Moments per no oblidar (o sí) de l’‘era Trump’

Tres anys i dues setmanes després d’haver sigut nomenat, el febrer de 2020, el president dels Estats Units va afrontar un primer ‘impeachment’ que no va tirar endavant, i va elevar la seva popularitat al punt més alt de la seva presidència a menys d’un any de les eleccions. El procés va ser iniciat per la presidenta de la Cambra de Representants, Nancy Pelosi, per les pressions de Trump contra el Govern d’Ucraïna perquè investigués suposats negocis fraudulents del fill del seu rival demòcrata a la presidència, Hunter Biden. 

La cimera del G-7 al balneari canadenc de La Malbaie va deixar, el 2018, una de les imatges que millor serveixen per resumir la política exterior del magnat: aïllat davant el món. Desafiador i fanfarró, Trump ha protagonitzat grans polèmiques polítiques amb països àrabs, la Xina, Mèxic i els aliats europeus dels Estats Units. El dirigent ha arremès i ha girat l’esquena a les organitzacions internacionals multilaterals i ha alterat les regles del joc comercials vigents amb la imposició d’aranzels.

Els posicionaments del president nord-americà sobre la Covid han seguit des del principi una línia negacionista. Des del principi, ha restat importància a la letalitat del virus i s’ha resistit a imposar restriccions. Les seves primeres intervencions sobre el coronavirus van consistir a assegurar que a «desapareixeria miraculosament», qualificar-lo de «virus xinès», enfrontar-se al principal expert de la Casa Blanca en malalties infeccioses Anthony Fauci i fins i tot atacar el llavors candidat demòcrata Joe Biden per portar posada la mascareta en tot moment. En una de les seves intervencions més polèmiques va recomanar injectar-se lleixiu als pulmons per rectificar després i dir que estava fent broma. Mesos després, el mateix president es va contagiar de Covid-19 i va haver de ser ingressat. Només tres dies després, malgrat que els seus metges li van advertir que «no estava fora de perill», va aparèixer al balcó de la Casa Blanca i, després de treure’s la mascareta amb un gest teatral, va instar els ciutadans a «no témer el virus».

L’assassinat de George Floyd en mans de la policia als Estats Units va causar una forta crisi social i política que va castigar el Govern de Trump amb manifestacions que van perdurar durant més de 50 dies per la justícia racial i social i contra el racisme al si de les forces de seguretat. La reacció de l’Executiu nord-americà de dispersar les massives manifestacions amb gasos lacrimògens i la inexistent condemna pública de la violència policial al col·lectiu afroamericà va castigar amb força el republicà i el seu equip. El potent esclat de les protestes al llarg del país van tenir ressò a tots els racons del món.

L’any 2017 va suposar un punt d’inflexió per al feminisme. El moviment va saludar l’arribada de Trump a la Casa Blanca amb una manifestació multitudinària a Washington en protesta per la misogínia del president. A més, en ple mandat, va fer eclosió el moviment #MeToo a Hollywood que després es va estendre a altres esferes. Les acusacions d’assetjament sexual i les insolències cap a les dones no han fet res més que aprofundir la divisió entre el president nord-americà i moviment feminista.

El president dels Estats Units va reconèixer Jerusalem com a capital d’Israel, el passat 6 de desembre del 2017, quan va ordenar traslladar a la ciutat santa des de Tel-Aviv l’ambaixada dels EUA. La decisió de Trump va trencar amb el consens internacional i les resolucions de les Nacions Unides i va posar encara més en dubte la credibilitat de la Casa Blanca com a mediadora en el conflicte entre israelians i palestins. Aquesta decisió va donar inici a una estratègia per sumar recolzaments a l’Estat israelià al món àrab i reforçar la seva rivalitat amb l’Iran. El gendre de Trump, Jared Kushner, per la seva banda, va ser promotor d’un polèmic «pla de pau del segle» entre Israel i Palestina que no va trigar a ser rebutjat per totes les faccions palestines i alguns dels seus veïns àrabs.

La Fiscalia de l’Iran va emetre una ordre d’arrest contra el president dels Estats Units, Donald Trump, per la mort de Qasem Soleimani, cap de la Força Quds de la Guàrdia Revolucionària, en un bombardeig executat el gener del 2020 a l’aeroport de la capital de l’Iraq, Bagdad. Soleimani va ser una de les víctimes d’un atac amb drons perpetrat pels Estats Units, entre les quals va figurar també el llavors número dos de les Forces de Mobilització Popular (FMP) –una coalició de milícies progovernamentals avalades per l’Iran–, Abú Mahdi al Muhandis. Durant el seu mandat, Trump s’ha esmerçat per fer de l’Iran un dels seus principals enemics, abandonant l’acord nuclear pactat amb l’ONU i les potències europees.

Els Estats Units van abandonar el 4 de novembre del 2020 l’Acord de París sobre el Clima complint així una de les principals promeses electorals de Trump. Aquest pacte d’àmbit planetari, que és clau per implantar mesures mediambientals que permetin combatre el canvi climàtic, ja havia sigut menyspreat sense embuts pel president republicà, que va anunciar que trauria el seu país del pacte perquè, entre altres raons, ho considerava un llast per a la prosperitat de certes empreses dedicades a les energies fòssils. El negacionisme climàtic li ha valgut al magnat més d’un enemic, sent una de les més cèlebres l’activista mediambiental Greta Thunberg, el discurs del qual contra el mandatari es va convertir en viral al cap de poc de ser pronunciat.

La relació entre el president nord-americà i el líder nord-coreà ha passat per molts estadis. Des d’amenaces de guerra fins a declaracions d’amor. Els EUA i Corea del Nord van iniciar el 2018 un procés de negociació que ha desembocat en dues cimeres entre Donald Trump i Kim Jong-un: la primera el juny del 2018 a Singapur i la segona el febrer del 2019 a Hanoi, que es va tancar sense acord sobre el procés de desnuclearització.

El seu primer dia com a president, el gener de 2017, Trump va definir els periodistes com «els éssers humans més deshonestos de la Terra» i en diverses ocasions els ha qualificat d’«enemic del poble». Aquesta complicada relació del mandatari amb la premsa s’ha mantingut viva al llarg dels seus quatre anys de mandat en què si una notícia no li convenia, optava per classificar-la de ‘fake news’.

En els últims quatre anys, els Estats Units han invertit 15.000 milions de dòlars a erigir la promesa electoral estrella de Trump, i ha construït aquesta tanca al llarg de 727 quilòmetres (452 milles) de frontera, cosa que cobreix més d’una quarta part dels 3.145 quilòmetres (1.954 milles) que separen el país de Mèxic. No obstant, la major part del mur construït reemplaça una tanca que ja existia i no ha complert la part de la seva promesa que més entusiasmava els seus seguidors: la garantia que Mèxic pagaria pel projecte.