David Rieff, periodista i analista polític: «S’ha acabat el paradís»

El poeta Blas de Otero va ser en un temps, com molts dels intel·lectuals espanyols que van afrontar el feixisme posant-se radicalment a l’altre bàndol, un animat seguidor del comunisme xinès. Llavors va ser quan va escriure un poema molt breu que alguns no ens hem tret del cap. Deia «Me fui a China/ a orientarme un poco».

Plantejat com un enginyós joc de paraules, el cert és que no va ser exactament una orientació el que va produir la Xina al món, com ve a corroborar l’impressionant testimoni que ha sigut la recent novel·la de Juan Gabriel Vásquez, ‘Volver la vista atrás’, en la qual s’explica de primera mà, i de viva veu, la història que van viure a la Xina els germans Sergio i Marianela Cabrera com a adolescents i que els seus pares volien que fossin fidels soldats de Mao. 

Aquest llibre, publicat per Alfaguara recentment, ha tingut un èxit immediat perquè és gran literatura i perquè, a més, treu l’última bena que blindava el passat xinès com a via a l’entesa de la vida i del món. 

Però és cert que molts intel·lectuals i polítics espanyols i mundials veien la Xina com el talismà d’un coneixement i d’una esperança que eren fal·laços o buits. Ara hem de recórrer a intel·lectuals, persones, però no partits, per mirar d’entendre el que no és tan fàcil de posar al seu lloc. Un dels caps de la intel·lectualitat internacional a què aquest cronista es refereix cada vegada que alguna cosa sembla tacada per una nebulosa inextricable és el de David Rieff, nord-americà de 1952, autor de llibres sobre Cuba, sobre Bòsnia, sobre l’humanitarisme, autor d’uns títols que es completen amb dos que serveixen per entendre controvèrsies recents, com ‘Contra la memoria’ i ‘El oprobio del hambre’. A més, ha dedicat una emocionant atenció a la recopilació de les obres de la seva mare, Susan Sontag, que en aquella època de Blas de Otero també ens va orientar a moltíssims sobre les incerteses de la humanitat, tot i que en cap cas es va acostar al que significaven aquells versos del poeta basc.

Fa un any vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar Rieff, que llavors ens va il·lustrar sobre les conseqüències del moment més fosc que vivia el món quan la pandèmia semblava un exèrcit contra tots. Llavors li vaig enviar un missatge per saludar-lo. «Et saludo des d’una ciutat assolellada i trista». Aquest dilluns era un dia igualment assolellat i trist a Madrid i, pel que vaig veure a través de Skype, a Nova York hi havia un cel semblant, però al món, marcat per una guerra real i simbòlica del desastre, la vida manté el color de la tristesa. Vet aquí el que vam parlar amb un intel·lectual que abraça el pessimisme amb tones de lucidesa.

¿Quin és el seu estat d’ànim davant el que està passant en el món?

Pot ser que jo tingui una perspectiva menys angoixant, en el sentit que jo sempre he sigut un pessimista i els desastres no em sorprenen. El que em sorprèn són les bones notícies. Bé, ¿què podem dir dels últims dos o tres anys? Primer, la tornada de les pandèmies, per primera vegada de manera molt seriosa, des de 1918, és a dir, des de fa un segle. Tots els científics que conec diuen que les pandèmies seran una cosa constant per a la humanitat. Respecte a les guerres entre estats, semblava que s’havien acabat el 1945. Després hi ha hagut guerres civils, la de Iugoslàvia... però és que ara sembla que estem vivint el 1916. L’ofensiva russa contra Ucraïna és com d’aquella època. És a dir: hem tornat a un passat que pensàvem que s’havia acabat. I veiem que, dels anys 70 del segle passat fins fa poc, només estàvem en una pausa. Ho veig així. Però, ja t’ho he dit, jo soc un pessimista. I això no em sorprèn. M’espanta, que és una altra cosa. Crec que és el moment més perillós des de la crisi dels míssils a Cuba. Ara sembla que l’exèrcit rus ha comès diversos errors, creien que arribarien a Kíiv en tres dies i mira el que ha passat. Però Rússia no acceptarà la derrota i... no sé: allà hi ha les seves armes nuclears i les seves armes químiques. ¿Les utilitzaran? Tant de bo que no. Però no n’estic segur. 

