03 juny 2020

Anar al contingut

El drama de la immigració

Les oenagés, nou blanc dels atacs

Les organitzacions humanitàries a Lesbos comencen a evacuar els seus membres després de patir episodis de violència

Grups de radicals atribueixen a aquestes entitats l'efecte crida per als milers de refugiats que arriben a les costes de les illes gregues

Irene Savio

Les oenagés, nou blanc dels atacs

Panagiotis Balaskas

La cooperant nord-americana ho diu en veu baixa i demana no ser gravada. «No vull posar en perill els meus companys. Però, sobretot a les nits, ja no ens sentim segurs. Els habitants locals, aquells que donen suport al que fem, també han patit intimidacions i atacs, i la policia no fa res», avisa. «Sabem que ho fan a propòsit, que és una estratègia d’alguns radicals perquè ens n’anem de l’illa, però igualment ahir vam prendre la decisió d’evacuar 20 dels nostres voluntaris i uns altres 20 se n’han anat aquest matí», afegeix.

El punt d’inflexió final es va produir el cap de setmana passat, després de les amenaces del president turc, Recep Tayyip Erdogan, d’enviar més immigrants a les illes gregues. Des d’aleshores, les oenagés s’han convertit en el blanc descarat de la ràbia de civils, que intimida i agredeix els seus cooperants. L’últim episodi ha sigut aquest dimarts: la crema d’un magatzem de Xios Solidarity a l’illa de Quios. Després d’això, algunes organitzacions humanitàries fins i tot van anul·lar les arribades de nou personal.

Gracelin Moore, portaveu de l’oenagé Refugee Rescue, no ho amaga. «L’opció d’anar-nos-en està sobre la taula», afirma. «El problema és que si ens n’anem, això serà pitjor per als migrants i per a la gent d’aquí, sobre la qual recaurà tot el pes de l’acollida, com passava abans», afegeix, mentre, des de lluny, es veuen barcos militars grecs patrullant les aigües de l’Egeu.

Efecte crida

Boris Cherskov, un operador de l’ACNUR, explica que la tensió també ha pujat perquè es va instal·lar la idea que les oenagés atrauen més migrants i que ara als barris hi ha patrulles de vigilants hostils als cooperants. «Lamentablement, algunes oenagés han comunicat evacuacions de personal, d’altres han suspès les seves operacions, després que diumenge diversos voluntaris i fins i tot un membre de la nostra organització fossin agredits,» afegeix Cherskov.

Ni Metges Sense Fronteres, una organització que existeix des del 1971 i treballa a molts dels llocs més difícils al món, s’ha salvat. Per l’escalada de tensió, dimarts no va obrir la clínica pediàtrica davant del camp de Moria i encara no se sap si ho podrà fer avui. «Durant setmanes, l’hostilitat i la frustració s’han tornat immanejables i s’han succeït les accions agressives de grups aïllats contra la desesperació dels habitants de Moria, davant la total absència de les institucions gregues», ha explicat Marco Sandrone, coordinador de MSF a Lesbos, al recordar que avui, en aquest lloc, que té capacitat per a 3.000 persones, hi resideixen al voltant de 20.000 migrants, malgrat que des de fa mesos l’ONU demana el Govern grec que els traslladi al continent.

Sense drets

La decisió d’Atenes–confirmada aquest dimarts i que va en contra del dret internacional– de suspendre la tramitació d’asil durant un mes també ha suposat més caos. La Khirallah, una dona afganesa de 65 anys, i les seves quatre netes, molt petites, arribades en els últims dies, ho van viure dilluns en la seva pròpia pell. Després de passar la nit al ras en tendes improvisades, que van compartir amb altres famílies, van ser traslladades a un descampat envoltat per escombraries i allà les van deixar. Fuetejades pel sol i el vent, i sense que ningú els digués què passaria amb elles, ni que registressin la seva arribada.

«No sabem què pensar. Vam venir aquí perquè vam sentir a la televisió turca que les fronteres estaven obertes», explica el Hussain, un adolescent de 16 anys de l’Afganistan que també integraven el grup. «Vam arribar fa tres dies; fins avui ens han impedit abandonar la platja en la qual vam desembarcar, i ara ens han pujat a una furgoneta que ens ha deixat a pocs quilòmetres d’on érem», afegeix l’Alí, envoltat per desenes de nens que corrien al seu voltant, inconscients de la situació.

Per això el nerviosisme també s’ha instal·lat entre els refugiats. Ahir van intentar protestar al centre de la capital de Lesbos, Mitilene, cosa que va provocar talls de rutes i, després, la repressió de la policia. Aquesta vegada, els sirians tampoc han tingut sort. «Ens en volem anar d’aquí. No podem tornar enrere, ni a Turquia ni a Síria» explicava un pare de família originari d’Idlib —província del nord de Síria fronterera amb Turquia, on l’enfrontament bèl·lic ha sigut particularment intens en els últims mesos— assenyalant la panxa d’embarassada de la seva dona. «Ajudeu-nos».