El ‘principi Scholz’ agafa les regnes d’Alemanya

Dimecres que ve, el Bundestag posarà fi a l’era Merkel i investirà Scholz com a canceller. Ho farà amb els 416 diputats –d’un total de 736– que sumen l’SPD, Els Verds i els liberals de l’FDP. L’acord de la primera coalició semàfor és la base per aquest inèdit Executiu que liderarà una figura grisa, avorrida, tenaç i sistemàtica com l’exalcade governador d’Hamburg, ministre federal de Finances i vicecanceller en funcions. El «principi Scholz», com l’anomena el seu biògraf Lars Haider, és a punt d’agafar les regnes d’Alemanya.

«Dues cites serveixen per descriure l’anomenat ‘principi Scholz’», explica a EL PERIÓDICO el periodista i escriptor. «La primera és: ‘Qui m’encarregui lideratge, el tindrà’. Traduït, significa: qui m’elegeixi, tindrà exactament el que ja ha experimentat els últims anys; és a dir, un polític sobri, realista i analític que diu el que fa i fa el que diu. La segona cita és: ‘Mai et queixis, mai et justifiquis’. Aquestes són les dues màximes de la seva política», diu Haider.

 

Victòria del conservadorisme

Haider és l’autor d’Olaf Scholz. El camí cap al poder, biografia del futur canceller alemany que sortirà publicada el 9 de desembre. Aquí, el periodista, que va seguir durant anys el polític socialdemòcrata, descriu quin ha sigut el mètode per arribar al poder del fins fa pocs mesos improbable canceller: esperar el seu moment, persistir malgrat les caigudes i créixer a l’ombra de Merkel.

Quan el 2018 va deixar el govern regional del seu Hamburg natal per assumir la vicecancelleria i la cartera de Finances en el quart gabinet de Merkel, gairebé ningú comptava que podria acabar succeint la política democristiana. Ni tan sols el seu cercle d’amistats i assessors més pròxim ho creia, explica Haider.

L’arribada de Scholz al poder és, d’alguna manera, la victòria del conservadorisme: els alemanys, escèptics amb els canvis bruscos, han preferit apostar per la continuïtat amb un polític que coneixen i que ha compartit gabinet amb Merkel. De fet, el biògraf del pròxim canceller socialdemòcrata veu paral·lelismes entre les dues figures: «Són persones analítiques, que volen comprendre les coses, tranquil·les, prudents, poc emocionals. Malgrat no ser grans oradors, estan segures de si mateixes i el seu poder», diu Haider. I afegeix: «Tots dos són outsiders dins els seus respectius partits».

Repartiment de carteres

A l’espera de saber els noms definitius dels ministres i les ministres del primer gabinet Scholz, el tripartit socialecoliberal repartirà les carteres de la següent manera: el soci gran, l’SPD, controlarà Treball i Afers Socials, Interior, Defensa, Foment, Sanitat i Cooperació Econòmica i Desenvolupament. Humbertus Heil repetirà probablement al capdavant de la cartera de Treball, mentre queda per saber sobre qui recaurà el Ministeri de Sanitat, fonamental en un moment en què la gestió de la pandèmia apressa –amb qüestions obertes com una possible vacunació obligatòria i un millor finançament hospitalari–. Els Verds reben Economia i Protecció Climàtica –un ministeri de nova creació–, Exteriors, Agricultura, Medi Ambient, Família i Joventut, i la secretaria d’Estat de Cultura. Robert Habeck i Annalena Baerbock, copresidents ecoliberals, aconseguiran els dos primers ministeris i seran dues veus molt rellevants dins del Govern.

Notícies relacionades

El Papa defensa en la seva primera homilia una Església que faci front als que la ridiculitzen i menyspreen

Qui és el nou Papa? Així és Robert Francis Prevost, elegit nou Pontífex Lleó XIV

La tercera pota del tripartit, l’FDP, es fa càrrec de Finances, Transport i Digitalització, Justícia, Educació i Investigació. El president de l’FDP, Christian Lindner, compleix el desig de controlar Hisenda, la clau per condicionar la despesa pública i tornar al camí del fre al deute públic i l’ortodòxia pressupostària.

L’estabilitat d’un gabinet tan divers i conformat per figures polítiques tan ambicioses serà, sens dubte, el repte més gran per a Olaf Scholz. El socialdemòcrata haurà d’aplicar el seu «principi» per convertir una coalició sorgida de la necessitat política en un govern que funcioni sense grans sobresalts.