13 d’ag 2020

Anar al contingut

POLÈMICA DECISIÓ DE TRUMP

Els líders àrabs i musulmans demanen ajuda al Papa per Jerusalem

Francesc ha parlat amb Abbàs, Erdogan, el rei Abdul·là i el patriarca ortodox

Rossend Domènech

 

  / AFP / VINCENZO PINTO

Nombrosos governants de països àrabs així com líders musulmans, caps de religions cristianes encara que no catòliques i les mateixes autoritats palestines observen, esperen i a la seva manera pressionen el Papa en aquestes últimes setmanes perquè s'enfronti a la decisió nord-americana de traslladar la seva ambaixada a Jerusalem.

El mateix dia en què el president Donald Trump va anunciar la seva decisió, el president palestí, Mahmud Abbàs, va ser un dels primers a trucar a Francesc. Dos dies després també va trucar al Papa el president turc, Recep Tayyp Erdogan, malgrat estar molest amb el pontífex des de fa dos anys (havia fins i tot retirat el seu ambaixador davant la Santa Seu), perquè Bergoglio havia anomenat «genocidi» la matança de més d’un milió d’armenis a mans dels turcs. Abdul·là II, rei de Jordània, va ser més directe i se’n va anar a Roma a entrevistar-se directament amb el Papa. Poc abans, el Patriarca grec ortodox, Teòfil, en representació de totes les esglésies cristianes presents a Jerusalem, va visitar Francesc.

     
«UN DÉU GUERRILLER»

«Els cristians són sacrificats sobre l’altar de les polítiques imperialistes», ha denunciat Mitri Raheb, pastor protestant de Betlem, que acusa el vicepresident dels Estats Units, Mike Pence, d’adorar «un Déu guerriller i no un de crucificat».

La decisió de Trump reconeix de fet la ciutat com a «capital indivisible d’Israel», de manera que tots els protagonistes implicats en el canvi de ruta dels EUA miren cap a Roma i al Papa com a punt de referència per sobre de totes les parts i amb «poder», més moral que polític, per intervenir en la qüestió. 

Des de l’ONU fins al petit Estat pontifici, passant per nombrosos països del Pròxim Orient consideren que es tracta d’una decisió unilateral que fa anar en orris anys, i fins i tot segles, de la política internacional i vaticana, que consideren Jerusalem com un unicum. És a dir, una urbs indivisible gràcies al valor simbòlic que té per a les tres religions monoteistes (musulmans, jueus, cristians).

Després de la decisió del president dels EUA, la delegació de la Santa Seu a l’ONU va recordar «l’obligació de totes les nacions a respectar l’històric estatus de la Ciutat Santa, en conformitat amb les relatives resolucions de l’ONU». 

PATRIMONI DEL MÓN

L’agost passat, ja probablement coneixent el que estava preparant Trump, el secretari d’Estat vaticà, Pietro Parolin, va subratllar que seguia sent actual la coneguda i antiga proposta vaticana de dotar Jerusalem d’un «estatut garantit internacionalment», amb lliure accés als Llocs Sants. «No hi ha alternatives per resoldre els problemes i les tensions sobre Jerusalem», va dir.

«La qüestió de Jerusalem no pot ser reduïda simplement a una disputa territorial o de sobirania política, perquè Jerusalem és un unicum, patrimoni de tot el món i amb una vocació universal que parla a milers de milions de persones, siguin creients o no», ha dit Pierbattista Pizziballa, administrador apostòlic del Patriarcat llatí de Jerusalem (vinculat a Roma). Amb la caiguda de l’Imperi otomà, la Gran Bretanya, França i Rússia es van repartir les regions en zones d’influència, acord que es coneix com a Sikes-Pikot, el qual havia previst una «brown area» (zona fosca) per a Jerusalem, Betlem i Natzaret, sota la tutela d’una administració internacional. 

El 1947, l’ONU (resolució 181) disposava la divisió de Palestina en dos estats i un corpus separatum per a Jerusalem, cosa que el Vaticà sempre ha anomenat «estatut especial internacional». No obstant, el 1980, el Parlament israelià va declarar Jerusalem com a «capital eterna i indivisible», reivindicant competències exclusives, un reconeixement que els EUA havien anat postergant fins avui.

El Vaticà va firmar un acord de reconeixement recíproc amb Israel el 1993, però els protocols d’actuació no han sigut mai ultimats des d’aleshores, precisament perquè el primer està allà des de molt abans que existís Israel i, amb els segles, ha sumat iniciatives socials i títols de propietat. Tot reconegut pels diferents ocupants de la regió, qüestions difícils ara de resoldre amb les lleis actuals d’Israel.

 Amb els palestins, el Vaticà va firmar un acord el 2015, després d’un altre de general del 2000, i un altre anterior de 1994, acord que, de fet, reconeix la zona palestina de Cisjordània i Gaza com un Estat (porta per títol Comprehensive agreement between the holy see and the state of Palestine). L’acord va entrar en vigor el 2016 i, per si hi hagués dubtes, el Butlletí diari de la Santa Seu va explicar que l’acord «inclou un reconeixement oficial de Palestina com a Estat, de part de la Santa Seu». Israel hi va reaccionar amb un comunicat gairebé amenaçant en què deia que «estudiarà l’acord en detall i les seves conseqüències sobre la futura cooperació amb el Vaticà».

Les convulsions històriques han provocat que, de 1910 al 2010, els cristians al Pròxim Orient hagin passat de ser el 14% de la població al 4%. A la zona palestina (Gaza, Jerusalem est i Cisjordània) viuen 50.000 cristians i 200.000 a Israel. Paradoxalment, la complexa i complicada situació política, les persecucions passades i presents podrien acabar amb els cristians a la terra on va néixer el seu fundador.