Cuba: l’apagada a la xarxa com a arma per desactivar protestes

Els primers vídeos gravats amb mòbils a la localitat de San Antonio de los Baños van córrer com la pólvora per les xarxes socials i va ser l’esperó que va animar la gent d’altres indrets del país a unir-se a la protesta. En aquestes situacions, com més persones es veuen cridant a cara descoberta contra el Govern, menys por es té d’embotellar-se en unes manifestacions que se sap que seran reprimides amb duresa, com així ha sigut. 

A falta de dades oficials, organitzacions opositores xifren aproximadament uns 200 detinguts. Alguns ja han sortit en llibertat. Entre els arrestats hi ha periodistes, com la reportera cubana, Camila Acosta, que treballa per al diari espanyol ‘Abc’ i per al diari digital ‘cubanet.org’, amb seu a Miami. Una mostra més de com les autoritats intenten silenciar els testimonis incòmodes és l’agressió que va patir el fotògraf de l’agència nord-americana AP, l’espanyol Ramón Espinosa.

A comptagotes

A Cuba, tots els mitjans de comunicació de l’illa estan controlats pel Partit Comunista (PCP), la informació del qual és esbiaixada i poc fiable. Si els cubans depenguessin únicament del que expliquen la televisió i els diaris del seu país, només coneixerien una realitat. Així ha sigut durant dècades, fins que va aparèixer internet, que, a Cuba, s’ha anat introduint a comptagotes i sota control, primer a un grup de privilegiats. 

«Avui continua sent lent i car i centrat principalment en el mòbils», afirma des de Santiago de Xile Marianne Diaz, d’‘Access Now, una organització internacional que, entre altres funcions, vetlla per la defensa del dret dels ciutadans del món a tenir accés lliure a la xarxa. Díaz ha seguit de prop la gran apagada que va afectar gran part de l’illa. «Cuba té només un proveïdor, que és de l’Estat, així que ho té fàcil per prémer el botó i desconnectar», afirma. Les autoritats l’atribueixen a fallades en el subministrament elèctric, freqüents a l’illa.

L’activista recorda que es «va produir una apagada similar» a Cuba el novembre de l’any passat quan 200 artistes, intel·lectuals i activistes es van plantar davant el Ministeri de Cultura de Cuba per protestar pel desallotjament per les forces d’un grup de joves que estaven en vaga de fam a l’Havana. Demanaven l’alliberament del raper Denis Solís, a qui les autoritats van acusar de «tenir vincles terroristes».

Telèfon fix

«Els meus pares que viuen a l’Havana s’han informat de les protestes sobretot a través del que jo els he explicat des d’Espanya», diu Rosa, una cubana que fa anys que viu a Barcelona. «He pogut parlar amb ells a través del telèfon fix, que aquest sí que funciona», afegeix. Rosa segueix des d’aquí les notícies de Cuba pels mitjans de comunicació espanyols, tot i que reconeix que encara així és difícil saber el que està passant en cada moment. «Les manifestacions les he vist a Youtube, però no sé si totes pertanyen només a diumenge passat o si n’hi ha hagut més la resta de dies», afirma. «L’última vegada que vaig parlar amb la meva família a l’Havana em van dir que la cosa estava tranquil·la».

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

A Cuba gairebé no hi ha periodistes estrangers que visquin a l’illa i gran part són delegats de les grans agències internacionals d’informació. Alguns mitjans de fora donen feina a periodistes locals, com és el cas d’Acosta, però solen estar subjectes a més pressions. A la llista que ha elaborat Reporters Sense Fronteres (RSF) relativa a la llibertat de premsa, Cuba ocupa el lloc 171 d’un total de 180 països. Només el superen països com Corea del Nord, Síria, l’Iran i la Xina.

Però de la mateixa manera que els mitjans oficials cubans distorsionen la realitat i oculten informació, el mateix es pot dir de mitjans de comunicació de la dissidència que operen des de l’estranger i que són màquines d’intoxicació informativa. Les ‘fake news’ estan també a l’ordre del dia en aquest país, informacions que transiten per les xarxes socials i que formen part d’una estratègia deliberada de desinformació, com han assenyalat alguns experts. A les xarxes es van penjar imatges de protestes suposadament datades a Cuba però que corresponien a Egipte.