Guaidó no pot amb Maduro

El 23 de gener té un ressò especial a Veneçuela. Aquell dia de 1958 es va posar fi a la dictadura de Marcos Pérez Jiménez enmig d’un alçament cívic i militar. 61 anys més tard, un altre 23 de gener, el diputat Juan Guaidó es va autoproclamar «president encarregat» i, a l’empara del pes simbòlic de l’efemèride, va oferir una sortida a les penúries que, segons va dir a la multitud que l’acompanyava, seria de compliment immediat. «Cessament de la usurpació, Govern de transició i eleccions lliures», va dir per a alegria de milers i milers de ciutadans de Caracas fastiguejats de Nicolás Maduro, que havia iniciat el seu segon mandat pocs dies abans amb el desconeixement de les forces opositores. Un any després, res d’això s’ha fet realitat.

Guaidó era el 2019 un legislador pràcticament ignot de Voluntat Popular (VP), el partit de Leopoldo López.  En cada acte de masses va repetir la seva consigna una vegada i una altra amb els seus seguidors. Amb els mesos, el mantra va perdre eficàcia: va deixar de ser sentit com una promesa. Desitjos i realitat no es reflectien al mateix mirall de la crisi i la desolació. Les mobilitzacions van començar a minvar. Guaidó va comprovar que la història mai es repeteix de la mateixa manera, i molt menys els 23 de gener veneçolans.

Per això, 365 dies després d’augurar el final inexorable del madurisme, el «president encarregat» sembla atrapat en un laberint que inclou rebel·lions en la mateixa oposició que el va catapultar. Encara pot exhibir l’emfàtic recolzament dels Estats Units i 54 governs que el consideren l’autoritat legítima del seu desconcertat país. No obstant, a Guaidó no li ha arribat amb Donald Trump, Boris Johnson, la UE i gairebé tot Sud-amèrica, per forçar els canvis pregonats amb insistència publicitària.

Fracassos successius

L’oposició més intransigent que gira al voltant de López i el seu delfí no imaginava un balanç tan magre. Guaidó creia que era possible trencar el front militar que sosté Maduro. Però el 23 de febrer del 2019 va fracassar l’intent d’obrir un corredor humanitari a la frontera amb Colòmbia. El mateix va passar a finals d’abril amb l’intent de cop d’Estat. Maduro va mantenir del seu costat la cúpula castrense i el poder repressiu de l’Estat. I van ploure les sancions econòmiques dels EUA contra Caracas.

Van proliferar les apagades elèctriques, l’escassetat d’aigua, aliments i medecines. Es va publicar un informe lapidari de l’ONU sobre violacions dels drets humans. Els mesos van passar, les avingudes es van anar despoblant i el palau de Miraflores es va mostrar immune fins i tot als efectes de la desfeta econòmica. Maduro fins i tot va tenir qui el va aplaudir. Van fracassar també els esforços de Noruega, Mèxic i l’Uruguai de fer seure en una taula de negociacions els enemics.

Si alguna cosa faltava per aprofundir en el pessimisme social era una fractura a l’oposició. El diputat Luis Parra, de l’intransigent Primer Justícia, va imitar el gest de Guaidó i es va autoproclamar president de l’Assemblea Nacional (AN) amb la picada d’ullet del Govern. En aquests moments hi ha dos Parlaments, un està declarat en desacatament pel Suprem i l’altre, als llimbs. A més, una Assemblea Nacional Constituent que es desentrampa com a poder legislatiu per donar a l’excepcionalitat veneçolana un toc absurd.  

Hora del balanç

Notícies relacionades

HRW denuncia la precària situació dels drets humans a l'Amèrica Llatina

Maduro eleva el salari mínim i les pensions per trentena vegada

Per l’analista Andrés Cañizales, l’«any Guaidó» està ple de «llums i ombres». Continua sent «la principal referència de lideratge democràtic per a la majoria de veneçolans», però «sens dubte ha decaigut l’expectativa que hi haurà un canvi a curt termini». Segons Canyars, «el suport forà, per si sol», no alterarà les relacions de poder. Un altre analista, Simón García, estima que l’estratègia defensada per Guaidó va ser derrotada pel madurisme. El consultor Luis Vicente León opina que «si no hi ha una cosa diferent que generi canvis, al final el que acaba passant és que tornes al punt d’origen».

La fortalesa de què es vanta el Govern té alguna cosa de sobreactuació. Tot i que s’han empresonat diversos legisladors del cercle de Guaidó, no pot, ara per ara, arrestar el «president encarregat». Contra el que prediuen les enquestes, Maduro creu fins i tot que guanyarien les eleccions parlamentàries si se celebressin aquest any. Tancada la via del diàleg, debilitada la capacitat mobilitzadora, l’oposició encara espera que Washington acabi per inclinar la balança al seu favor. «Crec que a Veneçuela li anirà molt bé. Només observeu», va dir Trump a Davos, on Guaidó va ser rebut com un heroi. Al voltant seu esperen aquests senyals miraculosos i determinants que no acaben d’arribar.