Ciutat a punt del col·lapse

Trípoli, el retrat d’un Líban desesperat

  • Asfixiat per la crisi econòmica i l’emergència sanitària, les recents protestes a Trípoli, al nord, porten el país al límit 

  • Sis mesos després de l’explosió al port de Beirut, els libanesos encara esperen justícia de l’opaca investigació oficial

4
Es llegeix en minuts
Andrea López-Tomàs

«Ens passem aquí tot el dia. ¡Del matí a la nit!». Aseguts en cadires de plàstic, el Fawad i l’Eid veuen la vida passar a Trípoli amb un etern cigarret entre els dits. A la segona ciutat del Líban, amb 230.000 habitants, l’enrenou de gent desafia l’estricte confinament que encara es respecta a la resta del país. Mentrestant, a Beirut ja són sis els mesos des de l’explosió del port sense resultats de l’opaca investigació oficial. L’última setmana, l’urbs més empobrida del Líban ha viscut protestes contra un tancament sense ajudes estatals i la violenta resposta de les forces de l’ordre, que han costat la vida d’un jove tripolità. Afònica de llançar laments desesperats, la joventut de Trípoli viu el seu dol en una tensa calma. 

En aquest petit país mediterrani, diuen que «si Trípoli esternuda, el Líban es constipa». «Aquí no hi ha feina, la gent es manifesta perquè no té res per menjar», explica l’Eid, de 45 anys, mentre saluda els veïns que passen davant la seva botiga. «La gent treballa i menja. Treballa i menja, així cada dia», diu per afegir: «No poden estar 20 dies sense treballar perquè mengen amb el que guanyen aquell dia». Davant l’augment sense precedents de casos de coronavirus, les autoritats libaneses van decretar un dur confinament amb toc de queda de 24 hores el 14 de gener. Oblidada i marginada, la societat tripolitana pateix al seu estómac l’absència d’ajudes estatals. 

«No esperem que el Govern ens respongui», declara Nathalie Rachid, «estem intentant imposar les nostres demandes –afegeix– començant per acabar amb aquest crim que és la tancada total». Aquesta jove activista coordina el canal de notícies Trípoli 17 d’octubre des de les protestes massives de l’octubre del 2019, de què aquesta ciutat va ser bressol. «L’autoritat no pot respondre als nostres problemes perquè estan en contradicció fonamental amb els seus interessos i estructures», denuncia amb referència a la corrupció que esquitxa la classe política libanesa.

Sis mesos sense justícia

El 4 d’agost del 2020 és la seva prova més cruel. Fa sis mesos, la presència de 2.750 tones de nitrat d’amoni sense les condicions de seguretat adequades va provocar dues explosions al port de Beirut.

Els 211 morts, 6.000 ferits i 300.000 persones sense casa encara esperen justícia de l’opaca investigació oficial. Amb 25 detinguts, el procés està en pausa després de la imputació del primer ministre interí, Hassan Diab, i tres exprimers ministres. Dos van presentar una moció sol·licitant al Tribunal de Cassació del Líban que reemplacés el jutge d’instrucció, Fadi Sawan. 

«La investigació nacional estancada, plena de greus violacions en el seu procés, així com els intents dels líders polítics d’aturar-la, reforcen la necessitat d’una investigació internacional independent», denuncia Human Rights Watch. En la seva pitjor crisi econòmica, la població libanesa, amb un 50% sota el llindar de la pobresa, és la diana de cops cada vegada més letals. Les 40.000 lliures libaneses –uns 40 euros al canvi actual– promeses per ajudar les famílies vulnerables durant el confinament no arribaran fins al dilluns 8 de febrer.

Bressol de la revolució

«A Beirut hi ha diners i la gent es pot permetre un confinament però no a Trípoli, on vivim al dia», lamenta l’Eid. Mentrestant, als hospitals de tot el país el virus arriba d’igual manera. Només al gener, el Líban va registrar gairebé el mateix nombre de morts que el total censat l’any passat. Dimarts el país va tornar a trencar un altre rècord amb 81 morts, alhora que el personal sanitari adverteix del risc d’abaixar la guàrdia quan s’aixequi el tancament. La vacuna, prevista per a mitjans de febrer, ara sembla que no arribarà fins a meitat d’any

Places plenes de joves rabiosos no ajudaran a controlar el brot. «Des que ha arribat l’Exèrcit s’han relaxat les protestes», reconeix l’Eid. Però una parada en el camí no implica el final del viatge. Feia mesos que els analistes auguraven l’arribada de la violència als carrers del Líban, cada vegada més asfixiat entre la debacle econòmica, l’emergència sanitària i, ara, la repressió violenta. Aquesta calma en tensió s’estén per tot el país amb tímides manifestacions en solidaritat amb el poble tripolità. 

Notícies relacionades

«Una vegada més, Trípoli obre una explosió d’ira social per les condicions del país i dels tripolitans», defensa el Rachid, «els pobres sense cap privilegi, els que sempre estan més disposats a ocupar les places davant les més poderoses màquines de brutalitat, opressió i criminalitat del règim». Amb 60 anys, el Fawad va deixar la feina a Dubai per tornar al seu Líban natal. «Trípoli és la ciutat més bonica del món, ¡la més bonica de totes!», presumeix mentre el seu cigarret es consumeix. «Ai, però també la més pobra...».