Olimpia Coral Melo: «La violència digital mata dones»

Als 18 anys, Olímpia Coral Melo Cruz va gravar un vídeo sexual amb el seu nòvio que va acabar divulgant-se a la seva petita ciutat de Puebla i després per tot el país. De ser una ‘nena promesa’ va passar a conèixer-se com ‘la gordibuena de Huauchinango’, com despectivament anomenen les dones amb corbes. El seu nòvio va negar que ell aparegués al vídeo. Es va quedar vuit mesos tancada a casa, va deixar la seva carrera de Dret i va provar de suïcidar-se tres vegades.

Després de sobreposar-se al terrible ciberassetjament, va elaborar una llei pel dret a la intimitat i per penalitzar la violència digital, anomenada ‘llei Olimpia’, que ja s’ha aprovat en 11 dels 31 estats de Mèxic. Deu anys després del vídeo també recolza centenars de dones que pateixen aquestes agressions a internet.

¿Com va afectar a la seva vida la divulgació del vídeo?

Tot el temps et diuen que ets la puta i tota la vida les dones evadim aquestes situacions, però quan a més utilitzen el vídeo per dir-te això, no saps com defensar-te. Et sents culpable. No m’adonava que era víctima. T’avergonyeixes de la teva pell, de la teva cara, del teu nom. T’odies.

¿Quan va entendre que no era culpable?

Quan la meva mare em va dir: «Totes tenim sexe. Jo en tinc, la teva germana en té. Això no et fa mala persona perquè no has robat ni matat ningú». Aquest recolzament va ser un privilegi perquè moltes dones que fins i tot han patit violacions són rebutjades per les seves famílies, les fan fora de casa.

Una mostra del masclisme a Mèxic.

Vivim en un país en què sembla que les dones no tenim dret al plaer. En un Mèxic tan masclista, les dones no podem tenir plaer, les dones servim com a objectes, coses sexuals i fàbriques de nadons. No som propietàries del nostre cos. M’han escrit comentaris com: «Si no volen que les exhibeixin, ¿per a què follen?» entre els milers d’insults.

Després d’aquesta superació interna, va venir la baralla per convèncer les autoritats.

Sí. La primera vegada que vaig sortir de casa va ser per denunciar davant de la Fiscalia. Va ser una tortura aguantar que tots xiuxiuegessin a l’oficina, em sentia nua. Es van ajuntar al despatx diversos policies, massa, i em van demanar mostrar de nou el vídeo. «Si no han abusat de tu, llavors no hi ha res», em van dir. L’Estat va reforçar la meva culpabilitat i jo ho vaig tornar a creure, fins que vaig veure que no era l’única. Hi havia milers de dones exhibides en xarxes per altes, baixes, pel seu cabell, fins a la foto d’una noia amb Síndrome de Down que li escrivien «té un culot perquè em folli». Els homes se sentien impunes per ferir-les. ¿Com això no podia ser delicte?

¿Com va ser presentar una proposta de llei vostè sola?

Ho vaig veure com una opció de curació, una missió. Vaig començar a contactar-les a totes. Quan vaig presentar la llei al Congrés de Puebla, vaig mostrar captures on regidors presents a la sala havien compartit el meu vídeo. «Vergonya jo, no, perquè vaig fer res de dolent; vergonya vostès», els vaig cridar amb tot el coratge. Encara així em van tornar a victimitzar. «No donarem suport a una llei que avali la puteria», em va dir un polític. Quatre anys van haver de passar per aprovar la llei al primer estat, a Puebla.

En un país amb una enorme impunitat, ¿hi ha garanties que es persegueixi un delicte digital?

La llei té tres punts: el delicte contra la intimitat, és a dir, la difusió de contingut íntim sense consentiment; el ciberassetjament i la llei d’accés. És molt difícil de moment que s’investiguin perquè ni tan sols hi ha fiscalies especialitzades en això. Però no és només un text de llei, és una causa. És posar la base per mostrar que els drets humans existeixen en l’espai ‘online’. La justícia comença perquè l’Estat reconegui que no som culpables, que tenim dret al plaer i podem exigir. Ja és una victòria. Ara toca lluitar perquè s’apliqui.

¿Per què s’ha aprovat la ‘llei Olimpia’ a 11 estats i la despenalització de l’avortament a penes en dos?

Perquè el patriarcat ha cedit en certes coses, però va lent. Ja ens van donar el dret a la intimitat, però encara no el dret d’apropiar-nos dels nostres cossos. Aquesta pot ser una pauta per avançar en altres causes, perquè van molt lligades. Almenys es fa un pas en trencar el tabú de parlar dels nostres cossos. Tota violència contra la dona desemboca en el feminicidi. Tot i que sembli que la violència digital només fa mal a dones privilegiades amb accés a internet, no és així. Si la vida virtual és una extensió de la realitat, tots aquests delictes ‘online’ es reprodueixen en la vida real. La llei no és la panacea, però inhibeix els homes d’atemptar contra la intimitat i el cos de les dones en qualsevol espai, fins i tot a internet.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

L’economia europea s’alenteix

De tot aquest procés va crear el Front per a la Sororitat. ¿Hi ha unió entre les dones a Mèxic?

Sí, però no ho havíem entès. Potser si a la meva escola m’haguessin ensenyat una foto d’una nena nua, també hauria dit «quina puta», perquè així ens van educar. Ens diuen que les dones lliures són putes. Ens divideixen. Jo vaig conèixer el feminisme després d’això. Vaig conèixer la llibertat i vaig estimar cada part del meu cos després d’això. Abans vaig ser també infeliç. Gràcies a això em vaig apoderar. A mi el feminisme em va salvar la vida. Li dec tot. Abans de ser filla o germana, soc feminista, perquè vaig entendre que les dones hem de tenir aquesta unió per tirar endavant. A mi em van salvar les dones, la primera la meva mama. El Front pretén que no hàgim de passar aquestes experiències desagradables per apoderar i unir-nos.