Iván Duque, predestinat de l'elit

L’elit de Bogotà ja té un nou garant de les seves aspiracions. Iván Duque s’ha fet visible per a la majoria dels colombians que l’han premiat aquest diumenge amb el seu vot. El flamant vencedor de les presidencials colombianes ha crescut políticament sota la llum benefactora de l’expresidentÁlvaro Uribe, tot i que procedeix d’una família en què no han faltat governadors ni ministres. Als42 anys, Duque no només pot dir missió complerta de cara als seus antecessors. Als 42 anys s’ha convertit en el president electe més jove de la història colombiana.

Alguna vegada li va agradar molt el futbol i expliquen els qui el coneixen queva arribar a somiar despert amb un estadicorejant el seu nom victoriós. Els triomfs, però, vindrien d’una altra banda. Es va graduar com a advocat amb especialització en economia. Als 25 anys va començar a escalar posicions alBanc Interamericà de Desenvolupament(BID). La rutina a Washington tenia un límit malgrat treballar sota la protecció del també colombià Luis Alberto Moreno. El primer a fixar-se en ell va ser Juan Manuel Santos. L’actual president li va oferir la secretaria Econòmica del seu Govern. Però seria Álvaro Uribe, faedor de l’arribada de Santos al poder i després el seu enemic declarat,qui va posar més afanya atreure Duque cap a la dreta.

Escó en el Senat

El 2010, Uribe va participar en una comissió internacional creada pel llavors secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, per investigarl’atac d’Israel a una flota de vaixellsque portava ajuda humanitària a la Franja de Gaza. L’expresident necessitava algú que l’assistís. Li van donar el nom de Duque. Si al final es va decidir per ell va ser per la seva estirp, una família molt lligada a la política,tant en el bàndol dels conservadors com dels liberals, i de qui no ha sigut mai qüestionada la seva transparència. Les ambicions de l’exfuncionari del BID anaven més enllà d’un lloc de consultor. El 2013, quan Uribe va crear el seu partitCentre Democràticper agrejar-li el present polític a Santos, no va dubtar a trucar a Duque. Així va arribar a ocupar un escó al Senat. La resta ja forma part de la història que el va conduir a la cimera. En el seu camí cap al palau Nariño la seva fisonomia juvenil ha canviat: els cabells se li han tornat blancs.

Notícies relacionades

Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions

La façana de l’antiga Borsa de Copenhaguen cau després de l’incendi

Els mitjans solen destacar la seva honestedat i mesura. El diari ‘El Espector’ assegura que es tracta d’un “fenomen polític modern a Colòmbia, només comparable amb Macron a França o Trudeau al Canadà.”No falten els qui veuen el mandatari electe com un simpletitelladel seu mentor. Pensen que serà un instrument d’Uribe per desfer els acords de pau amb les FARC i executar una sorda revenja contra Santos i els qui el van trair quan es van dividir les aigües entre ells. Abunden també els que prediuen el contrari. Assenyalen que Duque no és un ninot i que a Uribe li passarà amb Duque el que ja li va passar amb Santos. Auguren que, en cas de complir-se aquesta profecia, el suport del gran referent de la dreta es transformarà més aviat que tard en despit.

Política econòmica liberal

De moment, Duque té el seu propi programa de Govern. Com a bon liberal en economia, creu que si es redueixen els impostos a les empreses això comportarà més ocupació. Ha promès, a més, instaurar la cadena perpètua per a violadors i assassins de menors, reduir les altes corts a un gran tribunal, reformar el Congrés, modificar l’acord de pau en qüestions relacionades amb la justícia transicional, dotar el seu Govern d’una política eficaç contra el narcotràfic, promoure canvis en l’educació pública i a la matriu energètica de Colòmbia.  Un pla ambiciós per a un polític que no es resigna a les comparacions futbolístiques: vol ser a la política del seu país el que James Rodríguez és al futbol.