Des del principal pas d’Ucraïna a Polònia: «No vingueu, ajudeu des d’Espanya»

Una nena de 5 anys, vestida de rosa, corre per la cuneta d’una carretera a la frontera de Polònia amb Ucraïna. Va rient perquè en una parada pròxima li han regalat caramels. S’atura quan arriba fins a la seva mare i els hi ensenya. La dona força el somriure i tomba el cap cap a una altra banda. No vol que la filla li vegi la cara. Està plorant perquè li han dit que al seu marit el van matar ahir a la nit a Kíev. La nena, aliena a tot, va a ensenyar-li els caramels a la tieta.

Aquest és el dia a dia a  Dorohusk, un petit poble de poc més de 500 habitants. L’últim de Polònia abans d’entrar a Ucraïna. Un remot enclavament rural on hi ha ben poca cosa a fer i només s’hi va per accedir al país veí. O per fugir-ne, com està passant des de la setmana passada. Dorohusk és el pas per on estan fugint la majoria dels exiliats ucraïnesos. Un poble on mai passa res i ara s’ha convertit en la zona zero de l’èxode dels refugiats ucraïnesos.

Hi arriben durant tot el dia. Amb cotxes particulars o autocars procedents de diversos punts d’Ucraïna. La majoria venen de Lutsk, la ciutat més pròxima al pas fronterer. Però també de Lviv o fins i tot des de Kíev, a més de 500 quilòmetres. La proximitat amb la frontera no és el principal criteri a l’hora de triar la sortida del país. De vegades es dirigeixen a un punt concret perquè els espera algú. Un familiar, un amic, un conegut o una família polonesa que s’ha compromès a acollir-los.

El primer punt d’avituallament se’l troben tan bon punt travessen la frontera, als afores de Dorohusk. Aquí, entre un vell cementiri de cotxes i una cafeteria abandonada, desenes de polonesos han aixecat parades improvisades en què assorteixen els nouvinguts de sopa calenta, fruita, aigua, entrepans, targetes SIM, joguines i ossets de peluix.

És l’article que abans s’esgota, perquè gairebé tots els que arriben són nens amb les seves mares. Els homes tenen prohibit abandonar Ucraïna. Els homes que apareixen pel campament, o són menors d’edat, o hi són només per carregar queviures al vehicle i tornar cap a la guerra.

És el cas d’Adrián, un noi d’uns vint anys que està fent gairebé diàriament els 517 quilòmetres que separen aquest poble de Kíev. Arriba a territori polonès, els voluntaris li omplen la furgoneta de menjar i ell fa 517 quilòmetres més per tornar a la capital i repartir menjar sota les bombes.

«Són els únics que els ucraïnesos estan deixant sortir del país. Els altres homes, entre 18 i 65 anys, estan obligats a quedar-se. M’expliquen cada dia històries de molts que han intentat sortir i no els deixen. S’amaguen als autocars i fins i tot als maleters dels cotxes, però els agafen en els controls i els obliguen a baixar. M’han explicat fins i tot que algun va intentar escapar disfressant-se de dona».

M’ho explica la Janna, una de les voluntàries de Càritas. N’hi ha una vintena, tots amb armilla vermella. Són polonesos que aquests dies han deixat la feina per venir a carregar caixes i distribuir l’ajuda material que arriba. «Molts caps estan donant permís a la gent que vol ajudar», afegeix. Reparteixen sobretot menjar, aigua, bolquers i joguines per a les criatures.

Ho tenen tot muntat a la porta del palau de Dorohusk, el segon punt d’avituallament. És un palauet de 1750 a voltant del qual es va aixecar el poble. Ara fa de centre de recepció dels refugiats. S’ha establert una oficina improvisada en què els expliquen quins passos han de seguir ara.

La plaça a estones sembla un parc infantil, amb desenes de nens corrent. Rere cada un hi ha una mare que s’aguanta les llàgrimes. És això el que més impressiona i el que em fa exclamar ben fort: «Collons». A l’instant, una mà em toca l’espatlla i em pregunta sorprès: «¿Parles espanyol?». Es tracta de l’Alexis, un argentí que viu a Gdansk (Polònia). De Buenos Aires, del River, i viu a Europa des que es va casar amb una polonesa.

«Vaig venir aquí per treballar en tecnologia, com molta altra gent. Em vaig casar, m’hi vaig quedar i vaig tenir un fill», diu. Aquí es trenca. «Jo ara tinc uns dies lliures. El meu nen té 8 anys i li vaig prometre que els passaria amb ell. Però va esclatar la guerra i vaig decidir que venia a ajudar. Li vaig posar una excusa. Li vaig dir que m’havia sortit un compromís amb uns amics. Quan l’hi vaig explicar ell mirava la tauleta i precisament hi havia notícies de la guerra. Em va mirar i em va dir ‘Tranquil, ja ho sé, ja ho sé...’». I vaig venir cap aquí, perquè crec que és necessari ajudar i perquè el meu fill ho va entendre».

Notícies relacionades

Galopar cap endins

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

A la porta mateixa del palauet esperen ciutadans polonesos que s’emporten famílies senceres a casa seva. Per això en aquest lloc no hi ha escenes de refugiats dormint a terra o en tendes de campanya. Arriba gent de tot el país i els acullen. «Que se sàpiga a tot el món que això ho està fent el poble polonès, no el govern», remarca la Justina, propietària d’una food track que ha deixat de vendre menjar a Varsòvia per venir a Dorohusk a regalar-ne.

«Si és per acollir, que vinguin. Si és per portar ajuda, millor que es quedin a casa», adverteix l’Alexis. «No val la pena creuar Europa per venir a portar unes caixes. Els diners que es gastaran en combustible, allotjament i menjar, els podrien donar i així s’aprofitarien molt millor», conclou. Ell, com la resta de voluntaris, seguirà allà diàriament, perquè la guerra s’agreuja i s’espera una altra allau de dones i nens en els pròxims dies.