ENTREVISTA
Mario Amorós: «La principal herència que va deixar Pinochet va ser el neoliberalisme extrem»
L'historiador, autor d'una biografia sobre Pinochet, recorda la profunda admiració que el dictador xilè sentia per Franco
zentauroepp50440874 barcelona 17 10 2019 economia internacional entrevista191018130853 /
En una reunió el 13 de novembre de 1974 amb el bisbe catòlic Fernando Ariztía i el luterà Helmut Frenz, el dictador xilè els va dir: «Vostès són sacerdots i es poden permetre el luxe de ser misericordiosos, però jo, que estic a càrrec d’aquest país que està contagiat pel bacil del comunisme, no puc perquè per guarir aquest virus també hem de torturar». La cita, recollida per l’historiador Mario Amorós a ‘Pinochet. Biografía militar y política’ (Ediciones B), revela el cinisme i la cara més cruel d’un dels dictadors més despietats de la història.
En una declaració premonitòria feta el juliol de 1989, abans de cedir el poder un any després, Pinochet va dir que la història seria l’encarregada de jutjar-lo. ¿Ha sigut així?
Sí, és el que he intentat amb aquest llibre. El judici de la història ha de ser negatiu sobre una persona que va instaurar una dictadura atroç i va acabar amb una tradició democràtica de dècades a Xile. Hi ha una consciència universal que ja el va condemnar als anys 70, l’Assemblea General de les Nacions Unides va censurar el seu règim any rere any, quan Pinochet va ser detingut a Londres va suposar una alegria per a molta gent tot i que finalment no va ser condemnat perquè va morir abans, i ara, en un moment en què tant dins com fora de Xile es reivindica la seva figura, la biografia intenta contribuir a fixar la imatge de Pinochet com un dictador cruel i despietat.
Va aconseguir enganyar el president Salvador Allende i el seu predecessor al capdavant de les Forces Armades xilenes, Carlos Prats. ¿No van sospitar mai de la seva lleialtat?
El 23 d’agost de 1973 –19 dies abans del cop militar–, Pinochet va ser designat comandant en cap de l’Exèrcit. Pinochet va dubtar fins a l’últim moment sobre si participar en el cop d’Estat i trair el president de la República. Però també va veure que el cop havia aconseguit concitar un recolzament important en l’Exèrcit i va pensar que si es quedava fora podria quedar-se marginat. Finalment, va decidir afegir-s’hi 36 hores abans que comencés. Durant els tres anys anteriors, es va comportar com sempre, de manera impecable complint les ordres del general Prats, les del president de la República, i a ulls del Govern semblava que havia de continuar aquesta tradició recent de generals de l’Exèrcit aferrats a la Constitució i al respecte a les lleis. Després del cop, va intentar desmuntar tot això, construir la llegenda que ell havia sigut realment l’ideòleg del cop, que era un anticomunista des dels anys 40, per apuntalar-se dalt de tot de la dictadura. Però en realitat, i d’aquí la magnitud de la seva traïció, ell es va comportar com un oficial aferrat a les seves funcions professionals.
«Per als generals i la gent d’esquerres amb qui es va relacionar, va ser una sorpresa la capacitat de traïció i la crueltat de Pinochet».
També va enganyar la CIA, que en un informe datat el 1971 el definia com un «militar comú una mica curt de gambals que no dirigiria un cop», i dirigents de l’esquerra xilena.
Als papers de la CIA hi ha coses que no encaixen, però l’agència no va tenir un gran coneixement de Pinochet. També va ser una sorpresa, tant per als generals de l’Exèrcit xilè com per a la gent d’esquerres amb qui s’havia relacionat, la capacitat de traïció i la crueltat del dictador. Segurament va exhibir tanta crueltat perquè havia de demostrar als colpistes de primera hora que ell encara era més dur.
Segons la seva investigació, durant un any i mig va arribar a formar part d’una lògia maçònica.
