La ferida de la guerra de les Malvines continua oberta 40 anys després

«Vam voler recuperar-les i vam anar a la guerra», va explicar el Ministeri de Defensa a través d’un vídeo. «Vam omplir la plaça d’himnes i cançons». La derrota va provocar després la disgregació d’un col·lectiu unit. «Ens vam destrobar». Aquesta explicació del Govern peronista no fa més que esquivar el nucli dur d’aquella experiència, definida pel filòsof León Rozitchner el 1982 com el pas de la «guerra bruta» (la repressió il·legal que va provocar milers de desapareguts) a la «guerra neta». Les Malvines són un problema encara no resolt de l’última dictadura. Preval, d’acord amb Rozitchner, la dificultat a «mirar-se la cara al mirall» d’aquells dies. «Només aquesta irresponsabilitat col·lectiva no assumida després converteix els fets històrics en mers cataclismes naturals que ens deixen inermes». O, com ha assenyalat l’historiador Vicente Palermo, es tracta d’«un enorme problema dels argentins amb nosaltres mateixos». 

Federico Lorenz, autor de Malvinas. Una guerra argentina, afegeix sobre això: «Si la societat civil i l’Estat han assumit en forma creixent determinats deutes amb el passat, no es pot dir el mateix en relació amb la guerra». Els fets a l’Atlàntic sud han quedat ancorats en una «sèrie de simplificacions». Aquesta narrativa es va construir «amb força» a partir del 15 de juny de 1982, el dia després de la rendició davant les forces britàniques. La guerra es va reduir llavors a una aventura en què van morir soldadets que a penes sabien disparar, cosa que, demarca Lorenz, «va ser fatalment certa», però no acaba d’explicar aquells dos mesos i mig de bullícia a les ciutats que coincidien amb els preparatius del Mundial de futbol d’Espanya. La revista esportiva El Gráfico va arribar a imaginar una final entre l’Argentina i Anglaterra que guanyava l’equip de Diego Maradona (cosa que passaria realment el 1986). La transmissió del debut argentí contra Bèlgica, un dia abans de la rendició, alternava els comentaris del partit amb els comunicats de guerra.

Una història de silencis

El lapidari Informe Rattenbach, escrit per prestigiosos especialistes pocs mesos després de la conflagració, és encara una peça exemplar del mutisme postbèl·lic. Aquesta comissió va arribar a recomanar la pena de mort per a Galtieri i els seus sequaços. El text mai va ser degudament publicat. El silenci ha sigut acceptat pels successius governs democràtics: quatre dècades més tard no se n’ha escrit tampoc una història «oficial».

Els reclams argentins de les illes van acompanyar el segle XX. El desacord va passar diferents etapes. El 16 de desembre de 1965, l’ONU, en la seva resolució 2065, va establir que hi havia una situació colonial i convidava les parts a resoldre el litigi sobre la base d’una negociació. Les Nacions Unides consignaven, a més, que havien de ser tinguts en compte els interessos dels habitants de les illes, i no els seus desitjos, cosa que excloïa el criteri de la lliure determinació en aquest específic cas. L’última dictadura militar va tirar per la borda aquests avenços, diuen diferents especialistes.

#Malvinas40Años | El @ARGENTINAIGN presentó una edición especial de mapas con información histórica de nuestros legítimos derechos soberanos sobre las Islas Malvinas, Georgias del Sur, Sandwich del Sur y los espacios marítimos e insulares circundantes.

🔗https://t.co/H4poW8j8qw pic.twitter.com/1jidjY4RX7

— Ministerio Defensa (@MindefArg) 30 de marzo de 2022

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

L’operatiu militar a les illes es va proposar produir un esdeveniment capaç d’asseure la Corona a la taula de negociacions. Galtieri i la Junta creien que l’assessoria contrainsurgent de l’Argentina a l’Amèrica Central obligaria els Estats Units, presidits llavors per Ronald Reagan, a mantenir-se neutrals en el conflicte. Mai va contemplar, d’altra banda, l’eventualitat d’una resposta militar de Margaret Thatcher, que s’enfrontava a fortes convulsions socials. L’acció de la dictadura va oferir als conservadors un salconduit per esquivar la crisi interna i guanyar legitimitat política.

Des de 1984, represes les relacions diplomàtiques, els successius governs democràtics van oscil·lar entre la seducció, el prudent acostament i la intransigència amb Londres. No ha canviat res en el litigi sobirà. Les illes han prosperat a través del negoci petroler i la pesca. L’Argentina, en canvi, és molt més pobra i desigual que fa 40 anys. Molts excombatents es van suïcidar. D’altres esperen que la justícia condemni els oficials que els van torturar a les illes.

#LesaHumanidad Conocé los testimonios de las torturas en las Islas #Malvinas https://t.co/8LlhwI326P @CPMemoria @cecimlaplata

— Andar Agencia (@AndarAgencia) 31 de marzo de 2022