El tossut enigma nord-coreà

La reaparició del líder en una planta de pinsos persevera en la pulsió periodística de l’obituari precipitat. ‘The New York Times’ va publicar l’esquela de Kim Il Sung amb vuit anys d’antelació i Kim Jong-il, el següent esglaó del llinatge, la premsa occidental el va matar mitja dotzena de vegades en accidents de trànsit, atemptats i atacs al cor. Les resurreccions són cícliques en un país sense més credo que el Juche. La llista de personalitats que han aparegut després de ser ajusticiades omplirien una enciclopèdia. Allà caben des d’alts càrrecs de l’Exèrcit i el partit fins a exnòvies del dictador com Hyon Song-wol. Va ocórrer el 2013: la premsa japonesa va anunciar que la cantant havia sigut executada per protagonitzar i compartir vídeos pornogràfics i mesos després ja tornava a entonar les musculoses odes propagandístiques.

No escassegen els recursos per investigar la caixa negra nord-coreana, un cos estrany en temps d’internet i globalització. El gremi de norcoreòlegs escorcolla amb la minuciositat de l’entomòleg granulosos plans de satèl·lit per seguir el seu programa nuclear o fotos llunyanes per pontificar sobre la salut de Kim Jong-un, diverses agències d’espionatge aboquen allà els seus esforços i un grup creixent de publicacions i think tanks intenten satisfer la demanda informativa sobre aquesta cort dels miracles postmoderna.

Reconeixen els experts que les prediccions són tan fiables com una moneda a l’aire i la CIA admet que Corea del Nord és el seu major i més longeu fracàs. La llegenda del regne ermità arrenca el 1950 amb les tropes del nord envaint el sud i sorprenent el món. L’administració Clinton retardava al 1994 la firma d’un acord perquè els seus informants prometien un imminent col·lapse del règim. De les grans fams de principis dels noranta es va saber molt més tard. El món només va conèixer la mort de Kim Jong-il quan la va anunciar dos dies més tard la televisió nacional. Seül va apostar pel germà equivocat en la pugna successòria i de Kim Jong-un tot just es van poder conjuminar perfils amb retalls quan va rellevar el seu pare. Són cícliques les preguntes a Corea del Sud si val la pena mantenir un costosíssim NIS (els serveis d’intel·ligència) tan inclinat al fracàs.

AÏLLAMENT EN TEMPS DIGITALS

La proliferació de mòbils xinesos entre la població ens han permès en els últims anys conèixer amb detall la vida diària a Corea del Nord. Sobre la vida palatina o les decisions de la cúpula, no obstant, continuem tan a les fosques com a dècades enrere.

Notícies relacionades

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

Israel instal·la nous campaments mentre ultima la invasió de Rafah

«Les fonts a l’interior són fiables en temes econòmics perquè són a prop dels mercats, però no sobre política. Segurament han escoltat rumors i els han agreujat. Els que estan disposats a parlar amb mitjans estrangers són contraris al Govern i això implica ja un biaix», assenyala Ramón Pacheco, professor de Relacions Internacionals del King College i expert en Corea del Nord.  Ni tan sols els ambaixadors, capitostos militars i altres alts càrrecs fugits en els últims anys han aportat informació valuosa sobre el nucli de poder.

Les escasses i gasoses fonts no són l’únic problema. No és estrany que el NIS, la dreta sud-coreana i els seus mitjans afins exagerin els excessos nord-coreans per enfonsar l’estratègia d’apaivagament del Partit Democràtic. La competència mediàtica, a més, explica que la urgència sobrevoli el rigor. I la recepció acrítica de tot el que arriba del regne dels prodigis confon el versemblant i el veraç: tant dona l’obligació de copiar el pentinat del líder que l’oncle de Kim Jong-un llançat a un centenar de gossos rabiosos per traïció. L’última notícia va sorgir en una web humorística i va anar rebotada per un mitjà seriós abans de saltar a les agències internacionals. Tot i que Pyongyang no disposa de telèfon directe o gabinet de premsa disponible, alguns brins d’escepticisme no sobrarien.