Una nova Síria al sud de Turquia

La Gazali, embarassada de set mesos, amb els seus dos fills més petits rondant al seu costat, no hauria de ser aquí. La Gazali, amb l’espinada partida pel pes que ha de suportar a l’esquena, no s’hauria d’ajupir per aquí, obligada com està a llaurar el terra amb les seves mans, a falta d’eines.

Però ho ha de fer. Ella i una desena més al seu costat. No tenen cap més opció. «¿Què podria fer? Necessito els diners. Ara que ha començat la temporada de cultiu no puc parar», diu la Gazali, que guanya 40 lires turques –4,43 euros– els dies que treballa. El seu marit, l’Eyad, també treballa amb ella. Tots dos guanyen el mateix.

«Abans de la guerra la meva vida era molt diferent. Era infermera i ens anava molt bé. Però fa sis anys vam decidir marxar, no podíem més. Des d’aleshores vivim en aquelles terres d’allà al costat, en unes tendes de campanya», explica la Gazali, siriana i refugiada i que en l’actualitat viu a la ciutat turca de Reyhanli, a l’altra banda de la frontera amb Síria.

Des del camp on la Gazali, l’Eyad i altres sirians cultiven alls –després, una vegada s’acosti el bon temps, seran tomàquets– es veu a pocs centenars de metres el mur que els separa de la vida anterior, que fa poc més de 10 anys, el 15 de març del 2011, va canviar per sempre.

Troben a faltar aquells dies que ja no tornaran. «Si a l’altra banda aconseguíssim alguna cosa millor tornaríem ara mateix –diu l’Eyad–. I si els bombardejos paressin i fos segur tornar, és clar. I també si Bashar se’n va». ¿I si es queda? «Llavors ens quedem aquí», continua l’home. Els altres riuen: «Si ell no se’n va nosaltres no tornem».

Èxode a casa

Èxode a casaDesprés que la Guerra Civil siriana s’agreugés el 2014 amb l’aparició de l’Estat Islàmic i, sobretot, les campanyes de bombardejos massius de Rússia i el president sirià, Bashar al-Assad, milions de sirians van decidir abandonar el país. En total, 5,3 milions van travessar les seves fronteres: un milió va arribar a Europa, i altres centenars de milers al Líban, Jordània i l’Iraq.

La immensa majoria, no obstant, es va quedar a Turquia, on avui viuen 3,6 milions de sirians, sobretot repartits a les províncies del sud-est turc, al nord de la frontera. Són Sanliurfa, Kahramanmaras, Gaziantep, Kilis i Hatay.

A Reyhanli –a la província de Hatay–, el sol ja comença a molestar en aquests dies de principis de primavera, i els motociclistes, desposseïts ja del fred hivernal, pugen als vehicles com marquen aquestes latituds: sense casc ni frens, i amb la dona darrere, les dues cames penjades d’un mateix costat, i un nen o dos en braços. Economia del transport.

Abans del 2011, la ciutat tenia prop de 100.000 habitants. Deu anys després, la xifra és gairebé de 250.000: els nous veïns vinguts del sud són tants que a Reyhanli es va construir un nou barri, de nom Yeni sehir (‘la ciutat nova’), que és més gran que l’antiga ciutat.

Reyhanli és més siriana que turca. «Aquí em sento com a casa, com si no hagués sortit mai de Síria. Som majoria, i a més els sirians tenim molts més fills que els turcs, així que cada vegada Reyhanli és molt més siriana», diu la Fàtima.

I la veritat és que ho sembla: els cartells en turc anunciant mòbils nous o antics, accessoris, assegurances, kebabs, xauarmes, hotels, pensions i cotxes de segona mà comparteixen espai amb els àrabs, que anuncien el mateix o una cosa semblant; dones turques de la ciutat porten el hijab a l’estil sirià, sirianes, al turc; i d’altres no el porten ni d’una forma ni d’una altra. Als camps i cuines locals, els ingredients sirians s’han obert pas per quedar-s’hi. I circulen a tota velocitat camions de matrícula turca i siriana: Reyhanli és la porta d’entrada a la regió d’Idlib, l’única a tot Síria sota control independent de l’oposició i Hayat Tahrir al-Sham, un grup gihadista que va trencar fa poc amb Al-Qaida.

«Tenim cada vegada més matrimonis mixtos i hi ha centenars de famílies barrejades –remarca la Zeyneb, amiga de la Fàtima, també refugiada–. Molts homes locals turcs volen casar-se amb noies sirianes perquè les sirianes cuiden més de la casa. Les turques són més independents. Al revés, per exemple, que una dona turca es casi amb un sirià, passa poc».

Una benvinguda refredada

Una benvinguda refredadaPerò no tot al sud de Turquia consisteix en una convivència harmoniosa entre germans, uns locals i els altres nouvinguts. «Al principi, Turquia va obrir les seves fronteres als sirians que s’escapaven de la guerra. Això va passar durant els primers tres o quatre anys de conflicte. La idea a Ankara era que la guerra acabaria aviat, i que la gent que arribava marxaria al cap de pocs anys. Turquia els va donar la benvinguda a tots, però a curt termini», explica Omar Kadkoy, especialista en migracions del think-tank turc Tepav.

