Emanuela Orlandi, el que amaga el Vaticà

"Busqueu on indica l’àngel". I exactament allà buscaran aquest dijous. Hi seran presents els paletes, els fiscals vaticans, els gendarmes del Papa, els serveis secrets de l’Estat pontifici, pèrits i advocats de les parts. El lloc és un petit cementiri germanòfil situat a l’interior del Vaticà i les mans de l’àngel de marbre sostenen un cartell amb l’escrit ‘Descansi en pau’, indicant cap als seus peus.

Serà la tercera vegada, que se sàpiga, que s’obre una tomba per buscar les restes d’Emanuela Orlandi. Tenia 15 anys quan va desaparèixer a bord d’un cotxe amb un fals capellà i amb una companya d’escola, en ple centre de Roma. Oficialment, tot i que d’amagat de les seves famílies, anaven a aprendre com funcionava la venda porta a porta de productes de bellesa per guanyar uns diners. Era el 22 de juny del 1983 i ella sortia, amb la seva flauta travessera, d’una escola de música situada a pocs metres de plaça Navona. L’Emanuela era filla de la Maria i l’Ettore, un funcionari del Vaticà, amb passaport de l’Estat pontifici.

Aquest dijous obriran no una sinó dues tombes del segle XIX, perquè l’escrit anònim, enviat a la família l’any passat, indica el lloc però no especifica bé a quina de les dues es refereix. El que l’anònim afirma saber segur és que de tant en tant "monsenyors i laics s’acosten a la tomba i hi dipositen flors fresques".

Als 36 anys transcorreguts de la desaparició, s’han revelat més pistes per explicar el segrest de l’Emanuela que totes les novel·les de Dan Brown juntes. Pietro Orlandi, germà de la desapareguda, ha mantingut viva durant aquests anys l’esperança i el desig de justícia, amb vigílies, manifestacions, marxes, llibres, declaracions i entrevistes. Per al Pietro, l’escrit anònim indicant l’àngel significa una cosa: "Que al Vaticà existeixen persones informades sobre la possibilitat que les restes de la meva germana puguin estar amagades allà".

 Laura Sgrò, advocada de la família Orlandi, està més que satisfeta perquè és la primera vegada que "el Vaticà col·labora". La circumstància no és estranya, ja que tots els fets coneguts sobre aquell segrest van tenir lloc en territori italià.

La pista sexual

Una de les teories sobre la desaparició la va formular Gabriele Amorth, considerat el cap mundial dels exorcistes. El 2012 va explicar al diari 'La Stampa': "Tal com ha declarat monsenyor Simeone Duca, arxiver vaticà, s’organitzaven festes en què estava implicat com a reclutador de noies un gendarme vaticà”.  Les seves explicacions coincideixen amb una carta anònima rebuda per la mare de la noia, en què s’afirma que la seva filla va ser raptada en una trampa organitzada a l’església de Sant’Apollinare.

És el temple al costat de la plaça Navona i de l’escola de música, la mare superiora de la qual, la Dolores, ja advertia les noies que no es fiessin del rector. "No les deixava anar a missa a l’església o cantar al cor", va dir la mare.

La tomba d’un criminal a l’església

Pietro Vergari, exrector de Sant’Apollinare, ja estava jubilat i va ser investigat pels magistrats de Roma. Un anònim havia trucat al programa ‘¿Qui l’ha vist?’, de la RAI. “Si voleu saber més sobre Emanuela Orlandi, feu una ullada a la tomba de De Pedis”. Sabrina Minardi, amant de De Pedis, havia declarat davant del magistrat que la seva parella va segrestar materialment la noia.

Renato de Pedis, 'Renatino' per als amics, era el capitost de la Banda de la Magliana, un barri de Roma. Va morir cosit a trets el febrer del 1990 i enterrat a la basílica de Sant’Apollinare. A més de ser un criminal, De Pedis era també, segons el rector, un gran benefactor d’aquella església escola, d’on havien sortit diversos papes i teòlegs il·lustres.

El resultat d’obrir la tomba va ser negatiu. De Pedis descansava dins de tres sarcòfags i al seu voltant hi havia capsetes d’ossos de tots els segles. De l’Emanuela, ni rastre.

"Les inspeccions i registres han de ser per sorpresa perquè si algú ha volgut que desapareguessin els rastres, ha tingut tot el temps del món", va dir el magistrat Giovanni Malerba, que s’havia ocupat del segrest. El Pietro, germà de l’Emmanuela, va afirmar: “La sepultura del capitost en un lloc destinat a papes i cardenals és el veritable nus de l’embolic entre Església, Estat i criminals que s’ha emportat la meva germana”.

El testimoni dubtós que sabia massa

Matteo Fassoni Acceti va declarar davant de la justícia per voluntat pròpia. "Vaig participar en el segrest de l’Emanuela, jo era un dels telefonistes", va dir. Com a prova, va tornar la flauta travessera que l’Emanuela portava el dia de la seva desaparició. Després d’hores i hores d’interrogatori, va dir al fiscal adjunt, Giancarlo Capaldo: "El segrest de la noia va ser organitzat pel nucli d’intel·ligència [serveis secrets] del qual jo formava part per exercir pressions sobre la Santa Seu".

