El lucratiu negoci de la por

La por s’està convertint en un dels negocis més pròspers a Europa. El temor del que ens és desconegut, de perdre l’estatus davant una amenaça exterior en forma de flux migratori, és la base sobre la qual se cimenta el miler de quilòmetres de murs destinats a fer del  territori europeu un autèntic fortí. Per aquest motiu, 900 milions d’euros només de tanca terrestre i 676,4 milions d’operacions marítimes des del 2006 fins al 2017, als quals cal sumar-hi gairebé mil milions en dics virtuals en forma de tecnologia que s’han invertit en el que portem de segle. Totes aquestes xifres i l’enrenou especulatiu que se sustenta en la necessitat creada de reforçar les fronteres continentals queden reflectits en un informe de les organitzacions Stop Wapenhandel, el Centre Delàs d’Estudis per la Pau i el Transnational Institute.

«Des de 1990, els estats de la UE i de l’espai Schengen han construït prop de 1.000 quilòmetres de murs terrestres, l’equivalent a sis murs de Berlín, per tal d’aturar l’arribada a Europa de persones desplaçades per la força. Si s’hi inclouen les operacions marítimes, llavors les muralles s’estenen uns altres 4.750 quilòmetres», explica Mark Akkerman, l’autor de l’estudi ‘El negoci de construir murs’.

Les principals instigadores i beneficiades d’aquest estat permanent i incondicional d’alerta són algunes de les empreses militars i de protecció europees més grans: la firma francesa Thales, que produeix sistemes de radar i sensors fets servir per barcos de seguretat fronterera; l’armamentística Leonardo, amb seu a Itàlia, principal proveïdora d’helicòpters per a la salvaguarda territorial, i el gegant paneuropeu Airbus, que també fàbrica aeronaus de seguretat. Uns gegants amb pressupostos tan rotunds que no troben grans obstacles per als seus propòsits, amb la cooperació inestimable de grups de pressió.

«La gran influència d’aquesta indústria deriva en la creació d’espais específics a l’entorn de la UE perquè aquestes empreses i els seus lobbies influeixin en les decisions dels governs. Una dinàmica que imposa el seu interès de definir les fronteres com espais militaritzats, alterant els pressupostos nacionals i erosionant la correcta governança pública», exposa Ainhoa Ruiz Benedicto, investigadora del Centre Delàs.

Especulació

A l’entramat mercantilista d’aquestes fronteres d’alta seguretat se sumen companyies dels sectors de la construcció, el transport i la tecnologia, per completar les infraestructures requerides. «Paradoxalment, aquestes empreses també estan entre les quatredistribuïdores europees més grans d’armes al Pròxim Orient i el Nord de l’Àfrica, per la qual cosa contribueixen als conflictes que causen les migracions forçades», segons Akkerman. La perversió de trobar el mateix actor en l’origen i la (presumpta) resolució del conflicte. Com a conseqüència d’aquest afany protector, s’alteren les rutes migratòries tradicionals, buscant alternatives que incrementen el risc per a les vides dels que intenten sortir-se’n a Europa.

I el drama es fa fins i tot més amarg. «Al Mediterrani estan morint moltes persones anònimes l’absència de les quals ni tan sols s’arriba a denunciar». I per terra la cosa no és gaire millor, amb l’obstrucció de la ruta dels Balcans, obligant els migrants a enfilar la coneguda com a ruta de l’Àrtic, rumb a Noruega, que va decidir aixecar una tanca a la frontera amb Rússia per enfortir la seguretat en una de les portes d’accés a l’espai Schengen. «Una ruta molt cara i molt perillosa també per les condicions ambientals, incrementant la vulnerabilitat dels migrants; si es posen en risc d’aquesta manera, ¿com no serà la seva vida als seus països d’origen?», destaca Ruiz Benedicto. 

Ombres de sospita

Notícies relacionades

El nou mur d'Israel

Les complexes relacions amb la Xina

L’informe ressalta un augment del ritme de construcció d’aquests murs a partir del 2015, en ple ‘boom’ migratori a Europa, quan s’intensifiquen les tasques de seguretat activa i passiva. Entre aquestes mesures cal comptar amb la «muralla marítima» del Mediterrani i els coneguts com a «murs virtuals» de vigilància i de dades biomètriques, per identificar i autentificar persones, «complint amb la missió de mantenir les persones allunyades» del territori europeu, explica Akkerman.

I amb el pretext de la seguretat, l’ombra allargada de la sospita de la traçabilitat de dades, cada vegada més omnipresent en els altres àmbits quotidians. «Les agències nacionals, la UE i la Interpol intercanvien informació sobre com ens desplacem, què comprem i què mengem –detalla Ruiz Benedicto–. Amb la justificació de creuar algoritmes, diuen, per determinar el nivell d’amenaça d’una persona particular i evitar accions terroristes, queden al descobert els seus hàbits de consum i es disposa d’una nova eina de control social».