Anar al contingut

NRA, quan vendre armes és l'únic que importa

Els fabricants d'armes financen generosament el poderós 'lobby' de l'Associació Nacional del Rifle

La venda d'armes s'ha desplomat des de l'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca

Ricardo Mir de Francia

NRA, quan vendre armes és l'únic que importa

ALEX WONG

El gran lobby de les armes dels EUA és una criatura de costums. Cada vegada que un tiroteig de masses remou les consciències del país, l’Associació Nacional del Rifle (NRA) calla durant uns dies perquè aflorin les passions i s’eixuguin les llàgrimes. Però només és el preludi del seu furibund contraatac. I aquesta vegada no ha sigut diferent.

Una setmana després de la massacre a Parkland, el seu president va comparèixer en un fòrum conservador per defensar l’Amèrica armada i presentar-la com la víctima d’una conspiració de les elits, els demòcrates i els mitjans per prendre’ls les armes i destruir la llibertat individual. «Haurien d’estar ansiosos i espantats. Déu no ho vulgui, però si aquests socialistes a l’europea recuperen el Congrés i la Casa Blanca podríem perdre les nostres llibertats americanes», va dir Wayne LaPierre al fòrum del CPAC.

COM L’AVORTAMENT / El gran mèrit de la seva organització és haver convertit el debat sobre les armes en un assumpte polític, com l’avortament o el pressupost de Defensa. Rifles i pistoles són símbols de la llibertat individual. I la Segona Esmena, de la qual es deriva el dret de portar armes, la principal garantia contra el despotisme i la tirania.

En aquesta narrativa, propagada amb tant èxit entre els seus cinc milions d’afiliats i els nou milions més que diuen que simpatitzen amb la seva feina a les enquestes, la NRA és el guardià desacomplexat de l’home petit, del patriota menystingut pel poder i desafiat per tota mena d’amenaces. Però aquesta és una narrativa falsa o, com a mínim, incompleta perquè darrere de la façana populista s’amaga una relació simbiòtica amb la indústria de les armes.

«La NRA es disfressa com una fundació per als esports de tir, però, de facto, és la patronal dels fabricants d’armes. Cada any rep milions de dòlars de la indústria i està més dedicada a representar els seus interessos que aquells dels propietaris d’armes», assegura Josh Sugarmann, director del Violence Policy Center, una organització que advoca per la regulació de les armes. L’any 2015, la NRA va recaptar 336 milions de dòlars. Gairebé la meitat els va treure de les quotes dels seus afiliats, que paguen des de 40 dòlars per una subscripció anual a 1.400 per una de vitalícia. La resta va arribar de grans donacions, d’acords comercials amb empreses o de la publicitat que satura les seves revistes, pàgines webs i actes. No totes es dediquen a les armes. També hi ha asseguradores, hotels, companyies de lloguer de cotxes i bancs, que ofereixen descomptes als membres de la NRA.

PERCENTATGE PER VENDES / Per aquí entren els diners de la indústria de la mort. Fabricants com Beretta, Smith & Wesson i Springfield Armory es compten entre els grans contribuents al seu programa Ring of Freedom. MidwayUSA patrocina la reunió anual de la NRA amb els seus afiliats, i altres com Taurus i Sturm Ruger li paguen automàticament un percentatge de cada pistola o rifle que venen. «Si la NRA s’oposa a la prohibició de les armes d’assalt, no és perquè les consideri essencials, sinó perquè la indústria les necessita com a mercat. El negoci ja no ve de les escopetes i els revòlvers de sis bales. La indústria s’ha militaritzat i el gruix dels beneficis ve dels rifles de franctirador, les pistoles semiautomàtiques o els rifles d’assalt», diu Sugarmann.

Aquests últims, particularment l’AR-15, la versió civil dels M-16 que porten els soldats nord-americans a l’Iraq o l’Afganistan, s’han convertit en l’arma predilecta per als tirotejos de masses. Amb aquest rifle es van perpetrar les massacres de l’institut de Parkland, del concert de Las Vegas, de la discoteca d’Orlando o de l’escola de Sandy Hook.

Encara que no ho sembli per la quantitat de morts que continuen provocant, més de 30.000 a l’any, continua caient la proporció de llars amb armes als EUA. El 1977 n’hi havia a la meitat de les llars, avui aproximadament en un terç.

Aquest declivi ha empès la NRA a fer campanyes entre les dones i els més joves per expandir la quota de mercat, alhora que fomenta tota mena de temors apocalíptics per mantenir el seu client més fidel: l’home blanc de mitjana edat. «Huracans. Tornados. Disturbis. Terrorisme. Malfactors. Criminals solitaris. Aquests són els perills als quals amb tota seguretat ens enfrontem. Comprar una pistola no és una qüestió de paranoia, sinó de supervivència», va escriure LaPierre, el seu president, el 2013.

La indústria necessita un clima de terror al carrer i amenaces regulatòries a Washington per mantenir la salut del seu negoci. Es va veure durant la presidència d’Obama, «el venedor de l’any», com el retrataven jocosament els cartells de moltes armeries. Cada vegada que es va reobrir el debat sobre el control d’armes, les vendes es van disparar pel temor que s’endurissin les lleis.

Amb Trump, en canvi, està passant tot al contrari.

Les claus

¿QUÈ ÉS L’ASSOCIACIÓ NACIONAL DEL RIFLE (NRA)?

Fundada el 1871, la NRA és el més poderós dels lobbies de les armes als EUA. Durant dècades es va dedicar a la caça i amb prou feines va tenir pes polític. Tot va canviar el 1977, quan els seus membres més radicals es van rebel·lar contra el lideratge i la van convertir en un bastió militant contra la regulació de les armes.

¿PER QUÈ TÉ TANT PODER?

La NRA dona milions de dòlars en cada cicle electoral. Impulsa alguns candidats i n’ataca d’altres. Però potser el seu principal poder consisteix en la capacitat per mobilitzar els seus cinc milions d’afiliats, ja sigui per portar-los a les urnes o per intimidar els polítics que advoquen per regular les armes.

EL BOICOT DE PARKLAND

La massacre a l’institut de Florida ha mobilitzat els estudiants contra la NRA i els polítics que la recolzen. A les xarxes socials s’ha posat en marxa una campanya de boicot. Des d’aleshores la pressió ha portat diverses empreses col·laboradores a trencar les seves relacions amb l’organització.