 Segons les seves declaracions, tot el cas tenia a veure amb l’atemptat contra Joan Pau II (1981), mentre que la desaparició de la noia havia sigut preparada abans del 1983. Va afegir que l’Emmanuela va estar a Roma fins al final d’aquell any, que va parlar moltes vegades amb ella, que després va ser traslladada a la perifèria de París, que no sabia on podia ser i que "no va patir cap violència".

El Pietro, germà de la desapareguda, ha escrit el llibre 'La meva germana Emanuela', juntament amb el periodista Fabrizio Peronaci, sobre el loquaç testimoni: “Per primera vegada un personatge revela l’existència d’‘un nucli d’intel·ligència i contraespionatge’ que actua al Vaticà i que va néixer després de l’elecció del polonès Karol Wojtyla. Nucli que hauria servit per fer “feina bruta”, fins i tot per compte de personalitats eclesiàstiques, en què haurien confluït serveis secrets i criminals de la banda de la Magliana.

Entre els seus objectius figuraria el d’exercir pressions sobre l’IOR o banc del Papa (en aquells anys estava a mercè del Banco Ambrosiano, dirigit per Roberto Calvi, que seria trobat mort sota un pont del Tàmesi, a Londres) i també per fer pressions sobre la política declaradament anticomunista de Karol Wojtyla, que els fautors vaticans de l’obertura a l’Est del Vaticà –l’anomenada 'ostpolitk'– no acceptaven.

Una línia telefònica expressa

Després del segrest d’Orlandi, els telefonistes mitjancers, que van ser més d’un, van sol·licitar al Vaticà una línia protegida i un codi d’identificació, el 158 (5 per maig i 81 per l’any de l’atemptat al Papa, segons van interpretar els especialistes). A l’altre costat de les trucades dels segrestadors hi havia Agostino Casaroli, el secretari d’Estat en persona. Les 16 converses van ser gravades i Pietro Orlandi demana ara a Francesc que les faci públiques. La magistratura italiana no ha pogut escoltar-les mai.

Ali Agca va disparar contra el Papa el dia 13 de maig del 1981, en plena plaça de Sant Pere. Per l’atemptat van ser inculpats els serveis secrets búlgars. Segons 'La Pista' de la periodista Claire Sterling, que utilitza fonts de la CIA, els búlgars haurien actuat per compte del KGB soviètic. És a dir, l’atemptat contra Joan Pau II hauria sigut organitzat per Moscou. Però el que des del principi va despistar els investigadors va ser una altra qüestió: els “llops grisos” turcs havien sigut formats i entrenats per un exambaixador nord-americà. Eren d’extrema dreta. 

Mentre complia presó a Roma, un dia Agca va ser portat a la comissaria central i li van donar temps perquè declarés en públic que sabia on era l’Emanuela. Tots dos no es coneixien. Per això, si el terrorista i la noia tenien alguna cosa a veure, va semblar més aviat que va ser a través dels que estaven darrere dels dos assumptes. Segons Matteo Fassoni, el preu a pagar per l’"intercanvi de presoners" hauria sigut que Agca exculpés els búlgars de l’atemptat papal.

Mentrestant, al Vaticà i a la família Orlandi els arribaven cartes de totes bandes. Una, des de Boston (EUA), donava un termini per arribar a un acord (Agca a canvi de l’Emanuela) fins al maig del 1984. 

Era el mateix mes en què els creditors de l’IOR esperaven 400 milions de dòlars del Vaticà. Eren els diners perduts pel tàndem Roberto Calvi-Paul Marcinkus, respectivament presidents del Banco Ambrosiano i de l’IOR, i que els creditors –entre ells, Cosa Nostra, la màfia de Sicília– revindicaven. Pagar-los o no va ser objecte d’una acarnissada lluita entre el papa polonès i les seves jerarquies inferiors.

L’Emanuela està viva i morta

“Afirmar que l’Emanuela ha desaparegut és un insult a tots els italians”, afirma Luis Miguel Rocha, escriptor portuguès, que en un simposi anomenat ‘Tabularasa’ i celebrat a Reggio de Calàbria, al sud, ha dit que s’ha vist amb ella. "Als seus ulls he percebut l’angoixa d’una ànima que ha viscut una existència terrible", ha explicat. "Diran que estic boig, però ja estic vacunat, estic segur del que dic".

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Rússia adverteix a Polònia que no aculli armes nuclears

Un altre personatge que va assegurar que l’Emanuela era viva és Maurizio Giorgetti, amb anys de presó a les espatlles, joieria a Saint Moritz i finançador de l’extrema dreta. "Està amb vida i es troba entre Grècia i Turquia, en un poble anomenat Kastorià", va declarar al diari 'Il Mattino' (Nàpols).  Ha assegurat que disposa de tota la documentació a Suïssa. 

"Emanuela Orlandi està morta, però el cas de la seva desaparició podria resoldre’s”. Ho va dir el magistrat Giancarlo Capaldo, que portava el cas, quan es complien els 30 anys de la desaparició de la noia. "Sobre l’Emanuela s’ha dit de tot i més, falta només que portin a col·lació els marcians", afirma ara l’advocada de la família, Laura Sgrò. "Maleït sigui qui sap i no parla", afegeix des de la seva vivenda al Vaticà la mare de l’Emanuela, en la que deu ser la primera paraulota de la seva vida.