El repartiment de la cúpula europea, encara lluny d'un acord

A pocs dies que comenci una nova cimera clau per al futur del continent, la fotografia de la nova cúpula d’alts càrrecs que dirigirà les institucions europees els pròxims cinc anys –president de la Comissió Europea, Consell Europeu, Banc Central Europeu, Parlament Europeu i alt representant per a la política exterior i de seguretat comuna– continua borrosa i sense un planter de protagonistes definit. 

Ni els contactes restringits entre els coordinadors dels tres grans grups–PPE, Socialdemòcrates i Liberals– ni la ronda de consultes bilateral en què està immers el president del Consell Europeu, Donald Tusk, amb la resta de líders i responsables de l’Eurocambra, ha permès donar amb “la fórmula màgica”. La negociació entra en la setmana més crucial sense favorits clars. Els caps d’Estat i de Govern s’han marcat com a objectiu tancar un acord en el Consell Europeu del 20 i 21 de juny, tot i que ningú posa la mà al foc que la cita acabi amb el puzle completat. 

En realitat no és urgent ni hi ha una data límit que obligui a prendre una decisió. La renovació –tret de la presidència del Parlament Europeu, que ha de tenir lloc la primera setmana de juliol– no s’ha de formalitzar fins a la tardor, però als líders els agradaria tancar aquest capítol abans de marxar de vacances. “Hi ha disposició per decidir-ho aviat però això no vol dir que passi”, admet un diplomàtic europeu. Tusk, que es reuneix aquest dimecres amb la conferència de presidents de l’Eurocambra, plantejarà la discussió, durant el sopar de treball, com un paquet “perquè és l’única forma que té sentit”, insisteixen des del Consell.

La Comissió, la grossa

En aquest nou engranatge sobresurt una peça fonamental: la presidència de la Comissió Europea, el càrrec més apreciat, la grossa entre els cinc a repartir. El Partit Popular Europeu, com a guanyador de les passades eleccions, continua reclamant el que ocupa el luxemburguès Jean-Claude Juncker per al seu candidat principal (o spitzenkandidaten), l’alemany Manfred Weber. Malgrat les crítiques per la seva falta d’experiència i els rumors de fissures en el partit –el primer ministre hongarès Viktor Orbán ja ha anunciat que no el votarà si és l’elegit–, aquest polític bavarès afronta l’esprint final com a favorit. 

El retrocés dels democristians el 26-M ha donat ales a socialistes i liberals per disputar-li el lloc, posar fre al monopoli institucional del PPE, que ostenta les tres presidències de la Comissió, el Consell Europeu i l’Eurocambra, i impulsar una “aliança progressista” que moduli les noves prioritats cap a altres interessos polítics. No obstant, tothom coincideix que si Weber salta de les travesses també ho farien els candidats d’aquestes dues famílies: el socialdemòcrata holandès Frans Timmermans i la liberal danesa Margrethe Vestager.

“El PPE ha d’escollir entre si recolza el procés de ‘spitzenkandidaten’ o si vol un president de la Comissió Europea”, resumeix un alt funcionari europeu sobre l’estat de la partida. Des del francès Emmanuel Macronfins al luxemburguès Xavier Bettel i fins i tot el socialista António Costa han demostrat que cedirien la joia de corona i acceptarien un conservador si l’elegit fos un altre –particularment, Angela Merkel.

“Seria la candidata perfecta”, deia aquest dijous el primer ministre luxemburguès. “Si ho volgués, la recolzaria, per descomptat, perquè crec que necessitem algú fort”, proclamava també Macron a la radiotelevisió suïssa.

Joc d’equilibris

Als passadissos circulen altres noms. Des del primer ministre holandès, Mark Rutte, fins a l’holandès Leo Varadkar o el negociador en cap de la UE per albrexit, Michel Barnier. Tot dependrà d’una complexa negociació i de la persona que aconsegueixi unir una majoria qualificada al Consell –21 països que representin el 65% de la població– i una majoria simple a l’Eurocambra (376 vots).

Notícies relacionades

La UE, sota la pressió de Trump

Albània, candidat a la UE en crisi

Amb aquesta fitxa central triada es repartiran la resta de càrrecs en funció dels diferents equilibris geogràfics, polítics, de mida i de gènere. Per exemple, la lituana Dalia Grikauskaite o l’ex primera ministra danesa Helle Thorning-Scmidt opten a la presidència del Consell Europeu, o l’alemany Jens Weidman i el francès Villeroy de Galhau per alBCE. 

Segons fonts diplomàtiques, el més important per a Espanya és situar algú al capdavant de la Comissió que comparteixi la visió d’Europa sense donar importància al passaport. Amb l’aval delsresultats de les ultimes eleccions europees, Pedro Sánchez s’ha convertit en el líder de més pes dins de la família socialdemòcrata europea i, tot i que a priori afronta aquesta lluita sense grans noms haurà de jugar les seves cartes per aconseguir que Espanya, la cinquena economia de la UE, comenci a boxejar en el seu pes en les diferents institucions, i especialment en la Comissió Europea amb una vicepresidència important.