11 jul 2020

Anar al contingut

Crisi al país caribeny

Veneçuela: la negociació necessària (i urgent)

La comunitat internacional hauria de fer tornar a seure el Govern i l'oposició per abordar la crisi política després del fracàs a la taula d'Oslo

Salvador Martí Puig

Veneçuela: la negociació necessària (i urgent)

Farà un any que Juan Guaidó es va autoproclamar president de Veneçuela i també aviat (el 22 de febrer) se celebrarà el primer aniversari del mediàtic concert Aid Live fet al pont binacional Las Tienditas. En aquest concert, organitzat a la zona colombiana del viaducte, camions carregats de menjar van intentar passar la frontera amb la voluntat d’activar un aixecament ciutadà i militar en contra de Maduro i generar una crisi regional. Precisament per això ens hem de preguntar què queda de tot això. La resposta és la següent: poques esperances d’un canvi ràpid i unes negociacions congelades tot i que necessàries.

L’ensorrament de les esperances d’un canvi abrupte –tal com va idear i esperava Washington fa un any– es deu al fracàs de l’estratègia ideada per John Bolton, aleshores el conseller de Seguretat Nacional i apartat del càrrec el setembre passat per ser reemplaçat per Robert C. O’Brien, més pragmàtic.

La incapacitat de l’oposició d’actuar en bloc, el manteniment de la lleialtat de les forces armades envers el règim de Maduro i haver descartat l’opció militar per part de l’Administració Trump al veure que l’estratègia de l’ala dura del republicanisme (personalitzada en Bolton, Mario Díaz-Balart, Marco Rubio i Mauricio Claver-Carone) no funcionava, han donat lloc a un nou ‘momentum’, que ara passa necessàriament per la negociació. De tot això només en queda l’anomalia d’un líder de l’oposició que està reconegut com a «president legítim» per part de mig centenar de països, entre els quals la majoria de la UE i els Estats Units.

Fracàs a Oslo

Davant això l’aposta de la comunitat internacional (i també de Washington i de l’oposició) passa per tornar a fer seure el Govern veneçolà en una taula de negociació com la que es va intentar muntar a Oslo l’estiu passat i que va fracassar. Però perquè la negociació arribés a bon port seria necessari que l’oposició es presentés unida i que hi fossin presents els sectors més moderats de les dues parts. Posteriorment s’hauria de parlar de tres temes: unes noves eleccions presidencials inclusives, lliures i justes; l’aixecament de les sancions internacionals i reformes en el Consell Nacional Electoral. I, finalment, decidir si s’hi haurien de postular Maduro i Guaidó o altres candidats.

No hi ha dubte que la tessitura política –i geopolítica– de Veneçuela és molt complicada i que qualsevol sortida serà gradual i pactada; no obstant, la situació dels veneçolans és crítica i aquests necessiten entreveure una mica de llum per continuar resistint les penúries quotidianes. No és cap secret que Veneçuela passa la pitjor crisi social i econòmica de la seva història recent. La implosió de l’economia domèstica ha suposat que avui dia el salari mínim sigui d’entre 8,5 a 6,12 dòlars (segons el canvi del bolívar, que avui està a 0,000014) i que el somni de la majoria dels joves sigui sortir del país, tal com ho han fet ja 4,5 milions de conciutadans.