Anar al contingut

40 ANYS DE LA REVOLUCIÓ SANDINISTA

Daniel Ortega, la caricatura del comandant insurgent

Ja no en queda res d'aquell guerriller que va derrotar el dictador Somoza el 1979

Abel Gilbert

Daniel Ortega, la caricatura del comandant insurgent

Oswaldo Rivas

Just després que triomfés la Revolució, el 19 de juliol de 1979, Julio Cortázar va començar a donar forma al seu llibre testimonial 'Nicaragua tan violentamente dulce'. El novel·lista argentí va voler fer valer el seu prestigi per donar compte d’una esperança emergent. “Sorprèn pensar en la transformació que s’ha fet en només quatre mesos”, escriu, pensant en una de les primeres mesures preses pel sandinisme: l’alfabetització. Cortázar creia que, davant les incomprensions de l’exterior, el comandant Daniel Ortega i el ministre de Cultura, el poeta i sacerdot Ernesto Cardenal, “perfilaran millor una imatge de Nicaragua” quan visitin França i Espanya. Quaranta anys més tard, els destins de tots dos no només es van bifurcar sinó que obliguen a canviar el títol d’aquell llibre tan entusiasta de Cortázar: "Nicaragua, tan violentamente amarga.”

Ortega va abandonar el poder el 1990 amb el llast d’una guerra interna fomentada pels EUA i va tornar a ser investit president el 2007. Devia creure que continuava sent la mateixa imatge del guerriller que el 1976 va sortir de la ciutat rebel de Masaya per formar el Front Nord del sandinisme i entrar de manera triomfal a Managua. “Vam estar a l’oposició durant 17 anys i mai se’ns va ocórrer matar liberals”, va dir en les vigílies de l’aniversari de l’Alliberament.

Reconciliació impossible

Els 11 anys de la seva segona presidència han sigut d’“estabilitat, seguretat, creixement i sobretot dignitat”. Però resulta, va dir a més, que a la “família” nicaragüenca d’avui és “difícil” i “de vegades impossible” reconciliar-se. Hi ha un sector que no posa en pràctica “el principi cristià: estima el teu proïsme com a tu mateix”.

El “comandant” que Cortázar va veure alguna vegada com una figura nova en els camins de la revolució llatinoamericana s’ha convertit en un dubtós predicadoral qual l’Església Catòlica, la seva aliada des del 2007, li ha girat l’esquena. La vicepresidenta i cogovernant, Rosario Murillo, també va canviar la verbositat insurgent pel llenguatge dels púlpits. Murillo es va presentar abans dels festejos oficials del 40è aniversari al canal 4 de Managua. “M’acaben d’enviar una Lectura bíblica que vull compartir; es diu la Preeminència de l’Amor, 1 Corintis 13”. I allà, impertèrrita, davant de les càmeres, va recitar: “L’amor és patit, és benigne; l’amor no té enveja”. A pocs quilòmetres, a Monimbó, bressol de la rebel·lió antisomocista, les bales xiulaven un altre cant, el de la mort.

Els herois de la revolució

Poques hores després del 19 de juliol de 1979, Ortega i els altres líders sandinistes van ser a Monimbó juntament amb Cardenal per retre homenatge als homes i dones que van lluitar contra la dictadura. El poeta va arribar llavors a escriure-li una carta al rei Joan Carles d’Espanya per denunciar les atrocitats de la Guàrdia Nacional en aquest barri indígena, on Camilo Ortega, germà de Daniel, va ser cosit a trets. Totes les coses dolentes semblen duplicar-se a Nicaragua. El primer dictador, Anastasio Somoza García, va governar primer del 1937 al 1947 i després del 1950 al 1956.  El seu fill, Anastasio Somoza Debayle, entre el 1967 i el 1972, i entre el 1974 i el 1979. Els “dos” Ortega parlen d’un mateix home en diferents circumstàncies.

 Als 93 anys, Cardenal l’hi acaba de recordar a l’exguerriller i expresident de l’Uruguai José Mujica. Amb una veu trèmula, va llegir una carta que va remetre a Montevideo i va coescriure amb els estudiants revoltats: “Ortega i Murillo no poden continuar trobant legitimitat en els moviments d’esquerra, als quals han traït sense escrúpols. Els herois i els màrtirs de la revolució sandinista no mereixen que la seva memòria sigui tacada pels actes genocides d’un dictador que els ha traït”.

Temes: Nicaragua