Homosexuals a l’Àfrica: viure fugint

Ser homosexual a l’Àfrica és viure fugint: de la teva pròpia família, de la policia, dels veïns, de la violència física i verbal, de les humiliacions i del menyspreu. Però de vegades no n’hi ha prou amb fugir, perquè l’homofòbia et persegueix fins a la mort.

Aquesta és la història de diversos homes i dones del Senegal, el Camerun, el Congo o Costa d’Ivori, castigats, maltractats o desterrats per la seva orientació sexual, i que van recalar al Marroc, un país que els dona empara malgrat que l’article 489 del Codi Penal castiga l’homosexualitat amb la presó.

Comparteixen un triple estigma: són immigrants, negres i homosexuals i la seva vida al Marroc tampoc és fàcil perquè l’homofòbia també és present en la societat. No obstant, reconeixen que la policia els tolera i fins i tot els protegeix en els freqüents casos d’agressions.

Quan els teus et maten

La comunitat LGTBI africana de Marràqueix viu aquests dies en estat de xoc: una nit de la setmana passada, una senegalesa va rebre una trucada de telèfon. «Hem matat el teu amic el marica Hamidou. Ara anem contra els altres».

Parlava en wòlof, la llengua majoritària del Senegal. La jove va alertar diversos amics que es van dirigir al barri de Dawdiat, van tirar a terra la porta i van descobrir el Hamidou (31 anys) lligat de peus i mans, cosit a ganivetades i dessagnat. Ho explica el Faidou, que va veure el cadàver i des d’aleshores no pot dormir. «¿I si venen després a buscar-me a mi?», pregunta espantat Faidou (nom fictici, com tots els que apareixen a continuació). «Al cap i a la fi, el Senegal està només a tres hores d’avió, no hi ha visat, i poden enviar qui et mati amb un bitllet d’anada i tornada».

La policia marroquina ha reconegut que el presumpte assassí, un jove de 30 anys, és efectivament un senegalès, tot i que atribueix l’agressió a una disputa per «una petició de relació homosexual».

Faidou està aterrit i convençut que és «un crim d’encàrrec» des del seu propi país, on l’homosexualitat està particularment perseguida. Sap de què parla, perquè recorda ser objecte d’odi des que de nen es vestia de dona o jugava amb nines.

Relata haver sigut violat amb sis anys i patir tocaments sistemàtics, però assenyala la seva família, a excepció de la seva mare, com la còmplice principal: «¿Els meus germans, dius? No puc anomenar-los així, són els que em van repudiar, mai em van protegir, em van fer fora de casa i em van denunciar amb un micròfon a la mesquita». «Ara que la meva mare ha mort, per res del món tornaré a casa meva. Ni tan sols renovo el meu passaport perquè la idea d’anar a l’ambaixada del meu país em fa pànic», diu.

Un problema continental

L’Àfrica és el continent més ingrat per als homosexuals. 32 països tenen lleis que castiguen amb presó «les relacions contra natura», «les conductes impròpies» o «la sodomia», com és definida l’homosexualitat segons els països. En llocs com Mauritània, el Sudan del Sud o estats del nord de Nigèria, està castigada amb la pena de mort.

L’Albina, camerunesa, va passar tres mesos a la presó a Douala per lesbiana. «La meva família no em va donar suport, deien que estava embruixada. Allà tots et miren malament», explica. La seva fugida va ser un periple que la va portar un any sencer per mig continent (Nigèria, Benín, Costa d’Ivori, Burkina, el Níger, Algèria) fins i tot acabar al Marroc, on va trobar una companya ivoriana amb qui viu i amb la qual vol emigrar: «a algun país on pugui casar-me amb ella i treballar del que m’agrada, mecànica».

Es queixa que al Marroc tots riuen quan demana feina a un taller: és impensable veure una dona en una feina d’homes. «De vegades, quan em veuen en actitud carinyosa amb la meva dona o vestida molt masculina, fins i tot els nens ens tiren pedres». L’Albina va salvar la vida, però la seva integració és impossible.

