La Grècia abandonada

Al cambrer, se li nota, no li agrada gaire fer-ho. Però el negoci és el negoci, ha de pensar, així que s’acosta a ells, un grup d’immigrants africans que intenten veure, com poden, la final de l’Europa League entre el Chelsea i l’Arsenal  de dimecres passat.

«Aneu-vos-en, sisplau. No podeu ser aquí», els diu el cambrer amb cara d’haver de complir una responsabilitat de la qual no disfruta. Els homes el miren, s’aixequen i retrocedeixen un parell de metres: continuen veient el partit però des d’una mica més enrere. És una constant al passeig marítim de Vathy, la capital de l’illa grega de Samos: cap bar –únicament hi ha una excepció– accepta ni refugiats ni immigrants. Els seus clients només poden ser o grecs o turistes. Res més.

Ha passat molt temps des d’aleshores: el 2015, Grècia i les seves illes copaven titulars i portades a tot el món per l’arribada, en un sol estiu, de diversos centenars de milers de refugiats que s’escapaven de la guerra fent el camí marítim que separa Turquia i el país hel·lè. Els anys han passat i les arribades han frenat.

Degoteig constant

Però continuen: són un degoteig constant i una presència permanent a què els grecs, a força del temps, han hagut d’acabar acostumant-se. No ha sigut fàcil i Vathy és un exemple: la localitat, d’escassos 5.000 habitants, allotja un camp de refugiats que reté 3.000 persones. El paisatge del poble ha canviat.

«Entenc perfectament que els sirians vinguin –diu Dimitris, nascut a Samos fa prop de 70 anys–, perquè fugen de la guerra i no tenen on anar. Grècia ja va tractar una crisi de refugiats fa 100 anys [les deportacions des de Turquia] i hem sigut un poble molt hospitalari. Però la situació és insostenible. No pot continuar així. Grècia és pobra. N’estem farts. La UE ens ha deixat tot sols amb el problema. Europa ens ha abandonat».

A l’estacada

El sentiment a l’illa de Samos és universal. Tots pensen el mateix: que la UE, a l’hora de gestionar la crisi dels refugiats, ha deixat Grècia a la seva sort. Que Brussel·les, és cert, ha banyat amb diners i finançament Atenes, però que, quan tocava repartir el pes de la gestió del problema, tots els països europeus sense excepció han mirat cap a un altre costat.

I és aquí, en aquesta solitud, quan sorgeixen les tensions: en els últims mesos, els veïns de Vathy han fet protestes en contra de la presència del camp de refugiats; una associació de pares va aconseguir que, a l’escola del poble, no es barregi els seus fills amb nens refugiats. És difícil acceptar-ho: que el poble costaner i tranquil de la teva infància es converteixi, de la nit al dia, en un lloc ple d’estranys de qui desconfies i amb els quals no et pots comunicar.

«La qüestió –explica Antonios Rigas, coordinador de Metges Sense Fronteres a Samos– és que aquesta illa i aquest poble de 5.000 persones estan pagant una crisi que és de tot Europa. ¿Què esperaven? ¿Que no hi hagués problemes? ¿Que no passés res? Tenim 80.000 refugiats i immigrants atrapats a Grècia. És normal que la gent se senti estafada, frustrada i cansada. I llavors és clar, tots ens posem les mans al capdavant i culpem els altres quan Alba Daurada treu cada vegada més vots».

Comunitats separades

A Vathy hi ha dos grups que viuen, gairebé per complet, un a l’esquena de l’altre. El primer està format, per descomptat, pels grecs de l’illa; l’altre, pels refugiats, immigrants i els membres de les organitzacions humanitàries que poblen Samos. Hi ha molt poca comunicació: uns desconfien d’altres.

Notícies relacionades

Samos: la presó a l'aire lliure a la frontera est d'Europa

Camp de refugiats de Lesbos: Descens a la vergonya d'Europa

«Jo no soc racista –comença Dimitris, avançant la bomba que es disposa a deixar anar–, però no pot ser que pel carrer a Vathy es vegi més gent de color que grega».

«Aquí no som benvinguts», diu Abdulrahman, un refugiat sirià i el propietari de l’únic bar de tot el passeig marítim de Vathy que accepta refugiats i immigrants: «Com que al meu bar hi ha àrabs, els grecs de l’illa no hi venen. De fet, quan passen per davant del local, em miren malament. No demano ni que m’ajudin ni que tinguin pena del meu per haver fugit d’una guerra. Només que no m’odiïn sense raó. Que m’acceptin. Res més».