Anar al contingut

EL DRAMA DE LA IMMIGRACIÓ

"Sempre és millor el mar que la guerra"

El Salah, el Khalil i l'Ibrahim, ara a bord de l''Ocean Viking', expliquen el seu dramàtic periple abans de ser rescatats pel barco de Metges sense Fronteres i SOS Méditerranée

El Periódico

"Sempre és millor el mar que la guerra"

ANNE CHAON

Qualsevol cosa és sempre una cosa infinitament millor que la guerra. És el que van pensar tres nois libis rescatats per l’‘Ocean Viking’, el barco de SOS Méditerranée i Metges sense Fronteres (MSF), quan la seva embarcació s’esbocinava al mig del Mediterrani. Però fins i tot en aquesta dramàtica situació, continuen pensant que el mar i els seus perills són molt millors que tractar de salvar la pell enmig de bombardejos diaris.

El Salah, el Khalil i l’Ibrahim, d’edats compreses entre els 19 i 22 anys, han adoptat una cantonada de la borda de l’‘Ocean Viking’, que encara espera un port des de fa ja 15 dies per desembarcar els 356 migrants rescatats, en una situació calcada a la de l’‘Open Arms’. Tots tres, ara ja inseparables, esperen que es resolgui d’una vegada la situació junt amb la resta de migrants d’altres països com el Sudan, el Txad, Eritrea, el Senegal o la Costa d’Ivori, que també deixen enrere episodis de tortures i abusos de tot tipus. “No em vaig adonar de com de perillós que és el mar, però Líbia s’enfonsa, ja no pots viure-hi. Era millor el mar que la guerra”, afirma el Khalil, imitant un gallet imaginari.

El Khalil era taxista, conduïa entre Sabbha, la seva ciutat al sud, i Bengasi, la gran ciutat a l’est del país, quan va ser arrestat per homes del mariscal Haftar, l’home fort de la regió. Va ser tancat en una presó durant tres mesos, on va ser colpejat diàriament, explica, mentre mostra una cicatriu al rostre, a prop de la boca.

A la recerca d’una vida normal

Finalment, es va poder escapar de la presó junt amb 15 presoners més, amb molta sort.  “Van començar a disparar-nos i vaig veure persones caure al meu voltant, no sé si van sobreviure". Com va poder, va tornar amb taxi a Sabbha per trobar la seva família. "Només volia viure una vida normal". Però un mes després d’arribar a la seva llar, van començar els combats a la seva ciutat. "És millor que te’n vagis", li va dir la seva mare. "Ella no tenia idea del perill de travessar el mar; jo, tampoc. Però en aquell moment em vaig sentir alleujat d’anar al mar". El 12 d’agost, l’‘Ocean Viking’ va rescatar el bot de goma en què el Khalil es trobava juntament amb 104 persones més. La barcassa, literalment, s’enfonsava.

Una mica diferent és el cas del Salah, de 19 anys, que per caprici es va unir a les tropes del Govern de la Unió Nacional (GNA) Fayez al-Sarraj. Però ràpidament, es va adonar que no estava fet per a la guerra. "Si em quedava, em mataven", recorda després d’haver abandonat el camp de batalla. "Un sudanès em va donar un número i com que jo era libi, me’n vaig anar el mateix dia."

Plorar l’amic assassinat

L’Ibrahim, en el seu cas, tenia una altra bona raó per abandonar el seu país: el color de la seva pell. "El meu pare era negre, va morir; el meu oncle va morir en els combats, la meva escola va ser bombardejada, la meva mare em va dir: ‘Líbia no és un país per a tu’.” I plora encara quan recorda un amic: “Va ser assassinat davant dels meus ulls quan anàvem a jugar a futbol". L’Ibrahim també s’horroritza al reviure la dramàtica situació del lent enfonsament de la barcassa de goma. “Estava terroritzat, però Líbia és més perillosa que el nostre bot desinflat".