L'opció d'un sol estat per a israelians i palestins guanya recolzaments als EUA

La solució dels dos estats ha sigut la fórmula estàndard de les últimes dècades per resoldre el conflicte entre israelians i palestins. Des dels temps de la partició el 1947 fins als successius processos de pau iniciats el 1991 ha servit com a paradigma incontestable en la taula de negociació. Dos estats veïns que es toquen, però viuen separats, una solució que satisfà el principi sionista de la pàtria jueva i les aspiracions del nacionalisme palestí a un Estat sobirà. Però la fórmula s’està extingint. Cada vegada més veus consideren que ha deixat de ser viable davant de la realitat imposada per Israel sobre el terreny, una percepció reforçada per les polítiques de Benjamin Netanyahu i els plans del’Administració Trump. 

El seu certificat de defunció fa anys que s’està firmant. “Jo crec que la finestra per a la solució dels dos estats s’està tancant”, va dir el 2013 el llavors secretari d’Estat dels EUA, John Kerry. “Diria que tenim entre dos anys i dos anys i mig abans que s’acabi”. D’aquell termini han passat ja quatre primaveres i la situació no ha fet altra cosa que empitjorar. Els més de 200 assentaments jueus a Cisjordània i Jerusalem Est, on viuen uns 650.000 israelians, units a la resta d’infraestructures de l’ocupació, han convertit el territori palestí en un arxipèlag d’illes pràcticament inconnexes. I s’hi ha d’afegir el reconeixement nord-americà de Jerusalem com a capital d’Israel i els plans de Netanyahu per iniciarl’annexió de Cisjordània, la qual cosa suposaria la mort definitiva dels dos estats. 

Igualtat de drets

La falta de perspectives per desembussar el conflicte està propulsant als EUA el recolzament a un estat binacional amb igualtat de drets per a jueus i àrabs palestins, una idea molt residual fins fa poc. Una enquesta publicada el desembre per la Universitat de Maryland afirma que el 35% dels nord-americans prefereix la solució d’un sol estat davant el 36% que aposta per la fórmula tradicional. L’opció binacional té molt més predicament entre la població que la classe política, encara aferrada a la fórmula tradicional, tot i que per primera vegada està representada el Congrés. “Separats però iguals no funciona”, ha dit la congressista demòcrata d’origen palestí, Rashida Tlaib, invocant un dels vells lemes de la segregació racial als EUA. 

“El creixent escepticisme cap a la viabilitat dels dos estats es deriva de l’atac llançat per Netanyahu amb el suport actiu de l’Administració Trump per soscavar-los definitivament”, assegura a aquest diari el portaveu de J-Street, Logan Bayroff, referint-se al’expansió de les colònies o el reconeixement de Jerusalem. “Per a nosaltres és difícil imaginar que un estat binacional amb igualtat de drets pugui funcionar sense contínues crisis i violència”, afegeix el portaveu d’aquest ‘lobby’ proisraelià amb seu a Washington i tendència progressista. 

Una quimera

En la seva forma més universalista, l’estat binacional i laic ha tingut il·lustres defensors com Hanna Arendt, Tony Judt, Edward Said o la periodista Amira Hass, tot i que mai ha arribat gaire lluny. “Com a primer pas s’ha de desenvolupar una cosa que no hi ha avui en la realitat israeliana i palestina: la idea i la pràctica de la ciutadania, i no de comunitats ètniques o racials, com a principal vehicle per a la coexistència”, va escriure Said el 1999. En les circumstàncies actuals sembla una quimera.

El que sí que està prenent cos de forma irremeiable és el paradigma d’un sol estat amb plens drets per als jueus i un estatus de tercera per als àrabs. En realitat, és el que ja existeix des de fa dècades. Només hi ha un Estat: Israel.L’Autoritat Palestina és un mer gestor d’un sector molt reduït de Cisjordània, sense control sobre les fronteres, l’espai aeri o els mecanismes bàsics de l’economia. Per als israelians, el dilema és evident. Si absorbeixen els gairebé tres milions de cisjordans, deixaran de ser un Estat jueu o deixaran de ser formalment una democràcia. Tot depèn dels drets que concedeixin als palestins. La dreta israeliana mai ha acabat d’articular com es materialitzaria l’annexió, però en cap cas passa per atorgar als palestins la ciutadania o el dret al vot a Israel. 

Només dues opcions 

“Netanyahu ha deixat només dues opcions: democràcia o ‘apartheid’; igualtat o segregació; jueu o democràtic’, va escriure a ‘Haaretz’ el columnista israelià, Gideon Levy.L’“acord del segle” que prepara l’Administració Trump no sembla que hagi d’invertir de cap manera la tendència. El mateix secretari d’Estat ha suggerit que el pla és tan proisraeliàque difícilment serà executable, mentre que el seu arquitecte, Jared Kushner, ha arribat a dubtar que els palestins siguin capaços de governar-se a si mateixos, una actitud tan colonial que li ha valgut nombroses crítiques. “El més sorprenent de l’Administració Trump no és només que estiguin donant l’esquena als dos estats, sinó que s’estiguin allunyant del lideratge palestí i fins i tot de la idea del dret a l’autodeterminació dels palestins”, diu el professor de la Universitat de Georgetown, Nathan Brown. 

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

Quan Portugal es va alliberar amb clavells

Per a les organitzacions propalestines als EUA, la defunció dels dos estats és una oportunitat per provar de canviar el paradigma del conflicte. Una finestra per reclamar igualtat de drets, llibertat d’associació i moviment o sufragi a Israel. “Quan nosaltres defensem l’opció d’un sol estat, no diem que sigui l’única. Diem que és el desenllaç inevitable de la trajectòria actual”, diu Andrew Kadi des de la Campanya Nord-Americana per als Drets Palestins, que fa ‘lobby’ en el Congrés i entre l’opinió pública. “Israel no està treballant pels dos estats. Treballa per tenir més territori amb menys palestins”. 

El canvi de paradigma té també creixents recolzaments entre el lideratge palestí a Ramal·lah. Ja sigui perquè podria ser la millor opció per millorar la vida dels seus en les circumstàncies actuals o pel grau de pressió que traslladaria a Israel per recolzar un estat palestí en cas que la comunitat internacional abraci un dia la fórmula binacional. Aquesta solució enfonsaria el projecte sionista de l’Estat jueu, una idea a la qual molt pocs volen renunciar a Israel.