«A Hondures, per defensar el medi ambient et converteixen en terrorista»

Ja han passat tres anys des que es perpetrés l’assassinat de l’activista del moviment ecologista Berta Cáceres, consumant les amenaces que el Govern hondureny dirigia contra ella des de molts anys enrere. Tres anys en què els defensors del medi ambient continuen denunciant l’hostilitat i la persecució que pateixen per part de l’Executiu.  

¿No ha canviat res en aquest temps?

L’assassinat de Berta Cáceres ens va ensenyar de què són capaços un sistema i un govern a qui no els importa res. Hi ha una constant i creixent criminalització i judicialització dels defensors i les defensores, que s’ha aguditzat més en els últims anys. Avui a Hondures, per defensar el medi ambient et converteixen en terrorista i en enemic públic. El cas de la Berta demostra fins a quin punt som d’un sol ús per a l’Estat. Això és el que fa més mal.

¿Quina relació té el cop d’Estat del 2009 amb la situació dels defensors del medi ambient a Hondures?

No es pot parlar del que passa a Hondures si no analitzem com, amb el cop, el país es va convertir en un laboratori polític que va entregar els seus recursos després de destruir la seva pròpia institucionalitat. Gairebé el 70% del territori ha sigut ofert a inversors. No només per a mineria i projectes hidroelèctrics. Les zones especials de desenvolupament o ciutats model, però també els megaprojectes turístics que afecten, entre d’altres, el poble garifuna [grup ètnic descendent d’africans i aborígens caribs i arauacs], s’han convertit en una manera més expedita d’entregar la sobirania. El que està passant a Hondures és la màxima expressió d’un model capitalista voraç pels recursos naturals que requereix estats fallits i institucions desmantellades per imposar-se.

¿Quins són els impactes d’aquests projectes sobre les comunitats, a més del mediambiental?

Hi ha una ruptura del teixit social. Moltes comunitats són militaritzades. S’imposa el terror i el desplaçament. La gent ja no pot produir, i la força laboral, juntament amb la cultura i el futur, se’n va per no tornar. És el que està passant amb l’emigració massiva d’Hondures. La gent no se’n va només per la violència de les ‘mares’. 

No obstant, des del Govern s’al·lega que aquests grans projectes porten desenvolupament a les comunitats i que aquestes els accepten de bon grat.

A molts països s’està manipulant la consulta que d’acord amb el Conveni 169 de l’Organització Internacional del Treball s’ha de realitzar a les comunitats afectades per megaprojectes: arriben a un territori, presenten qualsevol cosa, treuen un llistat d’assistents i diuen que ja van consultar. A tot Amèrica Llatina es dona una combinació estratègica dels estats per desposseir les comunitats dels seus recursos, i si la gent s’hi oposa, passa el pitjor, com l’assassinat de Berta Cáceres i el de molts defensors a Colòmbia, Guatemala, el Brasil i altres països.

Vostè diu que s’ha de deixar de comptar morts. 

Hi ha d’haver una aposta per treballar sobre la raó d’aquests assassinats i no només per reaccionar a posteriori. Algunes ens estem atrevint a qüestionar les institucions i organitzacions que ens acompanyen: han de fer aquest altre pas i actuar a l’arrel del problema. Recolzar les lluites de les comunitats no és fàcil. Hem d’apostar perquè hi hagi canvis estructurals; per exemple, perquè les empreses que fan tant mal als nostres països retin comptes al Nord. Moltes es vesteixen de verd a Europa mentre violenten drets al Sud.

Notícies relacionades

"Culpo l'Estat d'Hondures de la mort de la meva mare"

I Berta Cáceres es va multiplicar

¿És massa tard?

És possible que sigui massa tard, però com vam dir a Hondures amb l’huracà Mitch: La terra es va moure i va dir “jo soc aquí, pareu-me atenció”. Hi ha d’haver una corresponsabilitat en la recerca de la solució, perquè el problema també afecta el Nord, tenim un sol planeta. Jo tinc esperança en el clima. Els éssers humans no volem canviar, però el clima ens obligarà a fer-ho. Quan tu parles amb els bancs, amb els quals prenen grans decisions, t’adones que viuen en una bombolla. Han construït un món al seu voltant, però quan s’ensorrin aquests edificis, els seus diners no serviran de res. Ens ha arribat l’hora, jo no sé per què no volem entendre-ho.