Amèrica Llatina vira a la dreta

Tornen els temps de l’Escola de les Amèriques, institució nord-americana creada el 1949 a terres del Canal de Panamà. Va servir per educar diverses generacions de militars llatinoamericans. Eren els anys de la Guerra Freda, una enorme partida global en què elsEUA i l’URSS, aliats en la lluita contra el nazisme, es disputaven l’hegemonia en el nou ordre mundial.

En aquella escola no s’ensenyava democràcia i llibertat, que hagués sigut el més lògic si es pretenia anteposar els valors del lliure mercat als del comunisme. Es concentrava a ensinistrar els seus alumnes en tècniques d’espionatge i lluita contrainsurgent en ciutats i zones rurals. La doctrina anticomunista d’aquells anys es basava en la teoria del dòmino "si queia un país, caurien els altres". És la que va arrossegar els EUA al Vietnam i Cambodja, la que va provocar una intervenció constant en els assumptes llatinoamericans, una regió que sempre han considerat el seu pati del darrere.

En aquella escola es van diplomar la majoria dels dictadors que van assolar Amèrica Llatina als anys 60, 70 i 80 del segle XX, inclosos torturadors i assassins que van fer desaparèixer a milers de persones a l’Argentina, Xile, el Brasil, l’Uruguai, el Perú i Guatemala, per citar-ne alguns. També van sorgir les pautes guerreres que van provocar després matances a Nicaragua, El Salvador, i més recentment a Colòmbia.

Nous objectius

Els temps són uns altres, ha canviat el segle, però la mentalitat subjacent és la mateixa. El nou objectiu és Veneçuela. Parlen de democràcia alhora que reconeixen sense embuts que el petroli veneçolà seria de gran ajuda per als EUA i les seves empreses. El responsable d’alliberar Veneçuela és Elliott Abrams, un expert en guerra bruta. En el seu ampli historial figura la creació de la Contra nicaragüenca; també que va mentir almenys dues vegades al Congrés del seu país. Una, al no dir la veritat de l’escàndol Iran-Contra; una altra, a l’ocultar la matança d’El Mozote, al Salvador, obra del Batalló Atlacatl, entrenat i armat pels EUA. En aquesta massacre van morir prop de mil persones, la majoria dones i nens.

L’estratègia guerrera de l’Escola de les Amèriques ha tornat a Washington de la mà d’Abrams i de John Bolton, conseller de Seguretat Nacional amb Trump. Va ser un dels cuiners de les mentides massives que van desembocar en la invasió de l’Iraq el 2003. Ara vol bombardejar l’Iran i Corea del Nord, i intervenir a Veneçuela. No és un bomber, es tracta d’un piròman.

Hi va haver moments gloriosos per a l’esquerra llatinoamericana que van seguir la caiguda de les dictadures patrocinades des dels EUA, amb governs progressistes, revolucionaris o postrevolucionaris a Xile, l’Argentina, el Brasil, l’Uruguai, Bolívia, l’Equador, Nicaragua i Veneçuela. A més de Cuba, un permanent gra al cul convertit en focus revolucionari i font d’imitació per a desenes de guerrilles que es van alçar en armes amb l’esperança de canviar el món.

Poc en queda d’aquelles il·lusions. Morts Fidel Castro i Hugo Chávez, dos cabdills carismàtics, les utopies han quedat en mans de tipus com Daniel Ortega i la seva dona Rosario Murillo, esdevinguts en imitadors de Somoza. Hi havia els exemples de Lula, ara a la presó per corrupte, de l’uruguaià José Mujica, retirat de la política, i poc més. Fins el segon Rafael Correa no tenia res a veure amb el primer, el seu impuls inicial esquerrà va ser devorat per les seves ànsies de poder.

És la mateixa mudança que ha viscut Veneçuela després de la mort de Chávez. A la catàstrofe econòmica se suma un deteriorament polític que permet parlar d’un govern amb aires dictatorials, que manipula les eleccions, persegueix els opositors i periodistes.

Rebel·lia

A més dels defectes de cada un, el que està en joc és una mica més important que els dirigents i les seves misèries, està en joc un espai de rebel·lia, de qüestionament del sistema capitalista, almenys en la seva versió més desbocada, i de recerca d’institucions eficaces. El missatge dels anys de l’Escola de les Amèriques, com l’actual de Trump, és que no és possible alterar el rumb ni apostar per una democràcia més social. Tot qüestionament és apaivagat per les armes o a través de les sancions econòmiques, que inclouen la demonització en els mitjans de comunicació.

El que es dirimeix al món posterior a la crisi del 2008 és l’autonomia dels estats davant els mercats, i la dels ciutadans davant d’aquest poder absolut que els nega un lloc per a la dissidència. No és 1984 de George Orwell, és una imitació d’Un món feliç d’Aldous Huxley.

Maduro té mala sort. A més de la caiguda del preu del petroli que el va deixar gairebé sense divises, s’enfronta sol a Trump al mig d’una Amèrica Llatina que ha virat cap a la dreta. Els EUA actuen com si seguíssim en la Guerra Fría. Són els codis que manegen Bolton i Abrams. Només en oportunitats de negoci o comunistes, sense matisos ni camins intermedis.

Declivi

No sembla que Trump tingui una estratègia regional més enllà de l’enunciat clàssic, el d’"Amèrica per als americans". Però si busquem entre línies veurem que la guerra contra Maduro té un missatge implícit a la Xina, el primer creditor de Veneçuela, que no ha deixat d’infiltrar-se a Amèrica Llatina amb les seves compres massives de blat, soja, carn, pasta de cel·lulosa, combustibles, coure i ferro.

Notícies relacionades

Amarga mascarada a Veneçuela

Trump irromp a Veneçuela

Veneçuela forma part d’una partida mundial que també es disputa a Àsia, i en el terreny de les noves tecnologies en lluita amb l’empresa Huawei i la seva telefonia 5G. En aquests combats, regionals o globals, no compten les persones, les seves necessitats i somnis. Només els balanços.

Resulta curiós que mentre Trump mira de marcar territori a Amèrica Llatina, l’està abandonant al Pròxim Orient, sobretot a l’Iraq i Síria, ocupats immediatament per Rússia i la Xina, cada un en el seu estil. I passa el mateix a Àfrica, el continent oblidat. Caurà Maduro, Cuba entrarà en un altre període especial i Ortega continuarà impertèrrit, com sempre. Les Amèriques seran per als EUA mentre que a la partida mundial guanyarà Pequín. L’histrionisme nord-americà en el seu paper de gran cap planetari és la prova que és un imperi que va iniciar la seva decadència.