Revolució de tardor al Líban

«Protestem perquè la situació no s’aguanta més, ens rebel·lem contra el sistema, contra els polítics que han robat els diners del poble, per exigir els nostres drets, volem llibertat», explica Antoine Anton, un enginyer de telecomunicacions de 35 anys que es manifesta a Beirut contra el Govern libanès.

Les protestes van començar el 17 d’octubre després que les autoritats aprovessin una taxa de 20 centaus de dòlar per dia per a les trucades de veu per xarxes socials com WhatsApp. Però això només era la gota que feia vessar un vas ple d’ira popular per la crisi econòmica, la mala gestió de l’Executiu, la corrupció i la paralització de les institucions per les divisions polítiques.

Fa anys que els libanesos pateixen «uns serveis públics fallits, negligència estatal, talls d’aigua i electricitat, una gran contaminació i el col·lapse del sistema d’eliminació d’escombraries, tot connectat amb un clientelisme i un mercadeig profundament arrelats», assenyala el ’think-tank’ International Crisis Group (ICG).

Deute de 86.000 milions de dòlars

El cost de la vida s’ha disparat, els salaris s’han estancat i l’índex d’atur ha pujat, la qual cosa ha provocat l’emigració de molts joves ben formats en un país amb un deute d’uns 86.000 milions de dòlars, més del 150% del PIB.

«La gent jove no té futur, tothom se’n va i no volem que això passi», diu Taga a Hazem, una estudiant de 18 anys que es manifesta a Beirut.

Van ser els joves els que van iniciar les protestes prenent els carrers de la capital i altres ciutats com Trípoli. De seguida els van secundar ciutadans de més edat, centenars de milers. «Aquí hi ha gent de diferents religions, origen, visions polítiques. El que ens ha unit és la voluntat de viure amb dignitat en aquest país i no abandonar-lo. La generació més jove s’està adonant que els partits i sectes polítiques mai ens van portar res de bo», opina Anton.

Al Líban, que va patir una cruenta guerra civil entre el 1975 i el 1990, hi ha 18 comunitats religioses reconegudes oficialment. El cap de l’Estat sempre és un cristià maronita; el primer ministre, un musulmà sunnita, i el president del Parlament, un xiïta. La religió també determina, sovint, la identificació social i política.

Reformes econòmiques

«Aquestes protestes sense precedent transcendeixen no només les línies sectàries sinó les de classe i les regionals [...] No se sap encara si acabaran en una revolució política, però ja n’il·lustren una social de significativa», indica l’analista Lina Khatib en un article per a la web d’Al-Jazeera. 

En les protestes multitudinàries del 2005, durant la Revolució dels Cedres, els libanesos es van manifestar contra l’ocupació siriana, però no van demanar un canvi de sistema polític.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Amnistia Internacional recrimina a Espanya la seva política migratòria

Quan el 2015 van protestar contra la mala gestió de les escombraries i va néixer el moviment ’You stink’ (Feu pudor), van començar a qüestionar els líders polítics de les seves comunitats. Però ara semblen desafiar els conceptes i divisions tradicionals amb més ímpetu.

Per intentar apaivagar les masses –tot i que digués el contrari–, el primer ministre libanès, Saad Hariri, va anunciar dilluns passat l’adopció de reformes econòmiques, fins a ara bloquejades per les divisions en la coalició del Govern. Però els ciutadans no desisteixen en el seu afany. «Si persistim (en les protestes), aconseguirem el nostre objectiu», assegura Anton.