16 jul 2020

Anar al contingut

El Parlament britànic veta el 'brexit' dur de Johnson

L'aliança d'oposició i 'tories' pot aturar els peus al primer ministre després de la deserció del diputat Phillip Lee per unir-se als liberals

L'oposició pretén aprovar una llei que paralitzi la sortida del Regne Unit de la Unió Europea el pròxim 31 d'octubre

Begoña Arce

L’estratègia de Boris Johnson per al ‘brexit’  amenaça d’esclatar-li a les mans. En una altra jornada embogida, caòtica i sense sentit en la política britànica, el Parlament de Westminster es va estrenar després de l’aturada estival clavant el primer cop contra Johnson. 

La Cambra dels Comuns va aprovar per 328 vots a favor i 301 en contra debatre a partir de demà, per un procediment d’urgència, una legislació que forci Johnson a sol·licitar una pròrroga del ‘brexit’ si no s’arriba a un pacte abans del 31 d’octubre.

El Govern ha perdut així el control de l’agenda per organitzar la sortida de la Unió Europea. La derrota obriria la porta al debat i votació aquest dimecres d’una nova legislació que impedeixi un ‘brexit’ sense acord. La proposta reclama una ampliació de l’article 50 de tres mesos, fins al 31 de gener, si no hi ha pacte amb Brussel·les per al 19 d’octubre. El segon cop pot arribar de mà dels laboristes, si es neguen a la celebració d’eleccions anticipades.

A la Cambra dels Comuns, quan Johnson va començar a parlar, en una sessió retransmesa en directe al país, les càmeres van captar com un dels seus diputats, Phillip Lee, va creuar la sala davant d’ell per asseure’s a la banqueta dels Liberals Demòcrates. “El partit al qual em vaig unir el 1992 no és el mateix que deixo ara”, deia en la seva carta explicant la fuga. La formació està infectada amb la doble malaltia del populisme i el nacionalisme anglès”. El Govern acabava de perdre la majoria amb què se sostenia malament. A aquesta pèrdua s’havia de sumar els diputats rebels expulsats del grup parlamentari i del partit per votar amb l’oposició. Una mesura sense sentit quan Johnson necessita tots els vots possibles per poder convocar unes eleccions generals.

Suposats avenços

En la seva intervenció, Johnson va acusar l’oposició de soscavar amb la seva llei per bloquejar un ‘'brexit’ sense acord, posant en perill els suposats progressos britànics amb els negociadors comunitaris, dels quals no va saber donar detall. Va qualificar la proposta com “la llei de la rendició de Jeremy Corbyn” i el va acusar d’“hissar la bandera blanca” davant la Unió Europea. La llei suposaria forçar el Regne Unit a “suplicar” un ajornament. “Sota cap circumstància acceptaré mai una cosa així”, va afegir, abans de demanar als diputats que votessin contra la moció. Corbyn va criticar l’ús del terme “rendició”, perquè el Regne Unit no està en guerra amb la UE. “El seu Govern no té mandat, ni moral, ni ara majoria”, li va retreure.  

Johnson consideraria la derrota com un vot de censura i el seu pla és anar immediatament a unes eleccions anticipades, a celebrar presumiblement el 14 d’octubre.  Però el primer ministre no pot convocar els comicis pel seu compte. Per fer-ho necessita els dos terços dels 650 diputats a la Cambra dels Comuns. Això requereix el recolzament de Corbyn, que dilluns semblava estar disposat a anar a les urnes, però dimarts els laboristes dubtaven a prendre aquesta via i sense rebutjar-la, donaven prioritat a bloquejar el ‘brexit’ sense acord. Temen que Johnson fixi la data del 14 d’octubre per a l’elecció i més tard la canviï, després que el Parlament hagi sigut dissolt, de manera que la cita a les urnes tingui lloc quan el Regne Unit ja hagi sortit sense acord el 31 d’octubre. “No estem tractant amb gent normal”, va declarar la laborista Shami Chakrabarti, al·ludint a la trampa. El cap de disciplina, Nick Brown, va assegurar que no aniran a buscar una elecció anticipada. Volem, va dir, que Johnson “es cogui en el seu propi joc”.

Falta d’escrúpols

La falta d’escrúpols d’un govern obsessionat amb el ‘brexit’ a qualsevol preu, la seva agressivitat, la decisió de tancar el Parlament i l’expulsió dels conservadors que no recolzin el seu pla, ha obert una guerra civil en el partit de Winston Churchill. El seu net, el diputat Nicholas Winston Soames, va votar amb els rebels. La seva expulsió és un fet impensable. Un altre rebel, l’exministre de Finances, Phillip Hammond, qui va abandonar la seva habitual tebiesa. “Defensaré el meu partit contra nouvinguts”, gent, “al cor del govern que ni tan sols són membres del Partit Conservador”, va declarar, referint-se sense anomenar-lo a Dominic Cummings, l’assessor totpoderós de Johnson, que mou els fils i imposa disciplina dictatorial. La respectada diputada Justine Greening va anunciar que no es presentarà a la pròxima elecció. Dos col·legues més van seguir el mateix camí.

La batalla contra la suspensió del Parlament també té lloc en diversos tribunals. Durant la vista a Edimburg es va saber que Johnson va prendre la decisió de tancar el Parlament a mitjans d’agost, gairebé dues setmanes abans de fer-ho públic i malgrat que Downing Street negués tal pla. Johnson no va voler sotmetre al jutge una declaració sota jurament.