POLÈMICA LABORAL

Japoneses contra les sabates de taló

Controvèrsia després que la recepcionista d'una funerària denunciés l'obligació de portar talons

L'opinió pública del país asiàtic debat sobre una situació a la frontera entre estètica i salut

zentauroepp48468319 yumi ishikawa jumps as she poses at a business district duri190606103358

zentauroepp48468319 yumi ishikawa jumps as she poses at a business district duri190606103358 / KIM KYUNG-HOON

4
Es llegeix en minuts
Adrián Foncillas

Amb un tuit amb el vent de cua adequat n’hi ha prou per iniciar una revolta. El Japó debat aquests dies sobre la discriminació laboral de la dona i la frontera entre estètica i salut després que la recepcionista d’una funerària lamentés l’obligació de portar sabates de taló.

L’última heroïna del #metoo al Japó es diu Yumi Ishikawa, té 32 anys, exhibeix davant de la premsa aquests dies les seves vambes i, a més de la seva feina a temps parcial a la funerària, és escriptora i actriu. En aquell tuit va lamentar que les sabates provoquen ferides als peus i dolor a l’esquena baixa i dificulten el moviment. “I tot per una qüestió de formalitats”, va sentenciar. Va rebre 67.000 adhesions, va ser reenviat 30.000 vegades i va esperonar l’amuntegament de testimonis similars. Ishikawa aprovechó para emprender la campaña #kutoo, un sutil juego con las palabras kutsu (zapatos) y kutsuu (daño).

La roca ja rodava pendent avall. Una petició a la plataforma Change.org perquè el Ministeri de Salut, Treball i Benestar prohibeixi l’exigència de sabates de taló ja s’acosta a les 20.000 firmes. Ishikawa afirma que aquesta obligatorietat de facto en les entrevistes de feina i en moltes empreses és un signe d’assetjament i de discriminació laboral sexista. La campanya va coincidir amb l’inici de la temporada de reclutament laboral.

Una funcionària va rebre amb simpatia la iniciativa i va aclarir que mai abans una cosa semblant havia arribat fins al Ministeri, ha revelat l’activista. El seu superior ha refredat l’optimisme. El ministre Takumi Nemoto va defensar dimecres en un comitè legislatiu la casuística vigent com a “socialment acceptada”, “necessària” i “raonable”.

Aparences

Darrere hi ha les cotilles socials. La cultura empresarial japonesa exigeix vestit, corbata i sabates fosques per a ells i faldilles i talons per a elles. Un passeig per qualsevol districte comercial o financer japonès revela un escassíssim marge per a l’afirmació personal a través del vestuari. Algunes companyies permeten als homes les camises de màniga curta i perdonen la corbata en els mesos d'estiu des que anys enrere el Govern estimulés l’estalvi en aire condicionat. La campanya #kutoo aspira a una flexibilitat semblant per a les dones, però jubilar les sabates de taló no suposa cap benefici energètic ni econòmic. És una qüestió purament de gènere i el Japó ocupa el lloc 110 entre 149 països en l’índex d’igualtat que elabora el Fòrum Econòmic Mundial. La baralla, doncs, es preveu àrdua.

Ishikawa revela que ha rebut més atenció de la premsa internacional que de la nacional i que aquesta incideix més en la salut que en el gènere quan aborda el tema. “Hi ha un problema amb la creença que l’aparença en el lloc de treball és important per a les dones i no per als homes”, va afirmar Ishikawa en una entrevista a l’agència AP.

Jous patriarcals

La rebel·lió de les dones contra les sabates de taló, desdenyades com a jous patriarcals, s’ha intensificat en els últims anys. Una ciutadana britànica va aconseguir que la seva empresa aixequés l’obligació de portar-ne després de les seves queixes, una província canadenca les va prohibir el 2017 pel risc de lesions i el director del Festival de Cine de Cannes s’havia disculpat dos anys abans per apartar de la catifa vermella les que no en portaven. Julia Roberts va caminar descalça en l’edició següent.

La reacció del Ministeri japonès evidencia els contracossos socials que genera l’audaç campanya del primer ministre, Shinzo Abe, per portar la dona al mercat laboral. El va empènyer la creixent escassetat de mà d’obra provocada per l’envelliment demogràfic i la falta d’immigrants. Els resultats són decebedors. La participació de la dona en el treball ha pujat del 46% el 2012 al 50% actual, però aquesta entrada ha sigut a través de contractes temporals i més mal pagats. Cap de les 225 companyies de l’índex Nikkei estan presidides per dones i no hi ha altes executives en el 73% de les empreses japoneses.

Notícies relacionades

El país genera escàndols discriminatoris cíclics. Yuka Ogata, una regidora de la ciutat de Yumamoto, va ser forçada a abandonar el ple al qual havia acudit amb el seu nadó en braços. Ho va fer per remarcar les dificultats de compatibilitzar la vida personal i laboral i denunciar que l’única solució oferta després de mesos de súpliques era que contractés una mainadera. L’any passat es va saber que les principals universitats de medicina havien inflat durant anys les notes d’accés dels homes per apartar les dones.

El MeToo al Japó està lluny de l’empenta assolida a Corea del Sud, un altre país asiàtic amb seriosos problemes de gènere, però ha permès debats sobre usos socials discriminatoris en l’àmbit laboral. Moltes dones es van rebel·lar l’any passat contra el ‘giri xoco’ o la xocolata que han de regalar als seus col·legues d’oficina per Sant Valentí. Va néixer com una cortesia el segle passat i ha degenerat en una imposició social onerosa i molesta.

Temes:

Japó Sexisme