Mor John McCain, l'últim genet solitari de la política nord-americana

John McCain ha sigut un personatge atípic en la política nord-americana de les últimes dècades: un home de principis disposat a defensar-los contra vent i marea sense importar-li la disciplina de partit, els capricis del president de torn o el bombo de la premsa afí. Per això el van anomenar el ‘maverick’ (una mica així com el dissident, el díscol, l’inconformista), un adjectiu que només va acceptar de mala gana quan les circumstàncies polítiques ho van aconsellar. “No sé si soc un ‘maverick’, només sé que m’agrada defensar el que crec”, va dir fa uns anys el senador republicà per Arizona.

Així va ser durant gran part de la seva carrera política, la continuació d’una èpica vida militar que el va convertir en un heroi de guerra. L’any passat, dies després de ser diagnosticat i operat d’un agressiu càncer cerebral, va deixar l’hospital, va agafar un avió fins a Washington i va irrompre en el Senat passada l’1 de la matinada per emetre el vot que va impedir al seu partit i al seu president (Donald Trump) derogar Obamacare, una decisió que hagués deixat a milions de persones sense assegurança sanitària. Ho va fer amb la teatralitat amb què va participar en el circ de la capital des de principis dels anys vuitanta. Quan el president de la cambra va pronunciar el seu nom, McCain simplement va estendre el braç amb el puny tancat i va apuntar el polze cap a baix. Van sobrar les paraules.

Aquella va ser una de les seves últimes aparicions públiques a Washington, la que fos la seva segona casa durant gairebé quatre dècades, primer com a diputat, després com a senador i, entre mig, com a candidat a la presidència en dues ocasions. McCain ha mort aquesta matinada al seu ranxo d’Arizona als 81 anys després de batallar durant una micamés d’un any contra un glioblastoma. Un desenllaç esperat des que la seva família anunciés divendres que havia decidit descontinuar el tractament del senador. “L’últim any, John ha sobrepassat les expectatives de supervivència. Però el progrés de la malaltia i la seva inexorable edat avançada han emès el seu veredicte”, va dir llavors la família. Deixa enrere set fills, producte de dos matrimonis, un d’ells, una filla adoptada a Bangladesh.

McCain era un supervivent, amb una vida de pel·lícula i una infinitat de contradiccions. Rar va ser l’escenari de conflicte internacional on no advoqués per una solució armada, com si l’intervencionisme militar fos la panacea per a tots els mals del món. Aquest va ser l’anvers d’un conservador amb consciència que va conèixer la guerra com pocs l’han conegut i va denunciar la tortura de forma inflexible. El 1967, durant un bombardeig sobre Hanoi, el seu avió va ser abatut. Va caure a l’aigua amb el braç i la cama trencats. Va passar els pròxims sis anys com a presoner de guerra al Vietnam, part en aïllament i sotmès a tota classe de turments. Quan el règim comunista es va oferir a alliberar-lo per la publicitat que va generar el seu cas (era fill i net d’almiralls de l’Armada), es va negar a acceptar la mesura de gràcia, llevat que s’alliberés els presoners capturats abans que ell. No va veure la llum fins als acords de París del 1973.

Havia nascut en una base militar a Panamà i es va passar la infantesa canviant de destinació. Tenia reputació de rebel i no va ser un gran estudiant, com demostra la seva graduació de l’Acadèmia Naval d’Annapolis, entre els últims de la seva promoció. Ja com a pilot aeri de l’Armada va participar en el bloqueig naval de Cuba durant la crisi dels míssils del 1962 i, anys després, poc després de ser desplegat al Vietnam, va sortir airós de l’accident que va provocar un incendi massiu al portaavions USS Forrestal, una tragèdia en què van morir 132 dels seus companys.

Al tornar de la guerra es va instal·lar a Arizona, i el 1982 va aconseguir un escó a la Cambra de Representants. No va tardar a ficar-se en problemes: un escàndol ètic que va fer sotsobrar la seva incipient carrera política. Quatre anys més tard va passar al Senat i el 2000 va llançar la seva primera candidatura a la presidència, guanyada a la fi per George Bush, amb qui va mantenir una relació d’intens amor i odi. Va recolzar les invasions de l’Afganistan a l’Iraq, i va veure en l’extremisme islàmic una “amenaça existencial” per a la democràcia occidental, però també va criticar la massiva baixada d’impostos per als rics del texà o alguns excessos de la guerra contra el terror. Com a senador, no va tenir objeccions a treballar amb el partit rival, principalment per buscar solucions als milions d’immigrants indocumentats. Amb el demòcrata Joe Lieberman i el republicà Lindsey Graham van formar aquella trena que es va dir ‘els Tres Amics’. Els que van treballar a prop seu als passadissos del Congrés diuen que era un rondinaire de manxa curta, però a Washington pocs polítics van generar tant respecte.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

El Regne Unit rep una xifra rècord d’immigrants en un dia electoral clau

El 2008 va tornar a competir per la Casa Blanca per convertir-se aquesta vegada en el candidat republicà que va disputar a Barack Obama la presidència. Va cometre diversos errors. El més greu, segons va reconèixer més tard, va ser escollir com a número dos Sarah Palin, aquella eixelebrada governadora d’Alaska que li va robar el protagonisme amb les seves constants espifiades de col·legiala. Però també va demostrar una notable decència en moments crítics. Com aquell ‘town hall’ en què va sortir al pas dels demagogs que presentaven a Obama com una perillosa amenaça per al país. “És una persona decent i una persona de la que no cal espantar-se si arriba la presidència”, li va dir a una votant republicana.

Amb Trump, la relació va començar millor de com ha acabat. Inicialment, McCain li va oferir el seu ‘endorsement’, però no va tardar a retirar-se'l quan va emergir aquella gravació en què Trump presumia d’abusar sexualment d’algunes dones. Des d’aleshores la mala sang i els retrets creuats van ser la norma. Tant és així que, mesos abans de morir, McCain li va dir a la seva família que no volia que Trump assistís al seu funeral.