Els fonaments de l’organització transnacional

¿Rússia pot perdre el dret a veto a l’ONU?

 

  • La crisi d’Ucraïna renova el debat sobre el dret de Moscou d’ocupar un seient permanent amb capacitat per vetar al Consell de Seguretat

¿Rússia pot perdre el dret a veto a l’ONU?

EFE

4
Es llegeix en minuts
Idoya Noain
Idoya Noain

Periodista

ver +

Reunions, votacions, discursos, negociacions, vetos, accions, inacció... Així que Rússia ha fet rugir de nou la guerra a Europa, les Nacions Unides han tornat a posar a rodar tota la maquinària diplomàtica per mirar d’abordar la crisi bèl·lica i humanitària a Ucraïna, sense gaire èxit fins al moment. El guió habitual en l’organisme transnacional, no obstant, s’està alterant en aquesta ocasió i, com gairebé mai abans, s’ha posat en entredit el poder de Moscou a l’ONU.

El dret rus a ocupar un seient permanent, amb el consegüent dret a veto, al Consell de Seguretat, viu un moment d’escrutini sense gairebé precedents. I tot i que per diversos motius i per interessos i preocupacions no només de Rússia sinó d’altres membres permanents hi ha pràcticament nul·les opcions que Moscou acabi perdent aquest seient, almenys s’ha reanimat un debat adormit.

El paladí de l’escrutini està sent l’ambaixador de Kíev davant l’ONU, Sergí Kislitsia. En les seves freqüents intervencions dels últims dies tant al Consell de Seguretat com a l’Assemblea General, ha qüestionat el dret de la Federació Russa a ocupar el seient de membre permanent que es va donar a la Unió Soviètica. I dimecres passat, quan Vladímir Putin va fer coincidir amb una reunió del Consell de Seguretat el seu anunci de l’inici de l’«operació militar especial» al Donbass, Kislitsia va acusar Rússia d’haver heretat el seient «d’amagat».

De l’URSS a la Federació Russa

Per entendre el debat que planteja Kíev cal remetre’s a la història. El Consell de Seguretat va néixer en la Carta de l’ONU el 1945 com un òrgan amb 10 membres rotatoris que elegeix l’Assemblea General cada dos anys i cinc permanents, amb dret a veto. Aquest quintet original el componien els Estats Units, el Regne Unit, França i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i la República de la Xina.

Des d’aleshores, només dos membres permanents han canviat. El 1971, i per l’aprovació de l’Assemblea General de la resolució 2758, el seient que des del 1945 havia ostentat la República de la Xina, que tenia el seu govern a Taiwan, va passar a la República Popular de la Xina, és a dir, a Pequín. Sense una votació semblant es va produir, el 1991, l’altre canvi, al qual ara assenyala Ucraïna com el que potencialment invalidaria el dret de Moscou al seient: el traspàs del que ocupava l’URSS a la Federació Russa.

L’argument de Kíev és que, una vegada dissolta l’URSS, Rússia hauria d’haver tornat a sol·licitar l’admissió a l’ONU com van fer pràcticament totes les anteriors repúbliques soviètiques, o com van haver de fer individualment els estats successors de l’antiga Iugoslàvia i Txecoslovàquia.

«Durant 30 anys la gent s’ha assegut al Consell de Seguretat amb un cartell en què llegeix “Federació Russa” i pretenent ser-ne un membre legítim. Tothom pensa que això és normal», denunciava la setmana passada en una entrevista amb The Kiev Post l’ambaixador Kislitsia, que aquest dilluns, en el seu discurs davant l’Assemblea General, també va demanar que aixequessin la mà tots els països que van votar per la successió de Rússia per al seient que va ocupar la Unió Soviètica, deixant en evidència que mai es va produir aquesta votació.

Estat de «continuació» o de «successió»

Un dels temes de fons en el debat, sobre el qual discrepen experts en dret internacional i a l’ONU, és la qüestió de si Rússia és l’Estat de «continuació» o de «successió» de l’URSS. En el segon cas es tractaria d’un país format de dissolució d’un altre que no té drets ni responsabilitats continuades, per això aquests han de ser renegociats. Però en el d’Estat de continuació, que es queda amb la majoria d’un país després que se’n separi una part més petita, es mantenen els drets i responsabilitats, incloent-hi la qualitat de membre en organitzacions internacionals, i això és el que va al·legar per a Moscou Aleksandr Vladimirovitx Iakovenko quan va defensar que Rússia havia d’heretar el seient permanent.

Segons l’opinió d’Andrew MacLeod, professor al King’s College de Londres, l’expulsió de Rússia del Consell de Seguretat no té opcions, també perquè toparia amb rebutjos addicionals. D’una banda, el de la Xina, que segons ha escrit l’expert en un article a The Conversation «no voldrà començar una conversa sobre el seient de Rússia al Consell de Seguretat en part perquè no voldria veure la seva qualitat de membre qüestionada si s’entrés a parlar de Taiwan». D’altra banda, el rebuig del Regne Unit, que segons MacLeod podria veure’s enfangat en el debat sobre dret al seient permanent si Escòcia aconseguís tirar endavant un referèndum d’independència.

Tot i així, el potencial de l’expulsió russa també ha arribat, amb les mateixes perspectives nul·les d’èxit, al Congrés dels Estats Units, on una representant republicana i un altre de demòcrata han començat a fer circular una resolució que demanaria aquesta expulsió, tot i que Washington no tingui capacitat per fer-la efectiva.

Expulsió de l’ONU

Notícies relacionades

Ucraïna està posant sobre la taula, a més, una altra possibilitat: expulsar Rússia de l’organització per les seves vulneracions dels documents fundacionals. I així com la Carta de l’ONU no recull cap mecanisme per treure un membre permanent del Consell de Seguretat sí que n’inclou per a l’expulsió total, una cosa que no s’ha fet mai.

L’opció de fer-ho amb Rússia, en qualsevol cas, es planteja com una altra missió impossible: per aconseguir l’expulsió hi hauria d’haver un vot a l’Assemblea General basat en una recomanació del Consell, i el dret de veto de Moscou dona la certesa que mai arribarà.