Argentina: El preu de viure lligats al dòlar

Daniel Grinback, l’empresari musical que organitza els concerts de Paul McCartney i els Rolling Stones a l’Argentina, no en té cap dubte: “Els argentins pensem en dòlars”.  La dimensió de la moneda nord-americana en el deute públic, les emocions i expectatives de la societat, va quedar novament demostrada després de la devaluació de més del 25% del peso que va seguir la derrota electoral de Mauricio Macri. El president va atribuir la responsabilitat del batibull als que van votar el peronistaAlberto Fernándezen unesprimàriesque van fer malbé el seu somni de mantenir-se en el Govern fins al 2023. “Que el kirchnerisme es faci càrrec del que va generar”, va dir, i ja va quedar en la història de les frases desafortunades que es relacionen amb les curses canviàries.

Cal remuntar-se a l’última dictadura (1987-83) per entendre la set d’acaparament i especulació que involucra menys del 10% dels habitants i que arrossega tot un país. “El que aposta al dòlar, perd”, va dir el 1981 el ministre d’Economia, Lorenzo Sigaut. La voluntat de sostenir el preu artificial no va servir. El peso argentí es va enfonsar un 30%. “Els vaig parlar amb el cor i em van contestar amb la butxaca”, va rondinar el 1988 el llavors titular d’Economia, Juan Carlos Pugliese, impotent per contenir la hiperinflació i l’alça del dòlar durant el primer Govern postdictatorial. L’eclipsi del presidentRaúl Alfonsínva quedar associat al rostre de Washington estampat en els bitllets verds.

Tres anys més tard, Domingo Cavallo, un funcionari d’aquell règim castrense reciclat en timoner de l’economia del presidentCarlos Menem, va fixar una paritat entre el peso i el dòlar. Va predir sis dècades de bonança. L’anomenada “convertibilitat econòmica” va aprofundir la inèrcia d’un sector social a “pensar en dòlars”. Total, valien el mateix i això s’expressava en les despeses sumptuàries i turístiques. La paritat es va polvoritzar el desembre del 2001 quan Cavallo va decretar el‘corralito’ financerque va acabar amb la presidència deFernando de la Rúa.

Promesa impossible

“El que va dipositar dòlars, rebrà dòlars”, va garantir el mandatari interí Eduardo Duhalde, poc després d’assumir el càrrec, el 2002. Es va tractar d’una promesa impossible a curt termini que va enervar els estalviadors estafats. La presidenta Cristina Kirchner també va tenir els seus mals de cap amb el dòlar. Va restringir-ne l’adquisició per no afectar encara més els desequilibris econòmics. Part de la classe mitjana es va abraçar a la promesa de Macri d’acabar amb el “parany” canviari. La dreta va guanyar les eleccions del 2015. A l’assumir-ho, va alliberar el mercat que en aquests dies li ha fet provar la seva pròpia medicina. Segons l’expresident del Banc Central Martín Redrado, Macri va deixar apujar el seu preu a costa de la pèrdua de reserves per donar un senyal d’escarment als votants. Nombroses empreses s’han vist en situacions difícils. Els salaris es van fer miques. Els acomiadaments van augmentar. També la pobresa. Van pujar els preus dels articles importats i els bitllet d’avió. Després del sotrac, els estalviadors van retirar 700 milions de dòlars dels seus comptes bancaris. El 2,3% dels dipòsits totals. Temen un nou ‘corralito’.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Llarga vida a l’OTAN

A més de ser moneda d’estalvi i inversió, inevitable per a les transaccions immobiliàries i fins i tot menudeses quotidianes, el dòlar és a hores d’ara a l’Argentina “un artefacte públic d’interpretació de la realitat econòmica i política que cap ciutadà del país pot obviar”. A aquesta conclusió han arribat Mariana Luzzi i Ariel Wilkis, autors d’‘El dólar. Història de una moneda argentina (1939-2019)’, editat per Planeta.  Els sociòlegs han detectat com a través del temps ha crescut l’obsessió col·lectiva. El mercat canviari és en aquest sentituna “brúixola”per interpretar una conjuntura en contextos electorals, recalca Wilkis a EL PERIÓDICO.

Els dies que queden fins als comicis presidencials del 27 d’octubre transcorreran amb els ulls a les pissarres que reflecteixen les cotitzacions de la moneda dels EUA en poques illes de la ciutat. L’anomenada ‘city’ és petita, però desmesurada en termes simbòlics.