Coneguda com la capital de l’acer d’Ucraïna, és un dels centres més importants del sector metal·lúrgic i la construcció de maquinària. No en va, allotja l’esquelet del que va ser l’acereria d’Azovstal, una macroplanta siderúrgica que ha servit de refugi a soldats i civils ucraïnesos des que va començar la guerra. El port, al mar d’Azov, acaba de conferir-li una vàlua extraordinària des del punt de vista de les comunicacions marítimes. A més, com que se situa al sud-est d’Ucraïna, és especialment important per a Rússia, perquè uneix les zones prorusses del Donbass i l’annexionada República de Crimea. 

Azovstal va ser una de les plantes metal·lúrgiques més grans d’Europa. Va entrar en funcionament el 1933 i, durant dècades, va ser clau per al sistema ferroviari i naval de la Unió Soviètica. La planta, que es troba en una àrea industrial a la vora del mar d’Azov, s’estén a través de més d’11 quilòmetres quadrats. El complex conté innombrables edificis, alts forns i, fins i tot, vies fèrries. Sota la planta, hi ha una xarxa de búnquers i túnels que daten de l’era soviètica. Aquests túnels han servit de refugi a civils i militars des de la invasió russa el 24 de febrer. La immensitat de les instal·lacions ha fet que les tropes russes tinguessin molts problemes per moure’s i atacar el complex.

Mariúpol, el corredor de Rússia cap a Crimea, ha patit la despietada ofensiva russa des del principi de la invasió, el 24 de febrer. Mig milió de persones vivien a la ciutat, reduïda a runa avui dia en un 90%. Les tropes russes s’han encruelit contra els civils sense miraments i han contravingut les lleis bàsiques de la guerra. Primer, les imatges del bombardeig de la maternitat de la ciutat, amb dones embarassades evacuades, van colpejar el món. Més tard, Rússia no va tenir impediments a bombardejar un teatre senyalitzat amb la paraula «nens» per indicar que hi havia menors a les seves instal·lacions. Almenys 300 persones van morir en aquell atac.

Sense llum ni aigua, els civils que no van aconseguir fugir als inestables corredors humanitaris establerts per a aquest efecte estan a mercè de l’ajuda humanitària.