El carnaval de la ultradreta del Brasil

El febrer passat, durant els carnavals paulistes, la comparsa Porao do Dops va intentar exaltar la barbàrie de l’última dictadura (1964-1985). Douglas García, un dels fundadors d’aquest conjunt de músics i ballarins, viu a la paupèrrima zona sud de São Paulo. Anys enrere, era d’esquerres. Per donar testimoni de la seva conversió política li va posar al seu bloco el nom del soterrani del Departament d’Ordre Públic i Social on van ser assassinats i també sotmesos a tortures centenars de persones, entre elles la presidenta destituïda, Dilma Rousseff.

Porao do Dops es va proposar homenatjar la figura del coronel Carlos Alberto Brilhante Ustra. “El pànic de Rousseff”, com el va anomenar el 2016 el llavors diputat Jair Bolsonaro, durant la sessió que va coronar el cop parlamentari. “¡El bandit bo és el bandit mort!”, va voler cantar també la comparsa. La justícia ho va prohibir. Però la sort política del Brasil ja estava tirada: lliscava de manera carnavalesca cap a la ultradreta. Bolsonaro tenia a aquestes altures una intenció de vot del 37%. Avui arriba a la segona volta presidencial traspassant la barrera del 50%, a una distància considerable de Fernando Haddad, el seu rival del Partit dels Treballadors (PT). El tsunami bolsonarista en la primera volta havia sigut de tal magnitud que fins i tot Douglas García va resultar elegit diputat a São Paulo pelPartit el Social Liberal (PSL). García arriba a la legislatura des de les barraques d’Americanópolis, al sud de la gran ciutat, com a part d’un nou exèrcit de salvació que integren exuniformats, esglésies pentecostals, fabricants d’armes, l’agroindústria, sectors de la banca i les finances.

Malestar ciutadà

Vuit anys enrere, el Brasil era la sisena potència econòmica global. Governava Luiz Inacio Lula da Silva, amb una alta aprovació, i una dona es preparava per heretar el poder. Primer un exsindicalista. Després una exguerrillera. ¿Què vindria després?, es va preguntar, temorosa, part de l’elit. En aquell 2010, l’actor Milton Gonçalves encarnava a les pantalles al primer president negre de la història a la pel·lícula Seguridad Nacional. ¿El cine augurava un horitzó encara més plebeu? Aquesta possibilitat va resultar intolerable per a aquest Brasil. Bolsonaro és el resultat de la reacció al tímid procés postneoliberal que s’havia iniciat el 2003.

El gir va començar a dissenyar-se el 2013, un any abans del Mundial de futbol, quan els sectors conservadors van capitalitzar el malestar als carrers i a les xarxes socials per la decisió del Govern de gastar als estadis uns diners que podrien destinar-se a l’educació, la salut i el transport. Un any més tard, i en mig de la recessió, Rousseff va ser reelegida per escassa diferència. Va assumir el càrrec amb un Congrés advers. A aquestes altures, la base social del Partit dels Treballadors (PT) estava desencisada amb el seu programa econòmic. La presidenta no va tenir forces per frenar una conjura parlamentària sense proves i duta a terme amb les banderes retòriques de la lluita contra la corrupció. Al votar fer-la fora, Bolsonaro va retre homenatge al torturador Brilhante Ustra. El vicepresident Michel Temer va quedar interinament a càrrec del Poder Executiu i va posar en marxa un ajustament draconià. Es va congelar la despesa pública fins al 2038 i es van retallar els drets laborals d’una manera encara més dràstica.

Politització de la justícia

La justícia polititzada va ser un altre factor determinant en els canvis.  Des d’un modest tribunal del sud, Sergio Moro va irrompre com una espasa moralitzadora. De llaços inocultables amb els rumors conspiradors dels EUA, Moro va encapçalarl’operació Lava-Jato (rentat a raig) per tal de perseguir polítics i empresaris corruptes. Alguns van ser detinguts. Darrere de les reixes, van canviar penes per delacions. Va sorgir una nova aliança juridicomediàtica d’assots selectius. Lula va esdevenir el blanc predilecte i constant. 

Notícies relacionades

Jo no ho he fet: ha sigut la intel·ligència artificial

Mans brutes

El capità retirat i diputat es va presentar com el major defensor de Moro i principal beneficiari de l’antipetisme. El van mirar amb simpatia molts que havien deixat de consumir amb la crisi, rebutjaven qüestions de gènere o tenien una fòbia antiintel·lectual. Els que no volen més subsidis alspobres  i els defensors de la portació d’armes. Els nostàlgics dels temps militars i aquells que desitgen podar drets i crear un Brasil jeràrquic sobre valors cristians, es van sentir també alliberats. Algú parlava per ells.

“Cal posar-li fi als moviments negres: només porten odi”, diu Douglas García a Facebook. A Rio, Wanderley, un jardiner mulat que descendeix tots els dies des de les faveles de La Rocinha a la ciutat distingida, pensa que per “canviar” cal “ficar bala” contra els que es resisteixen. “S’ha creat un clima de violència i intimidació de grans proporcions”, detecta Daniela Fichino, de l’oenagé Justícia Global. Si no hi ha un miracle d’última hora, Bolsonaro serà president. “Venen temps ombrívols”, va aguaitar el gran cantant Caetano Veloso.