La immigració es cola al Festival de Sanremo

“Tots els éssers humans arriben del mar i tard o d’hora hi tornen”. La frase referida als immigrants és de Claudio Baglioni, director artístic del Festival de Sanremo i cantant. La va pronunciar al presentar la 69a edició de la cita musical de l’any, un certamen que en tants anys sempre ha retratat a la seva manera el pols del país. La cita va començar dijous passat a Itàlia i acabarà dissabte amb la transmissió televisiva internacional. Baglioni es va mostrar crític amb les polítiques migratòries de l’Executiu, assenyalant en especial Matteo Salvini, ministre de l’Interior i vicepresident, que no va dubtar a replicar amb acidesa a les xarxes. Ara la RAI, la tele pública italiana, organitzadora de l’esdeveniment, medita substituir o no Baglioni.

“No és un festival polític”, va dir en l’estrena Baglioni. “No parlaré d’immigrants però tampoc de la crisi a Veneçuela”, va afegir el còmic satíric Claudio Bisio, qui va llançar un cable a Baglioni. Bisio donava la seva interpretació dels títols de les cançons al programa. Les queixes de Baglioni a la política migratòria del Govern no deixa de ser el ressò creixent del sentir de la societat italiana, en la qual cada vegada hi ha més veus que planten cara a aquesta política de caires xenòfobs. “Les mesures del Govern no estan a l’altura. El país és desharmònic i està confús, cec en la direcció que ha de prendre. La classe política, la que dirigeix i l’opinió pública han fallat esfereïdorament. Som un país pervertit, rancorós, mirem amb sospita nostra mateixa ombra”, va sentenciar l’artista.

Salvini va tornar a la càrrega contra el crític sense contemplacions i escampant la més agra de les demagògies. “Aquest senyor guanya en un mes el que guanya el ministre de l’Interior en un any, però no m’interessen les minúcies, l’hi deixo per als que fan espectacles televisius”, va dir sobre les crítiques la seva política migratòria.

Repàs històric

Notícies relacionades

El Govern d'Itàlia, a punt del divorci

Zelenski torna a l’optimisme amb la promesa d’armes per a Ucraïna

El festival de Sanremo s’ha anat polititzant amb el pas dels anys i històricament ha servit per fer un dibuix bastant aproximat de la realitat italiana del moment, des de la gana passada en la postguerra fins a l’actual cultura de cartró-guix i els immigrants. Amb els ecos partisans del “Vecchio scarpone” al “Grazie ai fiori”, de Nilla Pizzi (1951). La televisió arribaria el 1955, coincidint amb l’exordi de Claudio Villa i el seu “Buon giorno, tristezza”, inspirat en la francesa Françoise Sagan. Tres anys després, Hauser hauria topat amb “Nel blu, dipinto di blu” coneguda al món com “Volare”, de Domenico Modugno.

També a Sanremo van arribar les cançons de Theodorakis sobre la resistència grega a la dictadura dels coronels, un cant a la dona autònoma i una lectura inconformista de la societat. Passada la utopia del 68 i amb l’arribada del terrorisme local, els temes es van tornar més íntims i van perdre la seva càrrega social amb Pepino di Capri, Romina Power, Nicola di Bari, per ressorgir, transformats, amb Francesco De Gregori, Eros Ramazzotti i Ricardo Cocciante. Fins avui.