Però els anys van passar; la guerra no es va acabar mai. Els sirians, a qui el Govern turc va donar un «estatus de protecció temporal», van començar a quedar-se, a formar una altra vida a Turquia, a treballar. «Com més ha passat el temps, la percepció amb què la població local turca ha vist la població siriana s’ha anat tornant més negativa. I el motiu d’això és sobretot que els sirians són vistos com una amenaça per al sistema econòmic i de valors dels turcs», diu Duygu Merve Uysal, investigadora de migracions a la Universitat Koç d’Istanbul. Ara mateix, la gran majoria dels turcs desitgen que els sirians marxin. Si pogués ser ahir, millor.

Però els fets són fets: a Turquia hi viuen 3,6 milions de refugiats sirians, i a molts ja no els queda res al seu país, i no són d’enlloc, ni d’una banda ni de l’altra, perquè no ja no els queda on tornar. A més, mig milió de sirians han nascut a Turquia, i algunes desenes de milers han obert els seus negocis a l’Anatòlia. A les escoles turques hi ha prop de 680.000 nens sirians; d’aquí uns anys, alguns d’aquests començaran a omplir les universitats del país. 

Els sirians han vingut per quedar-se. «Jo diria que, com a mínim, el 50% dels 3,6 milions tenen el potencial de quedar-se a Turquia, encara que demà la guerra parés i tot tornés a la normalitat. I els turcs acabaran acceptant que tants es quedin, perquè no n’hi haurà cap més opció. Aquests sirians estan aquí, van a l’escola, al metge, al forn... Fer com que no hi són no canviarà la realitat», diu Kadkoy.

L’Ali, per exemple, viu en una ciutat pròxima a Reyhanli, Antioquia, i tot i que va néixer a Alep, no recorda res d’aquella ciutat, que va abandonar amb dos anys –ja en fa vuit–. Diu que li encanta la vida a Turquia, que els seus pares voldrien tornar, però que ell, de moment, està bé, perquè té molts amics. «Prop de 10», diu.

«Jo en tinc 12», diu la seva germana gran, la Sara, que corre a explicar que l’Ali no recorda el viatge, però que ella sí, perquè era una mica més gran, i que van arribar en una barqueta de plàstic a la ciutat, i que uns dies abans hi havia arribat el seu tiet.

Ara viu tota la família junta. «Quan sigui més gran vull anar a la universitat. A Istanbul o on sigui, i m’agradaria estudiar per ser professora de turc i àrab», diu la Sara, de 13 anys.

Com era abans

Com era abans«Des que els sirians s’han posat a treballar és molt difícil trobar una feina. Hem perdut tots els llocs de treball. I els preus del lloguer a la ciutat s’han multiplicat per deu els últims anys», diu un venedor de fruites de Reyhanli, i que tant de bo els sirians se’n vagin algun dia i que tot torni a ser com era abans.

«És un argument que té part de realitat —contesta l’expert Kadkoy–, perquè la demanda de vivenda ha pujat enormement, i això incrementa els preus. És innegable. Però també existeix la part oposada d’aquest assumpte: els locals que lloguen els pisos es beneficien que pugi la demanda. Sobre les qüestions laborals, no es pot culpar els sirians de treure la feina a ningú, perquè la que fan ells és la menys qualificada. Abans de la seva arribada, la feien els kurds. ¿És potser culpa dels sirians que es vegin obligats a acceptar feines mal pagades per poder menjar? L’única manera de canviar aquestes percepcions és a base de polítiques d’integració».

I, mentrestant, l’Eyad, la Gazali i els altres es veuen obligats a continuar treballant al camp cultivant alls, tomàquets i el que sigui que els demanin llaurar aquella temporada, sempre veient, allà a la llunyania, el mur que marca la frontera amb Síria.

Ara que comença la primavera estan amb la moral una mica més alta. «A l’hivern, com que no es cultiva res, no treballem, i ho passem malament –explica la Harran, una noia que treballa al mateix camp que la parella–. Com a mínim, una botiga d’aquí al costat ens fia menjar, que després anem pagant quan arriba el bon temps, a la primavera i l’estiu...». «Ratatatatatatatata, tata, ratatatatata. ¡Boom! ¡Boom!», interrompen unes ràfegues la conversa. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Escòcia nomena Swinney nou ministre principal

L’Eyad explica que no és res, que ho senten gairebé cada dia, allà a la llunyania, i que les muntanyes porten l’eco dels combats cap aquí, que per això semblen molt a prop tot i que no ho estiguin tant. I, a més, això sona més a bateries antiaèries disparant contra avions que una altra cosa més seriosa.

«Però, bé», diu l’Eyad, «és clar que tenim por. Estem en aquest costat de la frontera, aquí no vindran. Turquia és segura. Però de vegades a la nit penso que hi pot haver un error..., que ens caigui alguna cosa a nosaltres».