27 set 2020

Anar al contingut

AMENACES DE LA MÀFIA

«Som 20, els periodistes que vivim escortats a Itàlia»

Paolo Borrometi, amenaçat de mort per la màfia, també lluita per aclarir l'assassinat de la seva col·lega maltesa Daphne Caruana

Irene Savio

«Som 20, els periodistes que vivim escortats a Itàlia»

En els últims sis anys, el periodista Paolo Borrometi (Ragusa, 1983) gairebé no ha estat mai sol. Per escriure sobre la màfia a Itàlia, viu escortat per cinc agents que l’acompanyen perennement i li limiten els desplaçaments. És el preu a pagar per a algú que, pels seus articles, ha sigut condemnat a mort per cinc famílies mafioses (quatre de la Cosa Nostra siciliana i una de la 'Ndrangheta calabresa). 

Però Borrometi no ha rendit. No només continua escrivint de màfia. També s’ha involucrat en el cas de Daphne Caruana Galizia, la periodista maltesa que investigava la corrupció en aquesta illa del Mediterrani i que va ser assassinada el 2017. Un crim pel qual ara trontolla fins i tot l’Executiu maltès del laborista de Joseph Muscat. Va conèixer Caruana Galizia, eren amics i, després que morís va lluitar perquè l’atenció sobre el seu homicidi no s’apagués.

¿S’està fent, per fi, justícia?

Abans que res, vull dir que per a mi va ser un honor haver pogut col·laborar amb ella. Manteníem un intercanvi epistolar i mai oblidaré aquell correu que em va enviar pocs dies després de l’agressió que vaig patir el 2014 [quan dos d’encaputxats el van atacar a casa seva, a Sicília, i li van esquinçar els músculs de l’espatlla en tres llocs, unes lesions de què no s’ha recuperat].

¿Què li va dir en aquest correu?

M’animava a tirar endavant. Em va escriure: «No deixis d’escriure. Els nostres països necessiten que el periodisme sigui lliure». El dia que la Daphne va morir vaig recordar molt aquestes paraules. ¡El seu automòbil va saltar pels aires a 80 quilòmetres de casa meva, a Ragusa!

Aquesta és una dada inquietant, ¿no creu? A vostè la màfia també el volia assassinar amb un cotxe bomba. 

Doncs sí... el març de l’any passat, la policia va gravar una conversa entre dos mafiosos. Deien que «de tant en tant» s’ha de matar algun periodista, que això serveix també per enviar un senyal i generar por en els qui volen investigar.

¿L’homicidi de la Daphne també tenia aquest objectiu?

Hem d’esperar que acabi la investigació de les autoritats malteses. Però jo crec que sí, que també hi havia aquest objectiu. Buscaven generar por per intentar evitar que altres seguissin el mateix camí de la Daphne i es posessin a investigar els errors de l’Estat de dret en aquesta illa. 

¿Hi veu un model criminal? 

Si m’està demanant que l’analitzi, li responc que sí, veig el model mafiós en l’homicidi de la Daphne. És una cosa que a Sicília coneixem molt bé. No s’ha d’oblidar que la màfia va començar a posar bombes el 1983 quan va assassinar el [magistrat antimàfia] Rocco Chinnici.

Tornem a la pregunta inicial. ¿Se sent satisfet pels resultats actuals de la investigació sobre la seva mort?

Sí, ara està sortint a la llum la veritat, és a dir, que la Daphne va ser assassinada pel seu treball periodístic, per l’enorme corrupció que pateix Malta, un país que és part de la Unió Europea.

¿No creu, no obstant, que sense les pressions de la UE tot hagués sigut més difícil?

No sé si hi vam arribar per les pressions que vam fer nosaltres, els periodistes, o si va ser la UE. El que sé, i m’enorgulleix, és que ara la memòria de la Daphne no caurà en l’oblit. I això és molt important.

Viure escortat ha de ser molt dur. Però hi ha periodistes de països europeus com Malta o Xipre que diuen que els seus Estats no els donen cap protecció.

Sí, és cert. És una cosa a què es va arribar a Itàlia després que altres col·legues perdessin la vida per escriure sobre les màfies. Aquesta història trista que tenim ha permès que aquest país avui actuï així.

¿Quants periodistes viuen escortats a Itàlia avui?

Som 20 els que som sota escorta i 200 els que han rebut amenaces qualificades per la policia com a preocupants.

La premsa des de sempre està en la mira del poder. ¿Veu algun canvi en els últims anys?

La rapidesa de la informació. Per això hi ha menys periodistes d’investigació.

Potser també per la precarietat laboral.

Per descomptat. Miri el meu cas: quan em van agredir, cobrava 3,10 euros per article. Bruts. Totes les despeses mèdiques me les vaig haver de pagar de la meva butxaca.

¿Qui en són els responsables?
A més dels polítics i els poders econòmics, els ciutadans.

¿Els ciutadans?

Sí, perquè ja no fan preguntes. Al coneixement i, per tant, la llibertat, només s’hi arriba per la via del dubte. ¿Com és possible que es comparteixin totes aquestes notícies falses? ¿Com és possible que siguem víctimes dels algoritmes? Crec que és necessari que s’obri una reflexió sobre això.