Veneçuela, el país dels comerços tapiats i pisos buits

"No me iré de aquí/ profundas son mis raíces/ Yo me quedo en mi país". Enmig de la desfeta econòmica, el setge i amenaces latents d’una cosa pitjor, l’estat veneçolà amb prou feines pot articular una resposta musical, a ritme de salsa, davantl’èxode. Però una cançó oficial, per més optimista que sigui, no pot aturar el flux incessant. Sempre hi ha algú que deixa la seva vida enrere o desitja fer-ho.

Nicolás Maduro ha anunciat que alliberarà 1.000 milions d’euros per embellir 62 ciutats. No obstant, Caracas, com altres centres urbans, no pot dissimular un problema més gran que el seu desordre: les seves zones buides i, alhora, plenes de dolor. Són els buits que han deixat els que han marxat. Floreixen els negocis tapiats i edificis en els quals alguns pisos tenen gairebé tots els seus apartaments sense ocupar. Molts els van malvendre, com sol passar en situacions d’emergència. El dilema no és nou.  

"Tothom s’està plantejant la immigració", escrivia l’escriptora Ana Teresa Torres a una amiga en una carta del 2007, recopilada en el seu llibre 'Diario en ruinas’ (1998-2017). Parlar en aquells moments de "tothom" suposava una exageració. Era un món de persones més semblants entre si: els sectors mitjans i alts. Una dècada més tard, quan l’ONU calcula en 3,5 milions els veneçolans que van abandonar el seu país, la carta personal de Torres, autora d’un assaig clau per a la comprensió del chavisme, 'La herencia de la tribu', adquireix un altre significat. Les històries de l’exili també són les de subhastes a pèrdua.

Els llocs d’internet estan saturats d’ofertes. S’ofereixen immobles amplis i luxosos o d’un metratge delimitat, precaris o a mig acabar, en barris selectes, de la perifèria o l’interior.  Ana Herrera té una immobiliària. El moment, reconeix, és inèdit. "El que està a prop de la data d’agafar el seu avió, no té cap altra alternativa que acceptar la primera oferta. Si té molta sort, li donaran el 60% del que val la seva propietat. És que n’hi ha moltes al mercat i pocs compradors". Les transaccions es fan en dòlars. De vegades, s’intercanvia una casa per dos o tres automòbils perquè es pensa que són més fàcils de vendre.

Cotxes i biblioteques

En un país on el preu d’uns calçotets de qualitat mitjana equival a un salari mínim (18.000 bolívars), la compra d’un automòbil pot resultar un despropòsit. Els preus dels de segona mà també s’han desplomat. No és tan senzill desprendre’s d’un Toyota, un Fiat Uno, un Hyundai un Ford o un Chevrolet que té anys. "Preu a convenir", diuen sempre els portals.

L’amo rebrà entre 500 dòlars (408 euros) si el model té 10 anys d’antiguitat, i, com a màxim, quan es tracta de camionetes sofisticades, 10.000 dòlars. Passa, a més, que un venedor no tan apressat prefereix desballestar el seu automòbil i convertir-lo en recanvis. "Només pels pneumàtics puc aconseguir uns 400 dòlars", diu el Juan, extaxista.

En una ciutat que es consumeix a si mateixa, sense parar, les llibreries amb prou feines poden sobreviure. Fa 10 anys que no entren llibres importats. Les biblioteques personals també estan en risc. Entre les seves lleixes s’entremesclen històries, fantasies. Són el dipòsit de sabers i emocions. Cada biblioteca és, també, un món personal amb la qual estableix una mena de vincle sentimental.

La Katina, la propietària de la llibreria El Buscón, al centre comercial Las Mercedes, diu per això que "quan la gent que hi va, l’últim que abandona són els seus llibres". Al moment d’anar-se’n, li truquen intel·lectuals i lectors simples. "Nosaltres els comprem les biblioteques o les prenem en consignació. És una manera de mantenir el vincle amb els seus amos". A la Katina li van marxar els seus últims set llibreters. Ells també li van deixar el que tenien.

Les joies de l’àvia

La ciutat que va voler ser un referent del futur es debat a tot arreu què fer amb el passat. Una d’aquestes zones és la casa d’empenyorament. Han proliferat. Hi va haver un temps en què els de Caracas venien les seves joies  per enfrontar-se a un problema seriós de salut o pagar la universitat d’un fill. Les expectatives es van moderar. Serveixen per adquirir un pneumàtic, resoldre qüestions de l’economia domèstica o aportar els dòlars per adquirir un bitllet d’avió o bus.

Notícies relacionades

Últimes notícies de Veneçuela, Maduro i Guaidó | Directe

L'Eurocambra legitima Juan Guaidó com a president de Veneçuela

La gent es desprèn de les coses amb molta tristesa. Però "el comprador ha de tenir un cor de pedra", diu l’amo de Diamond Gold. Li porten braçalets, cadenes, rellotges, plaques, ornaments, culleres, rellotges, i paga 60 bolívars per gram. "Or, compro or", crida Cèsar al carrer El Recreo, assegura tenir el millor preu: 90 bolívars. No només busca arracades o collarets. Sempre està a la caça d’una cosa més gran: les pedres que porten de la regió aurífera, el paradís de l’economia extractiva, i amb alguna cosa de Far West, de l’era Maduro. Les rep amb sigil. Després les porta a fondre i a analitzar la seva qualitat. En dues hores torna amb la taxació. Pot arribar a oferir fins a 1.000 dòlars.

 El César, que participa del canvi il·legal, de sobte té un rampell de consciència política. Intueix que, "si guanyen els ‘gringos’, tot Veneçuela estarà en venda i ells es quedaran amb el petroli i els minerals per quincalles".