Cent anys de la victòria de les guerreres sufragistes

Va ser la victòria d'un grup de revolucionàries que va canviar el món. La dura batalla pel dret a vot de les dones al Regne Unit, d'unes militants disposades a pagar el preu més alt per acabar amb l'ultratge. Aquelles pioneres de la igualtat davant la llei van ser perseguides, empresonades, estigmatitzades. A la presó van protagonitzar llargues vagues de fam. Una d'elles, Emily Wilding Davison, ho va pagar amb la seva vida, quan es va llançar al pas del cavall del rei Jordi V, al Derby d'Epsom. Avui es compleixen 100 anys d'aquell triomf amb el qual es va aconseguir el dret al vot femení i els ulls del món es giren cap a aquelles britàniques valentes i decidides, precursores de les feministes del segle XX.

Actes i no paraules

La de les sufragistes va ser una llarga lluita. La primera petició davant el parlament britànic reclamant el vot femení s'havia presentat el 1832. No es va aconseguir fins gairebé un segle més tard. El moviment va néixer a Manchester, a partir d'una organització anomenada Unió Política i social de Dones, creada el 1903 per Emmeline Pankhurst. Encara que les seves impulsores pertanyien majoritàriament a la burgesia, Pankhurst va aconseguir mobilitzar les treballadores de les fàbriques tèxtils al nord del país i del focus de misèria que era l'est de Londres. 

Fins llavors la reclamació del vot femení havia sigut ignorada pels polítics i era motiu de mofa i sarcasmes en l'opinió pública. El grup va arribar a la conclusió que calien mitjans més contundents per aconseguir l'objectiu. El seu eslògan va ser: “Actes i no paraules”. A diferència d'altres organitzacions pacifistes van optar per campanyes molt més radicals que van deixar estupefacta una societat dominada pels valors tradicionals victorians, on les dones només podien ser esposes i mares.

Manifestacions i bombes

En les seves manifestacions, les sufragistes trencaven aparadors i es barallaven amb la policia, que se les enduien arrossegant-les cap al calabós. Aquelles dones convençudes de la injustícia que patien no van dubtar a col·locar bombes o sabotejar les xarxes elèctriques. El 1913 van arribar a atacar amb un explosiu el domicili del primer ministre de l'època, David Lloyd George. A la presó les militants en vaga de fam van ser alimentades a la força.

Notícies relacionades

Sufragistes: histèriques, lletges i (molt) amargades

¿Hi ha un 'vot femení'?

Al començament de la primera guerra mundial, Pankhurst va demanar a les activistes que suspenguessin les seves accions per col·laborar en els esforços en la lluita nacional contra l'enemic. Finalment, les dones van obtenir el vot el 6 de febrer de 1918, tot i que encara passarien 10 anys fins que les britàniques obtinguessin exactament els mateixos drets de vots que els homes. Pankhurst, la casa de la qual avui és un museu, aleshores ja havia mort.