Adeu al mite Brigitte Bardot

Tant si va ser decisió del director Roger Vadim com dels productors de la pel·lícula, escollir com a títol I Déu va crear la dona (1956) va ser una troballa absoluta. Sobretot per a la carrera de la seva protagonista femenina, Brigitte Bardot, i per al començament de la seva trajectòria com a estrella popular i mite eròtic més poderós del cine europeu de finals dels 50 i la dècada següent. Bardot, la segona B.B. més important segons Jean-Luc Godard, que la va dirigir en El menyspreu –l’altra B.B. era, per al cineasta francès, Bertold Brecht–, no era precisament una nouvinguda quan va protagonitzar I Déu va crear la dona. Nascuda a París el 1934, havia debutat en el cine l’any 1952 i intervingut en gairebé una vintena de pel·lícules franceses, algunes d’importants com ara Si Versalles s’expliqués i Les maniobres de l’amor, i en un dels pèplums produïts per Hollywood a Europa Helena de Troia, en què va encarnar una esclava de la protagonista.

Però el 1956 tot va canviar per a ella, per al seu marit i director, Vadim, i per a una manera d’expressar l’erotisme (petitburgès) a la gran pantalla. La percepció internacional que es tenia de Bardot ja era important: un film rodat el mateix any en què interpreta una noia de camp convertida en top-model, La mariée est trop belle (La nòvia és massa guapa), va passar a titular-se a Espanya La pequeña B.B. Les seves sigles eren un reclam. A partir de llavors seria una estrella cinematogràfica i musical, una icona de la moda i un símbol sexual a l’altura del que havia representat, segons la perspectiva masculina, Marilyn Monroe en el cine nord-americà. Amb el temps abraçaria idees més pròpies de la ultradreta, seria multada pels seus comentaris racistes i en contra de l’islam, i militaria també en la causa dels drets dels animals.

De la mà de Vadim

Havia contret matrimoni amb Roger Vadim el 1952; després es casaria amb el productor i actor Jacques Charrier –amb qui va tenir el seu únic fill–, amb l’empresari, astròleg, fotògraf i playboy Gunter Sachs, i amb un assessor del Front Nacional, Bernard d’Ormale, a més de mantenir relacions amb Jean-Louis Trintignant, Alain Delon o Serge Gainsbourg. Vadim mai va ser un bon director, però la seva capacitat innata per seduir i potenciar talents femenins era indiscutible: va estar casat amb Bardot, la danesa Annette Vadim, la nord-americana Jane Fonda i la francesa Marie-Christine Barrault, i va ser parella de Catherine Deneuve abans de contraure matrimoni amb Fonda el 1965. A totes els va donar luxosos papers al seu cine: Fonda a Barbarella, Annette a Les relacions perilloses i Bardot a I Déu va crear la dona i a tres films de menor repercussió Les bijoutiers de claire de lune, La bride sur le cou i Le repos du guerrier.

En aquest últim film Bardot va fer una de les seves interpretacions característiques de jove bonica i innocent. Menys ingènua i sexualment res precoç va ser a la pel·lícula en què la va crear Déu, una òrfena de Sant Tropetz cobejada per un home acabalat i madur i que es debat entre el noi que estima i el seu germà, amb qui s’acaba casant. Clixés melodramàtics elevats per la sulfurosa presència d’una actriu que mai va tenir por a la càmera, a l’escàndol i a preconitzar unes llibertats sexuals que després no van casar massa amb la seva orientació ideològica.

La seva carrera com a actriu s’estén de 1952 a 1973. Va intervenir en poc més de 40 pel·lícules, les suficients per instaurar el seu regnat i establir relacions tan previsibles com inesperades. Entre el segon, que acceptés protagonitzar El menyspreu (1963), adaptació lliure d’un text d’Alberto Moravia a càrrec d’un Godard a qui li anaven els duels contra natura al plató de rodatge.

El film, excel·lent reflexió sobre el mateix cine i l’èxit, va originar rius de tinta i uns quants documentals sobre la presència massiva de paparazzi a Capri, on es va rodar el film, per aconseguir instantànies que documentessin aquella trobada entre la Bella i la Bèstia del cine francès. Bardot va protagonitzar una altra reflexió sobre la fama Vie privée (1962), juntament amb Marcello Mastroianni i a les ordres de Louis Malle. En aquesta pel·lícula va cantar el tema principal Sidonie, tret de sortida per a la seva també prolífica carrera musical.

La relació amb Gainsbourg

Pel que fa a relacions artístiques esperades, la que va mantenir amb Serge Gainsbourg. La seva trobada a finals dels 60 era la de dos dels més grans mites de la cultura popular francesa, libèrrims i iconoclàstics, provocadors nats. La primera versió de la cèlebre i calenta Je t’aime... moi non plus la van gravar B.B. i Serge el 1968, però el llavors marit de l’actriu, Gunter Sachs, va impedir que el single es publiqués, editant-se finalment el 1969 la versió que el músic va fer amb la seva parella, Jane Birkin.

Aquesta és la versió oficiosa, ja que sembla que va ser Bardot qui li va demanar a Gainsbourg que no publiqués la cançó per no despertar més sospites pel que fa a la relació sentimental que tots dos estaven mantenint.

Afortunadament hi va haver d’altres trobades musicals entre Gainsbourg i Bardot, com és el cas de Bonnie and Clyde, tan bona com Je t’aime... moi non plus, i Comic strip. Aleshores, ella ja s’havia consolidat com una més de les actrius dedicades a la chanson. El 1963 va publicar el seu primer elapé, tot i que sempre va ser més de senzills que d’àlbums, amb fites com Harley Davidson i Bubble gum: fascinació per la cultura americana reflectida amb bastanta ironia. També va gravar pastitxos com Ay, que viva la sangría i, el 1973, l’encaramel·lada Tu és le soleil de ma vie a duo amb Sacha Distel, la versió light de la seva incandescent trobada amb Gainsbourg. Un CD triple recopila el més significatiu de la seva discografia amb el títol de Initiales B.B. (1993).

Un final rodó

¡Viva María! (1965), colze a colze amb Jeanne Moreau en la revolució mexicana, i el western Shalako (1968), amb Sean Connery, van ser altres dels seus títols cinematogràfics importants. La femme et le pantin (1959), al paper de la devoradora d’homes que abans havia encarnat Marlene Dietrich i després interpretaria Angela Molina en la versió de Buñuel de la mateixa història (Cet obscur objet du désir), la va definir en el punt alt d’ebullició del seu estrellat. Va destacar especialment en l’episodi de Històries extraordinàries (1968) centrat en la història del doble segons Edgar Allan Poe, amb perruca negra i Alain Delon de parella.

Notícies relacionades

L’extrema dreta de Le Pen rendeix homenatge a "una fervent patriota"

Sau ressuscita al Palau

A partir dels 70 va treballar en coproduccions menys interessants com Les pétroleuses (1971), alimentada publicitàriament per suposar la trobada amb un altre mite europeu de l’època, Claudia Cardinale, i Les novices (1970), on va encarnar a un monja que deixa els hàbits per conèixer món.

Es va acomiadar del cine el 1973 amb una pel·lícula que sembla el tancament perfecte al seu cercle cinematogràfic: Si Don Juan était une femme..., una variació del mite del Don Joan en clau femenina, que no feminista, dirigida per Vadim i amb Jane Birkin en el repartiment.