Sí, consta als arxius de la Gran Lògia de Xile, a què he pogut tenir accés. ¿I per què Pinochet, la mare del qual era molt beata i ell suposadament tenia una gran devoció religiosa catòlica, entra a la maçoneria? Doncs perquè el cap de l’Escola d’Infanteria de San Bernardo, on estava destinat, era un maçó convençut. Ja llavors, amb 26 anys, dona una mostra de la seva personalitat, de com feia seguidisme dels seus superiors.
A la correspondència que va mantenir amb Franco es pot veure la fascinació que sentia pel sàtrapa espanyol.
Dins de la dreta xilena hi havia un sector molt reaccionari políticament, antidemocràtic, que veia en Franco la persona que havia sigut capaç d’aixafar l’esquerra d’Espanya. I Pinochet sentia una veritable admiració pel dictador espanyol. Fins i tot va ser capaç de recolzar els últims afusellaments franquistes quan ningú més ho va fer; no hi ha constància que cap altre dictador del món li mostrés el seu suport.
¿Com ha dut a terme Xile la seva revisió de la dictadura?
És un exemple per a Espanya en aquest sentit. La dictadura va imposar una llei d’amnistia el 1978, que va servir per impedir els judicis, però la detenció de Pinochet a Londres el 1998 canvia la història. A partir d’aquest moment, els tribunals de justícia de Xile reinterpreten la llei d’amnistia i diuen que les persones desaparegudes no estan mortes, que estan segrestades perquè no han aparegut els cossos. I amb aquesta argumentació jurídica es permeten els judicis. Els repressors més brutals de Pinochet són a la presó i alguns han mort allà. I com va dir Mario Benedetti, Pinochet només es va lliurar d’una condemna penal per la mort. Hi ha també una política de memòria històrica important, amb els memorials de nord a sud de Xile i el Museu de la Memòria de Santiago és una cosa realment impactant que seria inimaginable a Espanya per la reacció de la dreta. El que ensenya l’experiència de Xile és que això ajuda la democràcia, que tingui més qualitat, que hi hagi una reparació real de les víctimes de la dictadura.
«Xile és un exemple per a Espanya en memòria històrica»
En canvi, Pinochet encara conserva els títols de capità general i president de la República.
És una cosa que ningú s’ha plantejat. Quan va morir va rebre honors com a cap de l’Exèrcit, però la presidenta Michelle Bachelet li va negar els honors com a president de la República, tot i que nominalment ho continua sent. En aquest sentit s’ha avançat poc perquè als militars que traeixen les seves obligacions se’ls sol degradar.
A nivell polític, ¿es reivindica ara la seva figura?
Sí, José Antonio Kast, un polític d’extrema dreta, que ja ha vingut a Espanya almenys dues vegades per reunir-se amb Vox. Ells es defineixen obertament com a partidaris i defensors de la dictadura. És fill d’un ministre de Pinochet i és part d’aquesta onada mundial de Trump i Bolsonaro, d’una extrema dreta que crèiem que s’havia acabat però que torna sense complexos, una mica impensable fa 10 anys. Aquest senyor va treure un 8% dels vots fa dos anys i ara ve un altre cicle electoral a Xile i el que pensàvem que havia quedat reduït a persones que havien conegut Pinochet i mantenien una lleialtat incondicional, ara treu el nas com a vot polític dur.
Notícies relacionades¿S’ha recuperat Xile de l’impacte que va suposar la dictadura?
No. La principal herència que ha deixat i que perviu avuii és el model econòmic. És un neoliberalisme extrem, on les pensions, l’educació i la sanitat estan completament privatitzades. Les pensions mitjanes són d’uns 200 o 300 euros, en un país amb un cost de vida com Espanya. La gent treballa fins als 80 anys, ningú pensa en la jubilació. L’educació universitària és la més cara d’Amèrica Llatina. I si emmalalteixes d’un càncer, la solució és que organitzis un esdeveniment social, un bingo, per exemple, on els teus amics posen diners. Aquest model va suposar la destrucció d’una societat equitativa com era la xilena, amb problemes als anys 70, però amb un govern democràtic, el de Salvador Allende, que intentava crear un país amb més justícia social.