¿Té por? ¿Troba que el passat ens torna a visitar?

No el passat, no exactament. El passat no es repeteix amb exactitud. Però la tragèdia és la constant en la vida humana al llarg de la història. Sabem perfectament que la vida és tràgica. No s’ha de ser Unamuno, o no sé qui, per saber que en les nostres vides cal passar coses horribles. Crec que en les últimes dècades hem tingut molt optimisme sobre la vida pública, sobre la història. Però resulta que hi havia una esquerda entre les nostres idees sobre la vida privada i les nostres idees utòpiques sobre el desenvolupament històric. En aquest moment ens estem enfrontant a la tragèdia. Cal dir que és un problema, sobretot, europeu i nord-americà. Perquè una persona que viu a Mali o a Veneçuela pensarà que no és nou que les coses vagin malament. Bé, davant això, potser la generació dels nostres avis hauria pensat: ¿una altra guerra? Sí, és així cada cert nombre d’anys. Però nosaltres pensàvem que havíem aconseguit un paradís en termes històrics.

S’ha acabat el paradís. O, almenys, s’ha aturat. 

S’ha acabat el paradís. S’ha acabat el que pensàvem que era normal.

Almenys ens queda la solidaritat. 

Hi ha una gran solidaritat amb Ucraïna, sí. A veure si aquesta solidaritat aconsegueix rescatar els ucraïnesos. Però jo no simpatitzo gaire amb l’actitud de la Unió Europea: rep els ucraïnesos però rebutja altres immigrants i refugiats. Tenim el dret de tenir sentiments més forts per als nostres veïns, sí. Però, ¿què passa amb els altres? ¿No existeixen? Hem pensat que el principal assumpte de la guerra és l’aspecte humanitari, però a Auschwitz mai ho hauríem descrit com una crisi humanitària. Hauria sigut immoral descriure-ho com una crisi humanitària. Era molt més, era gravíssim. ¿Aquesta guerra acabarà en uns mesos? Qui sap, encara és difícil veure la postguerra i com ens entendrem amb els russos. Per si no fos prou, el comerç mundial i l’alimentació global patiran. Estem en aigües perilloses.

En aquest drama hi ha dos contendents: Biden i Putin. Per vostè, ¿quins papers estan jugant ells?

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Jo no ho he fet: ha sigut la intel·ligència artificial

Jo no entenc la decisió de Putin, em sembla una cosa autodestructiva. Fa tres mesos, els finlandesos no pensaven en l’OTAN. Ara sembla que el 70% dels finlandesos en volen formar part. El mateix passa amb Suècia. Polònia simpatitzava una mica amb Rússia i ara està ajudant de manera extraordinària a evacuar els refugiats ucraïnesos. És a dir: el resultat per a Putin és molt dolent, ara té una Rússia més debilitada. Els xinesos tampoc el recolzen amb contundència. Rússia serà més pobra, amb un exèrcit ferit, literalment i metafòricament. ¿Seran amos d’una Ucraïna destruïda? ¡Quina victòria és aquesta! No entenc la política de Putin. És possible que els seus assessors li hagin mentit o no ho sé. I Biden... Biden té molta impopularitat entre els nord-americans, possiblement aviat els republicans controlaran una de les cambres i, si arriben a controlar-les totes dues, la de diputats i senadors, ‘finita la comedia’, com diuen els italians. Hi ha inestabilitat ideològica, Biden no té èxits legislatius, hi ha una inflació tremenda... tot això afecta la majoria dels nord-americans i votaran contra el Govern, no a favor de l’oposició. De totes maneres, als Estats Units la política internacional, doncs... Mira: ¡ara s’està negociant amb Veneçuela! Per mi, els que guanyaran amb aquesta guerra són Boris Johnson i Nicolás Maduro. ¡Putin els ha rescatat a tots dos!

Skype té una característica: t’acomiades i la càmera es tanca automàticament. Així que les prediccions de Rieff es queden en la memòria com una premonició que conté enormes dosis d’abisme.