Homofòbia cristiana i musulmana

La Farida és una congolesa cristiana, filla d’un pastor evangèlic que no va tenir millor idea per casar-la per força amb el fill d’un altre pastor. «Per vacunar-me», diu. «Aquell home em va violar en els mesos que va durar el nostre matrimoni, i quan vaig escapar a casa meva i vaig anar a queixar-me a la meva mare, em va contestar: ¡Menteixes! Els meus germans sí que em van creure, però després van començar a fuetejar-me fins que vaig fugir».

Explica que va vagar sense rumb diversos dies per Brazaville, i va dormir als carrers. Llavors va escoltar que un amic vivia com a refugiat a Casablanca i va comprar un bitllet d’avió fins a aquesta ciutat. Ara la Farida viu en parella amb la Maya, senegalesa, en un apartament de Marràqueix. Treballa en un centre de trucades gràcies a les llengües que parla i es vesteix com un noi, la qual cosa aquí també li costa insults i escopinades. La por li impedeix denunciar les agressions, diu.

La Maya, per la seva banda, mostra el seu ull ferit: «Em van violar davant de la meva nòvia, em van colpejar fins a deixar-me un bony a l’ull. No ho vaig denunciar a la policia per no tenir targeta de residència». Al costat de la Maya està assegut el Macky, un altre gai senegalès que mostra la seva cama enguixada. Li van partir la cama uns camerunesos en un atac homòfob a Marràqueix. «No hi ha més homòfobs que els ‘black’ (negres africans), diu, i tots assenteixen.

«Aquí estàs segur»

En un lloc de Rabat hi ha cartells amb la bandera arc de Sant Martí i un lema en diversos idiomes: «Aquí estàs segur». És el local de l’agència de l’ONU per als refugiats (ACNUR), l’oasi al qual arriben molts homosexuals després d’una vida fugint.

L’Albina, la Maya, el Faidou... tots van sentir parlar en algun moment de l’ACNUR i van trucar a la seva porta implorant empara. Allà han trobat assistència legal, cures mèdiques i un document de refugiat o sol·licitant mentre tramiten l’anhelada «reinstal·lació» en algun país occidental, normalment els Estats Units i el Canadà. Hi ha 617 refugiats (o sol·licitadors) LGTBI registrats al Marroc.

L’ACNUR els proveeix de formació professional amb cursos de cuina, de costura o d’anglès, que els permeti alguns ingressos propis. Calladament, oenagés locals i fins i tot una fundació presidida per una princesa família del rei Mohamed VI contribueixen a pal·liar les seves necessitats.

Una vida d’amagat

Però en aquest compàs d’espera, viuen pràcticament amagats, relacionant-se gairebé únicament entre ells. Saben que tenir problemes amb la llei suposaria una taca inesborrable en el seu expedient de reinstal·lació. «El Marroc ens ha acollit, és el nostre deure mantenir perfil baix», explica el Faidou, sabedor que l’homosexualitat està perseguida per la llei.

El cert és que gairebé mai se’ls aplica. La Marie, també senegalesa, relata des de la minúscula habitació on amb prou feines caben quatre matalassos que serveixen de sala i dormitori a cinc refugiats gais, homes i dones, que els seus veïns els van denunciar i la policia es va presentar a l’habitació: «Amablement ens van aconsellar no fer sarau i ser discrets per no molestar el veïnat». «No ens fa por la policia, ens fan por els veïns», resumeix. Amb raó: al mateix barri l’han violat dues vegades, camerunesos i marroquins, diu.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

El Faidou, que passa per ser el més compromès de la comunitat, mira d’organitzar tallers de conscienciació on els expliquen els seus drets o qüestions bàsiques de profilaxi sexual, però sobretot se’ls ensenya a ser discrets, gairebé invisibles.

La por amb el que sempre han viscut s’ha exacerbat des del crim del Hamidou. «No m’atreveixo ni a postejar a les xarxes socials. No sortim de festa, no veiem amics, només volem estar tranquil·les. I poder viure algun dia com persones normals», diu la Maya.