El rebuig àrab resta possibilitats d’èxit a un atac de Trump sobre l’Iran

Mentrestant, el republicà ha enviat "una Armada massiva" al golf Pèrsic per donar credibilitat al seu ultimàtum. "Com va passar amb Veneçuela, està llesta, disposada i en condicions per completar la seva missió amb rapidesa i violència si fos necessari", va escriure la setmana passada a Truth Social. Però com repeteixen aquests dies els analistes, l’Iran no és Veneçuela, per més que els dos països tinguin règims autoritaris amb un alt grau de contestació social i economies amenaçades per les sancions i a punt de col·lapsar. Al país caribeny els EUA en van tenir prou amb segrestar el seu president perquè l’aparell bolivarià es quadrés, però a Teheran és qüestionable que la mateixa estratègia pugui funcionar, per més que capturin o matin el seu líder Suprem, Ali Khamenei, com Trump ha fabulat alguna vegada de fer.

"La Guàrdia Revolucionària [ICRG, per les sigles en anglès] no se n’anirà enlloc per més que pugui desaparèixer el seu líder. Crearan el caos i ho sabem perquè actuen com la màfia", assegura Shiva Mahbobi, una activista iraniana establerta a Europa. Aquesta organització militar –separada formalment de l’Exèrcit– és l’encarregada de protegir el règim i preservar les seves essències ideològiques. Té prop de 800.000 efectius, si es compten les milícies de voluntaris de Basij. En paral·lel, l’ICRG controla una part substancial de l’economia iraniana.

La probabilitat d’una intervenció armada ha anat guanyant punts a mesura que el govern dels aiatol·làs exhibia les seves debilitats. Les protestes internes del mes passat van ser probablement les més importants a què s’ha enfrontat el règim des que va prendre el poder el 1979, amb un protagonisme notable de sectors tradicionalment afins com els comerciants. En paral·lel, Israel ha delmat la seva xarxa de milícies aliades a la regió i ha exposat les seves vulnerabilitats defensives. Els 12 dies de guerra que va mantenir l’estiu passat amb ajuda dels EUA li van servir per colpejar les instal·lacions nuclears però també per posar de manifest la penetració del seu espionatge en l’aparell iranià.

Fragilitat estructural

"Els diplomàtics europeus descriuen la República Islàmica com un sistema que ha entrat en una fase de fragilitat estructural. Alguns ho comparen amb l’URSS entre 1989 i 1991: estratègicament disminuïda, econòmicament esgotada i ideològicament exhausta", escrivia aquests dies l’analista iraniana, Sofey Said. Això no treu que l’Iran mantingui encara un arsenal de drons i míssils que són capaços de colpejar les bases dels EUA a la regió, on té prop de 40.000 efectius, així com d’arribar a Israel, com es va veure en la guerra de juny.

En la veïna Iraq aquests dies centenars de voluntaris s’han allistat per defensar la República Islàmica en cas d’atac, un exemple que il·lustra la lleialtat que molts xiïtes senten cap als seus líders espirituals a l’Iran. Però hi ha més coses, perquè si els EUA i Israel acaben llançant una operació de canvi de règim, hauran de fer-ho sense la cooperació dels seus aliats àrabs. Des de Jordània a l’Aràbia Saudita, han dit que no permetran que s’utilitzi el seu espai aeri per a un atac.

"Els àrabs tenen pànic que esclati una guerra civil al país", diu una font pròxima a les elits empresarials de la regió. "Temen que les armes del règim caiguin en mans d’elements més radicals que els responsabilitzin de la destrucció de l’Iran", afirma Kaveh Abbasian, un acadèmic i cineasta iranià establert al Regne Unit.

Notícies relacionades

La divisió de l’oposició dificulta la caiguda del règim

Guerra freda al Golf

La diversitat demogràfica de l’Iran tampoc convida a pensar que l’endemà hagi de ser fàcil. De fet, els perses constitueixen el 61% de la població; la resta la conformen minories com àzeris, kurds, baluchis, àrabs o turcmans. Algunes estan armades i tenen agendes separatistes. "L’escenari serà molt semblant al de Síria. Desencadenarà l’explosió més gran vista fins ara al Pròxim Orient", assenyala l’analista i activista opositora, Shaghayegh Norouzi.

No hi ha solucions fàcils per al greuge iranià. Els opositors al règim estan dividits sobre la conveniència d’un atac. Uns creuen que seria desastrós, a més d’il·legal, i advoquen per incrementar la pressió tancant les ambaixades iranianes o expulsant els seus diplomàtics. D’altres creuen que és l’únic recurs per reemplaçar el règim teocràtic. "¿Quina és l’alternativa?", es pregunta Mahbobi. "¿Seguir amb un règim que ha matat 30.000 persones en dos dies? La gent ja no pot més: no té por", afegeix.