28 maig 2020

Anar al contingut

El drama de la immigració

Els africans, els pàries de Mória

Els refugiats negres, un col·lectiu minoritari a Lesbos, pateixen fins i tot més penúries que els sirians i els afganesos

Irene Savio

Els africans, els pàries de Mória

Michael Varaklas

Al Clement Chukwuma no l’afligeix el racisme. Té massa coses en què pensar. «¿Ho dius per com ens miren? Hi estic acostumat. Ja no em molesta», afirma. És nigerià, té 28 anys i la història que explica respon a una categoria de perseguits encara poc considerats, però que és filla dels nostres temps: els refugiats climàtics. Va fugir del seu país després que milicians de l’ètnia fulani –nòmades que en els últims anys s’han embolicat en cruentes guerres a la recerca de nous recursos i mitjans per fer front a la crisi climàtica a l’Àfrica subsahariana– assaltessin el seu llogaret al sud de Nigèria i matessin el seu pare.

«Primer em vaig amagar tres mesos al Benín i després vaig decidir viatjar a Turquia i d’allà vaig anar cap a Lesbos per 1.000 euros. Si torno, em mataran», explica, assegut en un cadira al camp de refugiats de Moria, al qual va arribar fa set mesos. Amb ell hi ha l’Abdou, de 27 anys i originari del Camerun, país enfonsat en un conflicte civil, oblidat entre regions angloparlants i francòfones, ja suma 60.000 refugiats, segons l’ACNUR. I també hi ha el ghanès Nathaniel, que, per por, mai surt del camp, i un altre jove de Costa d’Ivori que ni tan sols vol donar el seu nom per por de represàlies.

Sol·licituds d’asil

Cap d’ells es coneixia abans del viatge, i ara esquiven els dies difícils mantenint-se en contacte a través dels seus telèfons mòbils i xerrant quan es veuen. De vegades, també van a missa. No estan sols. A més d’ells, hi ha centenars de refugiats procedents de l’Àfrica a les illes de l’Egeu. Un col·lectiu gairebé invisible internacionalment i que, com que són minoria –els somalis, la tercera comunitat dels més de 40.000 que estan avui a les illes de l’Egeu, són el 6%–, pateix més que altres, no només el recel d’alguns habitants de l’illa, sinó també el de les altres comunitats de migrants i sol·licitants d’asil que estan en aquest mateix lloc.

Només al gener, dos africans —un congolès i un iemenita— van morir després de ser apunyalats per altres integrants de l’amuntegat camp de refugiats de Mória, tal com recorda Lorraine Leete, consellera legal de l’ONG Lesbos Legal. «Tenen més dificultats perquè són menys i també perquè molts són empresonats a l’arribar, al ser homes sols i provenir de països que són considerats de baix risc (de persecució o mort)», afirma Leete. Al gener, el Govern grec va publicar una llista de països considerats segurs –un tràmit que permet accelerar les expulsions–, la majoria dels quals de països africans.

Asterios Kanavos, advocat de l’ONG Refugee Support Aegean, coincideix que la situació dels africans ha empitjorat particularment en els últims temps, paral·lelament a l’enduriment de la política migratòria de Grècia i l’entrada en vigor el gener de la llei 4646/2019. Però ja no era fàcil abans. «Les dades que tenim, que són del 2019, ens diuen que menys del 25% (un 60% és la xifra, per exemple, dels afganesos) de les seves sol·licituds d’asil han sigut aprovades. Un dels motius és que, si durant les entrevistes (per a l’examen de les sol·licituds d’asil), no se saben comunicar en francès o anglès, els rebutgen directament», explica Kanavos. «I això és il·legal».