EL PERIÓDICO s’endinsa al Donbass: «Sempre estem preparats per marxar»

La població de la zona del Donbass ucraïnès viu immersa en la guerra des que els separatistes prorussos van intentar apoderar-se de tota l’àrea a l’est d’Ucraïna el 2014. En aquell moment, la sublevació no va funcionar i va donar lloc a un conflicte cronificat. Ara, amb la invasió de Putin, la zona és un dels objectius més anhelats que es disputen en el conflicte armat.

El coet encara és a l’herba. No tenia un projectil, sinó que portava diverses bombes petites». Els nombrosos projectils més petits van volar per tot el pati de la urbanització i van explotar a l’impactar. «Això va ser ahir», diu l’Svetlana, que acaba de prendre una mica d’aire fresc al sortir uns minuts del refugi on viu. Mira una vegada i una altra nerviosament al cel.

L’hospital, bombardejat

«Des que els russos van bombardejar l’hospital, no hem tingut pau», diu una altra dona que prefereix no identificar-se. Assenyala el campus de l’hospital regional a la seva ciutat natal de Liman, a l’altre costat del carrer. L’edifici es va incendiar divendres passat com a conseqüència del foc d’artilleria. L’hospital havia sigut evacuat només dos dies abans, altrament, probablement hi hauria hagut nombrosos morts i ferits.

Liman és una petita ciutat tranquil·la amb prou feines 20.000 habitants al nord del Donbass, a l’est d’Ucraïna. En una zona d’esbarjo amb boscos de pins i llacs, és coneguda com la Suïssa ucraïnesa. Avui, aquesta petita ciutat està en la primera línia del front. Es pot escoltar constantment el so de les bateries i fortes explosions. L’Exèrcit rus avança, lentament, aproximadament un quilòmetre cada dia, i actualment es troba a tres quilòmetres de distància.

«El nostre apartament és al setè pis», diu l’Svetlana, que afegeix: «Però ara vivim al soterrani». Aquesta dona de 45 anys viu ara en dues petites habitacions amb la seva família. Una avantsala amb una taula i un fogó de dos focs serveix de cuina. Una entrada estreta i baixa condueix al dormitori, on hi ha una gandula i un matalàs a terra de ciment.

La família ha posat fora de perill totes les seves pertinences més valuoses, que es troben apilades en lleixes, entre plats de plàstic, paelles, llaunes de menjar i ous. Al mig hi ha les seves maletes preparades. «Sempre estem preparsts per partir», ens explica l’Eugen, el marit de l’Svetlana. «No ens quedarem aquí si els russos envaeixen. Tothom sap les coses terribles que van fer a Butxa», assenyala.

Política de terra cremada

Uns quilòmetres abans s’eleven columnes de fum que s’estenen fins a l’horitzó en el verd intens d’aquesta regió. Al fons, es divisa un monestir del segle XVII, pintorescament ubicat sobre penya-segats blancs a la vora del riu Severi Donets amb els seus sostres daurats i amb diverses destrosses a la seva façana causades pels bombardejos. Molts ucraïnesos solien venir aquí de vacances. Fa tres setmanes que l’Exèrcit rus ataca la petita localitat de tot just 4.000 habitants. Mentrestant, s’ha acostat a dos quilòmetres del lloc. El comandant ucraïnès Vladímir ens diu: «Estem en la primera línia de defensa».

Només soldats s’entreveuen als pocs vehicles que hi ha a la carretera, i circulen a tota velocitat per mirar d’evitar ser possibles objectius dels bombardejos constants. Estacionen les seves interlocutòries al costat de les parets de les cases i sota dels arbres. «Durant aquesta setmana, els russos van avançar cinc quilòmetres», explica el comandant Vladímir, als afores del centre de la ciutat. «Només estan avançant perquè estan bombardejant tots els pobles fins als fonaments», diu. És la política de terra cremada que les tropes russes ara estan fent servir a Ucraïna. Només quan està tot totalment destruït es decideixen a avançar. L’exèrcit rus ha après dels seus errors a Kíiv, de l’estratègia blitzkrieg –guerra llampec– amb la qual volien prendre la capital ucraïnesa en uns dies de febrer i que va fracassar. Amb columnes de tancs i bombes de gran calibre, gairebé no es pot fer res. Ara confien en l’artilleria i el foc de coets. L’Exèrcit ucraïnès, no pot resistir a llarg termini. Ha de retirar-se si no vol perdre tots els seus homes en posicions indefensables.

«Sisplau, no em preguntis com, però controlem el cel», informa Vladímir amb orgull, ajustant-se la gorra. Això marca una diferència important però de res serveix sense armes pesants, abunda el comandant per afegir: «Però el que encara necessitem amb urgència són armes pesants». Es refereix a armes amb un abast de fins a 60 quilòmetres amb sistemes de radar que detecten la trajectòria balística dels projectils, i que els permeten posicionar i eliminar artilleria de l’Exèrcit rus. «Estem lliurant una guerra de trinxeres aquí, gairebé com a la Primera Guerra Mundial», diu Vladímir. «Si arriben les armes pesants que necessitem, podrem aturar els russos», confia.

«Entenc els russos»

El punt de partida dels atacs russos és Lsijum, 20 quilòmetres al nord. Un petit poble d’entorn 45.000 habitants que l’Exèrcit rus va prendre el mes passat i va convertir en l’eix del seu desplegament al Donbass. Diàriament arriben noves tropes, els temuts Grups Tàctics de Batalló (BTG) que són unitats d’entre 600 a 800 homes i combinen infanteria, defensa aèria i unitats blindades. Segons la intel·ligència americana, almenys 76 d’aquests batallons estan desplegats actualment al Donbass.

Notícies relacionades

¿Què és el Donbass i què implica el reconeixement de Rússia?

Rússia anuncia que redueix la seva ofensiva i es concentra a «alliberar» el Donbass

En aquesta ciutat pot apreciar-se la conseqüència d’un coet recent. El sostre està completament destruït. Afortunadament, els residents van fugir fa setmanes. A la casa del costat hi viu l’Ivan, que neteja els fragments dels vidres trencats de la seva finestra: «Entenc perfectament els russos, han de fer el que estan fent, perquè els ucraïnesos han sigut bombardejant les Repúbliques Populars de Lugansk i Donetsk durant vuit anys», diu l’avi. Repeteix sense parar la propaganda dels mitjans estatals russos, igual com molts dels residents de parla russa de la zona. «Fins i tot si el míssil m’hagués matat, estaria bé», diu amb tota serietat. Ell és de Rússia. El seu fill viu a Moscou i la seva filla a Donetsk, que està ocupada per separatistes prorussos. «Per descomptat, només segueixo els mitjans russos», diu. «Mostren la veritat», assevera. Ell no ha de témer cap conseqüència negativa. «No tinc el més mínim problema a dir el que penso», insisteix de nou i s’acomiada.

Vladímir, capità de l’Exèrcit ucraïnès, ens explica que els habitants prorussos van marcar la posició amb una llum blava, i van enviar dos missatges SMS interceptats. El capità explica que aquest és el problema a la zona, que hi ha persones com l’Ivan que de forma activa o passiva creuen cegament en la propaganda russa i la seva visió esbiaixada del que s’està esdevenint. Casualitat o no, quan el cotxe de periodistes entra de nou a la ciutat després de visitar Severodonetsk, tres morters cauen pròxims, pocs minuts després d’haver-lo estacionat a prop del punt de trobada amb Vladímir. Ell ens dirigeix corrent a una escala que dona accés a un soterrani on es protegeixen dels bombardejos si tens prou temps per arribar-hi.