Diari de bord (VIII): Cimera a Lampedusa: l’‘Astral’ torna a casa

Totes les seves aventures van acabar dilluns debades. Després de sis hores de travessia per la zona de recerca i rescat (SAR, de les sigles en anglès) italiana, esquivant la tempesta elèctrica que escombrava les aigües, l’‘Astral’ va trobar finalment la barca de fusta que hores abans havia localitzat a la deriva una avioneta de l’oenagé alemanya Sea Watch. Eren les 03.00 del matí quan la seva tripulació insomne va apuntar amb un focus la pastera. Era buida. Ni rastre dels passatgers. Tampoc a l’aigua, llavors dominada per l’onatge. Es va fer el silenci i més d’un va pensar en el pitjor, fins que els membres més experimentats de l’equip van veure les referències pintades al casc de la pastera, que revelaven que la guàrdia costanera italiana havia recollit els passatgers. 

Els guardacostes transalpins sempre acudeixen a les crides d’auxili, segons Òscar Camps, fundador d’Open Arms. La qüestió és si actuen amb rapidesa o demoren al màxim la resposta, com passa amb certa freqüència. Una altra cosa és Malta. Simplement ignora les crides de les oenagés. I a la seva zona SAR hi havia el segon objectiu del dia. «‘Mayday, mayday’», va cridar per ràdio un barco de Sea Watch recorrent al senyal internacional de socors. «Hi ha molts nadons a la coberta i també moltes dones. Necessitem ajuda». El barco de càrrega alemany havia localitzat una embarcació de fusta amb unes 120 persones a bord, però no se’n podia fer càrrec perquè ja tenia a coberta 400 refugiats i migrants rescatats els últims dies. 

Frustració patent

L’‘Astral’ va acudir en la seva ajuda, però novament va resultar en va. Amb prou feines vint minuts abans d’arribar a destinació, Sea Watch va informar que havia optat finalment per acollir els passatgers de la pastera. «1.500 euros de combustible tirats per la borda», va dir algú des del pont de comandament de l’‘Astral’. La frustració era patent. Des que va sortir de Badalona el 14 de novembre, res havia sortit com estava previst. Primer va ser el problema mecànic que va deixar al barco encallat a Menorca durant quatre dies. I després els positius de Covid-19 a bord de l’‘Open Arms’, l’embarcació germana que venia a reforçar els esforços de l’‘Astral’ i que va haver de fer mitja volta quan ja navegava cap al Mediterrani central. 

Però faltava una última sorpresa, anticipada reiteradament per la previsió meteorològica de l’estació marítima de ràdio: una borrasca amb forts vents per als pròxims quatre o cinc dies. Camps i el capità Savvas van optar per convocar la tripulació. Fora, un capvespre sedós cenyint-se sobre els penya-segats tallats a ganivet de Lampedusa, que més que una illa sembla un vell dinosaure estirat sobre el mar. «No podem avançar perquè tindrem onades de fins a quatre metres», va dir el capità. Sobre la taula, tres opcions: buscar refugi en algun port de Sicília fins que passi el temporal, resistir a la borrasca a alta mar sabent que probablement no sortiran pasteres des de Líbia pel mal temps o tornar a Badalona tres dies abans del previst. 

Decisió unànime

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

«Marxar sempre és dolorós perquè mai saps si algú s’atrevirà a creuar, però hem de pensar que aquest barco és la nostra eina i l’hem de cuidar. Exposar-lo cinc dies de cops és una temeritat», va dir Camps per la seva banda. Entre la tripulació, gairebé tota novella, les reflexions van anar en la mateixa direcció. «Si ens quedem és per intentar-ho tot i arriscar molt», va expressar la doctora Caterina Ciufegni. «A mi cinc dies de mala mar se’m fan grans», va confessar la socorrista Ana Squarza. 

Va arribar el torn de votar: «¿Qui vol plegar?» Un per un, els caps van assentir amb la gravetat del gest que exigia el moment. Decisió unànime. L’‘Astral’ torna a casa després de nou dies de camaraderia, aventura i peripècies. Va fer el que havia de fer, per breu que fos la seva missió: demostrar als que es juguen la vida per travessar la fossa comuna del Mediterrani que a Europa encara li queda una mica d’humanitat.