La CDU celebra el congrés per escollir el seu nou líder entre tres candidats homes

No només el nou president democristià serà un home. També ho serà el candidat a la cancelleria de l’aliança CDU-CSU per a les pròximes eleccions federals previstes per al setembre d’aquest any. A falta d’aclarir els dubtes sobre els noms de les dues posicions, la remasculinització del lideratge en el conservadorisme alemany és un fet.

Tres són els homes que presenten la seva candidatura a la presidència de la CDU en el congrés digital –a causa de la pandèmia– que arrenca aquest divendres i que culminarà dissabte amb la comunicació del vencedor –preliminar, a falta de la confirmació del vot a través de les cartes dels 1.001 delegats: Armin Laschet, el primer ministre de Renània del Nord-Westfàlia; Friedrich Merz, rival històric de Merkel i jurista procedent del món de les finances; i Norbert Röttgen, exministre federal de Medi Ambient i actual president de la Comissió d’Exteriors del Bundestag.

Continuisme, gir conservador o ‘outsiders’

El primer, que compta amb el recolzament exprés de Jens Spahn –actual ministre federal de Sanitat i figura clau en la gestió de la pandèmia– aposta pel continuisme de l’herència política merkeliana; el segon, que va abandonar la carrera política el 2002 després de perdre precisament amb Merkel un duel pel lideratge del grup parlamentari de la CDU-CSU, vol donar un gir conservador a la recerca d’exvotants que es van entregar a la ultradreta d’Alternativa per a Alemanya (AfD); i el tercer és considerat un outsider que es presenta a si mateix com a president «acceptable» per a les diferents faccions del partit.

¿Per què l’actual procés de successió de Merkel està dominat per homes i, sobretot, per què un perfil tan conservador com el de Merz compta amb tants seguidors a les files democristianes? «A la CDU s’escampa una certa nostàlgia interna cap a un partit amb un perfil molt més clar que el que té ara», afirma Herfried Münkler, politòleg emèrit de la Universitat Humboldt de Berlín i una de les veus més autoritzades a Alemanya a l’hora d’analitzar el llegat de la cancellera. «Merkel va arribar a la conclusió que els partits amb un programa molt clar no són capaços de superar el 30% dels vots. Això la va portar a la decisió estratègica de col·locar la CDU al centre del tauler polític per robar temes als socialdemòcrates de l’SPD i també a Els Verds. I això ha fet mal a certs sectors del seu partit», diu Münkler. 

Aquesta nostàlgia del partit perdut després de la sortida de l’Helmut Kohl, sumada a la fulminant entrada d’AfD en el Bundestag amb el 12,6% dels vots en les eleccions federals del 2017, ha portat a les portes de la presidència de la CDU Merz, figura durament criticada per l’oenagé Lobby Control pel seu paper defensor dels interessos del gran empresariat alemany i que ha desencadenat polèmiques públiques per declaracions sobre la política migratòria o l’homosexualitat.

Preguntat en una entrevista amb el diari Bild sobre la possibilitat d’un canceller gai, Merz va dir que l’orientació sexual d’un candidat a la cancelleria és irrellevant mentre sigui «dins de les lleis i no afecti nens». Aquesta relació entre homosexualitat i la pedofília va ser criticada, entre molts d’altres, pel ministre federal de Sanitat Jens Spahn, que és homosexual i a qui mitjans com el setmanari Spiegel estudien com a possible candidat de la CDU-CSU a la cancelleria.

La ‘Qüestió K’

Notícies relacionades

Després de l’era Merkel: alguns homes blancs

Un 2021 per succeir Merkel

Acabi com acabi el congrés de la CDU, una X de l’equació política del conservadorisme alemany seguirà per aclarir: la del nom que presentaran com a candidat a la cancelleria els democristians i els seus germans socialcristians bavaresos de l’CSU. Els dos partits tenen previst resoldre l’anomenada ‘Qüestió K’ no abans de març o abril.

Dues seran les principals tasques que hauran de resoldre el nou president democristià i el candidat a canceller de la CDU-CSU: unir totes les faccions del conservadorisme alemany sota un mateix paraigua i acostar-se al 40% dels vots. Això últim es presenta com una missió titànica sense Merkel, la garantia electoral principal durant els últims 15 anys a Alemanya, que s’acomiadarà definitivament de la vida política aquest 2021.