Anar al contingut

¿Què ens depararà el nou any?

El món el 2018: La perillosa escalada de dos egòlatres

Les provocacions entre els Estats Units i Corea del Nord seguiran, amb el risc que se'n vagin de les mans

El fi del califat no suposa l'aniquilació de l'Estat Islàmic, amb els seus combatents tornant a Europa

Marta López

El món el 2018: La perillosa escalada de dos egòlatres

CIRO FUSCO

El món és un lloc més perillós que fa un any per aquestes mateixes dates. Llavors només es podia intuir que la presidència de Donald Trump portaria ensurts i sorpreses. Ara, amb el magnat a punt de complir un any a la Casa Blanca, s’ha constatat que tot ha sigut pitjor que el que s’intuïa. Ja sabem el que significa «Amèrica primer» –replegament  i abandonament d’acords i consensos internacionals– i ja hem vist la rapidesa amb què es capgira l’ordre internacional vigent.

Ràpid i perillós. El dirigent arrogant, impulsiu i irreflexiu ha trobat el seu àlter ego en el líder nord-coreà, Kim Jong-un i tots dos s’han embrancat en una escalada de tensió tan imprevisible com els seus dos protagonistes, així que han portat l’enfrontament entre Washington i Pyongyang a cotes sense precedents. Les inèdites fanfarronades que s’han deixat anar Trump i Kim –s’han dit «vell xaruc» i «home coet», s’han amenaçat amb la destrucció total i pluges de «fúria i foc»– han anat acompanyades del desenvolupament del programa de míssils balístics nord-coreà i de la imposició de sancions internacionals a Corea del Nord. Un còctel que es completa amb les personalitats més que inquietants de dos dirigents egòlatres.

Ningú dubta a aquestes altures que Corea del Nord ja és una potència nuclear. Va realitzar el seu sisè assaig el 2017 i també va portar a terme el primer llançament d’un míssil intercontinental, cosa que posa els Estats Units dins el seu radar. En l’únic que discrepen els experts és en si el règim ha miniaturitzat caps nuclears per carregar-los en aquests projectils. Però si no ho ha fet encara, la voluntat de ferro és fer-ho.

Per al jove Kim Jong-un, el programa de míssils balístics és una qüestió de supervivència política i farà qualsevol cosa per assegurar-la. De fet ahir, en el seu esperat discurs d’Any Nou, ja va anunciar que sota el seu lideratge s’ha completat el programa nuclear. I a Trump –que afronta a més a la tardor unes eleccions legislatives de mig mandat crucials per mesurar la seva autoritat– li haurà arribat hora de donar una resposta al desafiament: o passa a l’acció armada o diplomàcia. L’altre actor cridat a jugar un paper crucial en aquesta crisi global és la Xina, que podria reprendre el paper d’àrbitre al qual semblar haver renunciat. 

Provocacions i accident

El problema és que amb dues persones tan poc convencionals, res és previsible. Un atac quirúrgic a instal·lacions nuclears nord-coreanes podria tenir una resposta gens quirúrgica, com l’enviament de míssils contra Seül –a només 56 quilòmetres de la frontera amb Corea del Nord– i a partir d’aquí, impossible endevinar que faria Trump, amb 28.000 soldats estacionats a Corea del Sud. Potser no arribem fins a aquest punt, però el que sí que és segur és que les provocacions continuaran i amb elles, els riscos d’un accident, nuclear, per descomptat.

L’altre centre de tensió global estarà en la pugna que mantenen per l’hegemonia regional l’Aràbia Saudita i l’Iran, que se seguirà projectant al Iemen, el Líban, Síria i a Qatar, amb la possibilitat sempre sobre la taula que l’enfrontament acabi desembocant en una guerra regional. També aquí entra en joc l’agressivitat de Trump amb Teheran, que durant aquest 2018 es pot materialitzar en la ruptura definitiva del pacte nuclear.

Síria complirà al març set anys en guerra amb una nova perspectiva després de la derrota de l’Estat Islàmic (EI), també a l’Iraq. Però l’aniquilació del califat no significa ni el final d’aquest cruent conflicte ni tampoc la derrota de l’EI com a moviment. Seguiran els atemptats terroristes a tot el món en nom seu o en el d’algunes organitzacions afins. I un dels temors més grans dels serveis d’espionatge europeus és la intensificació d’aquestes accions sagnants, ja que es comptaran per centenars o milers els retornats a Europa des del califat. I els gihadistes no tornen sols. Ho fan amb les seves famílies: dones i nens criats en el més atroç fanatisme, entre mort i bombes.

L’Europa que ha viscut els últims anys entregada a Angela Merkel espera ara descobrir Emmanuel Macron, el líder emergent pot agafar el relleu a una cancellera alemanya més debilitada al veure’s forçada a un pacte –encara per arribar– amb els socialdemòcrates per governar. Macron espera donar aquest any una empenta a la seva agenda reformista a França per poder centrar-se en l’horitzó europeu, convuls encara per les negociacions del brexit, que el pròxim mes de març haurien de deixar definit el marc de la nova relació entre Londres i la UE. També al març se celebraran les eleccions a Itàlia, que podrien afegir inestabilitat en cas d’una victòria (no descartable) dels populistes del Moviment 5 Estrelles.

Les de Rússia són en canvi les eleccions més certes de les previstes al calendari, amb una nova reelecció de Vladímir Putin per sis anys més. Serà la quarta vegada que guanyi uns comicis des del 2000. I sense eleccions pel mig, Cuba dirà adeu a Raúl Castro. La democràcia encara no s’entreveu. 

0 Comentaris
cargando