El lament d’un immigrant gai a Bòsnia: «No crec més en Déu, no em respon»

La cita es converteix ràpidament en una espècie de triatló en què cal esquivar potencials perills. La policia, que sovint no és amigable. Una cafeteria, on els migrants no són benvinguts. Acabem llavors en un descampat a la perifèria de Sarajevo, amb vistes sobre una mesquita, on finalment el Tayri (nom canviat per protegir la seva identitat) dona la mà al seu nòvio. «En realitat soc cristià, però ja no m’importa, no crec més en Déu, no em respon, potser està ocupat», s’afanya a aclarir resignat aquest gai marroquí d’ètnia berber nascut el 1996 a la ciutat d’Er-Rachidia, al centre del país. 

«Al meu país et fiquen a la presó si descobreixen que ets homosexual. Per això soc aquí, no puc tornar», diu finalment. «En una ocasió, vaig aconseguir arribar fins a uns quants quilòmetres de la ciutat italiana de Trieste, però em van deportar, malgrat que vaig demanar asil», continua. «I em fa vergonya tot això. Era un estudiant, m’agraden les matemàtiques, i no sé com sobreviure aquí, Bòsnia és un país pobre, no hi ha feina», continua, a l’explicar que les seves úniques entrades provenen del que treu venent mocadors als semàfors i de l’ajuda que rep d’alguns voluntaris. 

Mirza Halilcevic, activista bosnià LGBTI, coneix el seu cas. Explica que, com el Tayri, ha trobat desenes d’homes procedents de l’Àfrica i el Pròxim Orient, on l’homosexualitat és un delicte —ho és encara en uns 70 països, segons l’ONU— que, des que Bòsnia va entrar al mapa de les rutes balcàniques cap a la Unió Europea (UE), han arribat a aquest país. Un grup pràcticament invisible, com diu Halilcevic. «És un col·lectiu de migrants que pateix una de doble, o múltiple discriminació», assegura, a l’afegir que, a més, tot i que a Bòsnia hi va haver algunes obertures sobre el tema, els drets dels LGBTI són encara un tabú que afecta aquí totes les persones d’aquest col·lectiu.  

Carències d’allotjaments

 Amra Kadric, advocada de l’oenagé bosniana Vaša Prava, que assessora migrants sobre qüestions legals, també explica que aquesta és la victòria pírrica de molts. De persones que van fugir de països com el Marroc, l’Afganistan, el Pakistan i, ara fins i tot Turquia, el viatge de la qual —amb les portes entretancades de la UE— es va estancar a Bòsnia, on el sistema té dificultats per identificar a grups vulnerables, així com que hi ha carències d’allotjaments segurs en les estructures per a migrants. «Molts s’oculten. Temen posar-se en més perill», resumeix Kadric. 

Per això fins i tot el grapat que ha entrat en el sistema i va demanar asil a Bòsnia —abandonant així de moment la idea de continuar el seu viatge cap a la UE—, no ha tingut un gran èxit, ja que els temps de resposta de les autoritats a aquestes sol·licituds són eterns. A més, en el mentrestant, l’espera és sovint en estructures on aquests migrants comparteixen espais amb altres dels mateixos països d’on van fugir. 

Una incertesa que arriba després d’un viatge arriscat en què alguns també van denunciar ser víctimes d’abús sexual, segons denúncies obtingudes pel Consell Danès de Refugiats. «Això és precisament el que molts més temen», emfatitza Halilcevic.

Una tasca gens fàcil

Notícies relacionades

Bòsnia, un purgatori per als immigrants

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El problema és que, a Bòsnia, «el sistema està bastant sobrecarregat, per això hi ha grans temps d’espera per a solucions de llarg termini i la integració al país», coincideix també Morgan Courtney, oficial de protecció de l’ACNUR, que ha estat intentat buscar solucions per a aquells –pocs– que decideixen quedar-se a Bòsnia. Una tasca gens fàcil, com reflectia el cas d’un sol·licitant d’asil iranià que sí que va ser allotjat en una habitació privada per dormir, però que tot i així va dir que temia per la seva vida en els moments en comú amb la resta dels residents de Blažuj, el seu centre d’acollida. 

«El camp és un lloc molt perillós per a mi. Alguns m’han dit que em mataran», va afirmar l’home, a l’assegurar que en realitat li és igual el país on finalment serà rebut. «Només vull estar sa i estalvi», va explicar, després d’explicar que va fugir de l’Iran perquè la seva dona va denunciar la seva homosexualitat a les autoritats, i que va patir abusos sexuals a Grècia. Altres, com el Tayri, cansats d’esperar una altra opció, asseguren que aviat intentaran de nou provar sort a la frontera.